tag:blogger.com,1999:blog-35580917769826275232024-03-13T00:11:23.810+01:00Vista parcialVista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.comBlogger211125tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-59416072678616431472013-02-27T11:40:00.001+01:002013-02-27T11:46:04.190+01:00En resum<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"> · Fins ara era escèptic, ara sóc incrèdul.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">· Sí, segurament no tots els polítics són iguals. El problema és que són masa els que s'assemblen molt.</span>Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-66384900139348620192013-02-14T17:29:00.000+01:002013-02-14T17:29:14.556+01:00No importa que siga veritat, el que és mal és que es diga<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-Azt2fRXwUM4/StY96ve3zvI/AAAAAAAAAk8/QsMZlNfv19Y/s1600/basurero.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="220" src="http://3.bp.blogspot.com/-Azt2fRXwUM4/StY96ve3zvI/AAAAAAAAAk8/QsMZlNfv19Y/s320/basurero.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
<span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>Quan la pantanada de Tous, jo tot just havia acabat la carrera i, és clar, no havia trobat encara una feina estable. Així que em guanyava el jornal com a integrant d'una de les colles que ací, al poble, es dedicaven a netejar les sèquies que havien quedat reblides de tota mena de coses (fang, canyes, branques arbres i fins i tot animals morts) per efecte de la inundació. L'encarregat de la meua colla era un home major i de bon tarannà amb qui de seguida vaig fer lliga. Era un home ben alegre i alhora sentenciós. Un dia, mentre fèiem un descans, jo em pelava una taronja, assegut al marge que separava la sèquia de l'hort d'on l'havia agafada. Despreocupadament, llançava les corfes. Algunes queien al caixer i altres al mateix hort. En veure-ho, el senyor Emilio, que així es deia l'encarregat, mentre em convidava a replegar-les, em va dir:<br />
<span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>-Xiquet, el pecat és l'escàndol.<br />
<span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>Quantes vegades m'ha vingut al cap la dita admonició aquests dies en els que s'ha fet públic el que sembla ser un escàndol immens de corrupció i finançament il.legal d'un partit polític. Pel que es veu, el problema no és tant que siga veritat com que s'ha ja fet públic. El mal no està en el fet. Allò dolent i criticable és que un mitjà de comunicació ho haja publicat. Per culpa seua ha baixat la borsa i ha pujat la prima de risc. Això és el que està malament. El pecat és l'escàndol, no el fet, i el culpable és qui dóna la notícia i no qui ha comés els actes noticiables. Així sembla que ho veuen i ho consideren els diaris de dretes si fem cas (i com no n'hem de fer?) d'alguna de les seues portades. <br />
<span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>La cosa ben bé mereix una anàlisi (una mica) filosòfica. Suposem que allò que s'ha denunciat ha ocorregut realment, que és veritat, vaja. Aleshores, els fets esdevinguts són la causa de la notícia, i la notícia ha estat la causa de la baixada de la borsa i la pujada de la prima de risc (i de la pujada del descrèdit dels polítics que ens governen i de la imatge exterior del país, si no estava ja prou deteriorada). D'aquesta manera, els fets denunciats només són la causa indirecta d'aquestes conseqüències que, a més a més, no s'hagueren produït si no haguera existit la denuncia. Si haguera existit la corrupció, però ningú no l'haguera feta pública, no hauria baixat la borsa, etc. etc. Per tant els culpables no són els corruptes sinó el periòdic que ha destapat la corrupció. Té la seua lògica, i molt poca vergonya!<br />
<br />
Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-10732696758219243852012-09-25T11:40:00.001+02:002012-09-25T11:40:13.393+02:00Presentació de "La trampa del desig"<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-TyMurOI_HmQ/UGF3Mc0qexI/AAAAAAAAAt8/V9gpPO2AxMc/s1600/trampa2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="http://3.bp.blogspot.com/-TyMurOI_HmQ/UGF3Mc0qexI/AAAAAAAAAt8/V9gpPO2AxMc/s400/trampa2.jpg" width="285" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Divendres 28, a les 20 hores i a la llibreria Mirall (d'ací de Castelló), presentarem "La trampa del desig", la darrera novel·la de l'amic Urbà Lozano, que va guanyar el XXIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira.<br />
<br />
Si voleu venir, serà un plaer veure-vos.<br />
<br />
<br />Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-74022059663710301642012-04-28T17:20:00.000+02:002012-04-28T19:10:07.072+02:00Petero Ñijo<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-UMekHFuBcGQ/T5wHCKLHX1I/AAAAAAAAAtY/gruKkaCwMLk/s1600/IMG_2282.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="213" src="http://1.bp.blogspot.com/-UMekHFuBcGQ/T5wHCKLHX1I/AAAAAAAAAtY/gruKkaCwMLk/s320/IMG_2282.JPG" width="320" /></a></div>
<span class="Apple-style-span" style="line-height: 32px;"><br /></span>
<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;">
<b> </b><span style="font-weight: normal;">Després de tretze hores i vint-i-sis minuts de vol,
de Madrid a Santiago de Chile i d’algunes d’espera a l’aeroport, encara ens
restaven quatre hores i quaranta minuts a l’Illa de Pasqua. Afegiu que la
diferència horària entre Madrid i Santiago de Chile és de cinc hores i que a l’Illa de Pasqua són sempre dues hores menys que a Xile.
Així, a la una de la matinada (en l’horari del meu cos) em trobava sota un sol
esplendorós prenent suc de mango a la balconada de la cabana que havíem llogat,
mirant el bell escenari que se’ns oferia, xarrant amb el propietari i pensant
com aniríem al poble (Hanga Roa) per tal de comprar queviures i poder fer el
sopar. I tenia la sensació que mai no es faria de nit i podria per fi anar a
dormir. Quan tornàvem, ja de nit, amb les bosses de la compra, per camins de
terra plens de clots i sense llum, em preguntava, cansat, què feia jo caminant
carregat de bosses en un lloc tan estrany i llunyà, prop de les quatre de la
matinada i encara sense sopar.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText" style="line-height: 200%; text-align: justify;">
L’amo
de la casa ens n’havia fet cinc cèntims de qui era i què feia a l’illa. Des de
l’any 88 del segle passat hi vivia. Havia anat abans, com a turista, quan
encara era estudiant a Santiago de Chile. Me l’imagine una mica hippie, ple
d’idees contraculturals, a la cerca de noves experiències i d’una forma
diferent d’entendre la vida. Encara ho és una mica, de hippie, amb la seua
melena rulla i gris, que recull en una cua quan treballa i solta quan descansa.
Quan “se recibió” com a dentista “postuló” a la plaça que hi havia a l’hospital
de l’illa, s’enamorà d’una Rapa Nui i allà segueix, sembla que feliç i
perfectament integrat, amb una vida calma al mig de la natura. “Aquí la vida es
simple, i con poca ropa te arreglas”. Com deia una revista alemanya (segons que
ell ens va informar), és el dentista (era, ara té un ajudant) més aïllat del
món, a més de tres mil set-cents quilòmetres del continent més pròxim. Com dic,
es veu feliç i relaxat, amb temps per a ell i el seu oci. Sobre tot ara, que ha
construït dues cabanes dins la seua propietat, que lloga i de les que trau un
bon benefici; un benefici que li ha permés fer només mitja jornada a
l’hospital. Pensa fer-ne dues més i em tem (és un dir) que aleshores podrà
abandonar completament la seua feina de dentista. Continuarà sent, potser,
Petero Ñijo, però ja no exercirà com a tal. Així el coneixen, com Petero Ñijo.
Petero, per Pedro en Rapa Nui, i Ñijo, <i>dent</i><span style="font-style: normal;">
en aquesta llengua, pel seu ofici.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-vh50-mmYpI4/T5wg50xuKaI/AAAAAAAAAtk/WEUlyzdptKk/s1600/IMG_2354.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-vh50-mmYpI4/T5wg50xuKaI/AAAAAAAAAtk/WEUlyzdptKk/s320/IMG_2354.JPG" width="213" /></a></div>
He
dit que les cabanes són a la seua propietat i això no es veritat del tot. “Me
he de portar bien con mi señora”, perquè ella és, com a Rapa Nui, l’ama de la terra. Només els Rapa Nui poden
posseir la terra i això és, em sembla, una bona mesura contra les desfetes que
el turisme sol causar en el que eren paradisos. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-Og0Z0zvdNZ0/T5wjy6_681I/AAAAAAAAAtw/clxUF0OUP5s/s1600/IMG_2635.JPG" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="213" src="http://2.bp.blogspot.com/-Og0Z0zvdNZ0/T5wjy6_681I/AAAAAAAAAtw/clxUF0OUP5s/s320/IMG_2635.JPG" width="320" /></a> Algunes
coses de l’illa em van impressionar. L’Ahu Tongariki en va ser una, amb aquells
quinze moais arrenglerats sobre l’ahu (altar) elevat, que de lluny semblaven
les figures d’un immens escaquer a punt de començar una partida colosal. També
els de l’Ahu Ature Huki, sobretot per on són, una platja (la d’Anakena) de
sorra de color rosa i a la que s’arriba pel mig dels cocoters i els cavalls que
pasturen lliures. Quan ja pràcticament has arribat al final, un cartell t’adverteix
que vages amb compte perquè cauen cocos. Impressionant és també el Rano Kau i
el seu cràter grandiós, i, com no,
Ranu Karaku, la ‘fàbrica dels moais’, la pedrera on n’hi ha desenes o centenars en diferents fases
de fabricació i on veus realment l’enormitat de l’empresa d’aquells habitants
antics del melic del món. Una cosa, tanmateix, em va colpir potser més: el
cementeri. Al costat del poble, en mig del camí de la costa, sense murs: gens
amagat. I les tombes en terra, elementals, amb creus pintades maldestrament
sobre làpides, generalment de fusta (si és que les làpides poden ser de fusta)
i adornades amb les coses aparentment més ingènues: molinets de vent,
fotografies diverses, ossets de peluix i flors, moltes flors de plàstic. Aquell
cementeri et feia veure ben clarament la presència natural de la mort en la
vida d’aquella gent. Com els moais, les tombes miraven cap a dins de l’illa.
Com els ulls dels moais, que era un residia el <i>mana</i><span style="font-style: normal;">, el poder o l’energia, les creus dels seus morts
protegien els seus familiars vius. <o:p></o:p></span></div>
<span style="font-family: Times; font-size: 12pt;"> </span><span class="Apple-style-span" style="line-height: 32px;">Tan poc amagat
estava el cementeri que el descobrirem el primer dia, quan al poc d’arribar
anàrem al poble a comprar. A tots (quatre) ens va sorprendre i el vam
fotografiar. Però ens va impressionar més quan, en tornar ja a poqueta nit,
veiérem una família, pare i mare i dos xiquets, que arribava amb fanalets a fer
una estona de companyia als seus morts. Semblava la cosa més natural del món,
com quan ací anem (o anàvem) a visitar uns parents o uns amics (vius).</span><br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;">
<br />
<o:p></o:p></div>Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-54371154986787767362012-04-25T15:31:00.000+02:002012-04-25T15:42:59.246+02:00<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-KL7gcTCTS5E/T5f845CaT-I/AAAAAAAAAtM/txCQXpQ269M/s1600/Premi%2BLiebsted.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="122" src="http://3.bp.blogspot.com/-KL7gcTCTS5E/T5f845CaT-I/AAAAAAAAAtM/txCQXpQ269M/s400/Premi%2BLiebsted.jpg" width="304" /></a></div>
Com que a Urbà Lozano li agraden els plagis; com que darrerament estic mandrós per a açò del blog; com que ell és el responsable del fet que jo haja de fer aquesta entrada; com que el que ell comenta s'adiu perfectament al meu cas, començe per plagiar part de l'entrada corresponent del seu blog (bo i fent les modificacions escaients).<br />
<br />
"Evidentment sense meréixer-ho, perquè fa un temps que el bloc està més mort que viu, m'han atorgat un premi d'aquells en què tu has de premiar altres llocs web. Normalment trenque aquestes cadenes. No n'he seguit mai cap i crec que dec tenir el rècord de trencaments. Aquesta vegada però la seguiré per tres motius:<br />
a) Urbà Lozano, la persona que me la proposa, és amic i a més un escritoràs.<br />
b) La cosa té la seua gràcia i no fa mal a ningú.<br />
c) És una bona escussa per reviscolar aquest bloc.
Per tant, allà van la meua proposta de blocs premiats (en ordre caòtic i sense intenció de jerarquitzar):
"
<b><br /></b><br />
<br />
<b>Ara continue jo.</b><br />
<a href="http://emilimorant.blogspot.com/">A la meitat del camí</a>, d'Emili Morant, per l'honestedat, la claredat i el seny de les seues reflexions.<br />
<a href="http://blocs.mesvilaweb.cat/martainsa">De casa estant</a>, de Marta Insa, per la sensibilitat i l'originalitat dels seus comentaris que, ben sovint, són a més divertits.<br />
<a href="http://depoblet.blogspot.com.es/">Memòries de poblet</a>, de l'amic Vicent Ventura, per la tasca ingent de recopilació d'informació sobre costmus, eines, etc. del passat i per ser, com ell diu, un grill (o Pepito Grillo) de la memòria.<br />
<a href="http://patiovirtual.blogspot.com.es/">Ronda de cerveses al <i>Patio<i> </i></i>virtual</a>, de diversos autors, amb comentaris profunds i ben documentats, rigorosos i crítics, que sempre aporten i no poc.<br />
<a href="http://exiliocosmico.blogspot.com.es/">Exilio cósmico</a>, de José Zalabardo, perquè és el blog d'un filòsof de veritat en el qual no es parla de filosofia, sinó de coses sempre sentides i sempre interessants.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-8719145940940423702012-02-23T17:44:00.005+01:002012-02-23T21:45:57.290+01:00La primera concentració d'Anna<span style="font-weight:bold;">Avertència: aquest relat, tot i que inspirat en fets reals, és de ficció.</span><br /><br />Anna va acudir a la concentració, perquè ho considerava de justícia i d’absoluta necessitat. Ja no podia romandre per més temps pasiva davant la situació. Era una víctima més de les retallades que al seu institut s’havien fet paleses d’una manera tal que, pensava Anna, no protestar suposava una indignitat. És per això que hi va anar, però sentia pànic que a casa seua se n’assabentaren. Amb els companys, va seure davant de l’institut. Era el seu primer acte d’aquesta mena i estava nerviosa, expectant. La seua amiga Tere, que li veia la careta d’amoïnada li feia alguna moixaina de tant en tant: Ara li estrenyia una ma, ara li tancava l’ullet, i Anna engolia saliva i tractava de fer el cor fort, mentre els seus companys cridaven consignes, a les quals ella tractava de sumar-se.<br /> Com que feia una bona estona que hi eren, va començar a sentir fred. Es va posar el passamuntanyes que havia agafat de casa per precaució, una mesura de prudència que havia pres no sols per evitar el fred. Al poc, molta policía els havia envoltat. El nerviosisme d’Anna era ara ben gran. Tere i algun altre company tractaven de traquilitzar-la:<br /> —No passa res, no tingues por —sentia, com n un somni, que li deien.<br /> Un cotxe dels que ells havien aconseguit parar, va començar a pitar i la conductora va fer intenció d’avançar. Alguns companys s’alçaren de terra, i seieren sobre el capot. El policies carregaren. Començaren a repartir colps de porra a tort i a dret. Anna es va esglaiar. Va voler fuigir quan, un policia ben gran, la va enxampar de mala manera, d’una manera ben grollera, que més que detenir-la, la estava grapejant.<br /> —No tens cos ni per a ser puta— li va dir.<br /> A Anna se li va fer un nus a la gola i les llàgrimes brollaren per sota del passamuntanyes. Una ràbia i una impotència infinites li van omplir el pit. Com va poder, es va girar i, plena d’ira, li va pegar una genollada a l’entrecuix. Va escapar furibunda, sense saber on anar i mentre plorava de manera incontrolable. Va rondinar sense ser massa conscient de per on anava i molts menys d’on volia anar i què pretenia fer. L’única idea al seua cap era fugir, fugir, no sols del lloc, sinó de l’experiència que acabava de viure i que no podia pair, que voldria esborrar per sempre més de la seua memòria, que donaria el que fóra perquè no haguera passat. Es va trobar a si mateixa asseguda a un banc de Vivers, en una zona apartada del trànsit de les persones. Plorava sense poder-ho evitar, sense consol, plena de frustració. Alguna cosa molt íntima i inefable se li havia trencat. El so del mòbil la va traure un instant de les seus cabòries. Era Tere qui telefonava. Va dubtar si contestar. Va pensar que potser els seus amics estaven patint per ella i va decidir respondre. El singlot no la deixava gairebé articular paraula. Tere li deia que era amb Raül, que estaven amoïnats, que havien vist que li havia passat amb la policia i que volien saber on estava.<br /> —Sóc a Vivers, però no vingueu, vull estar sola —va pòder dir de manera entretallada i entre plors.<br /> —Com que no!, ara de seguida anem —respongué decidida la seua amiga—. No et mogues. <br /> <br /> I Anna va estar temptada de tornar a fugir. Es debatia entre aquesta possibilitat i acceptar el consol que els seus amics volien donar-li i que, en realitat, tant necessitava.<br /> Una volta en Vivers, Tere i Raül li hagueren de tornar a telefonar per tal de localitzar-la. <br /> —Què t’ha fet el policía fill de puta aquell? —li va preguntar Raül,en arribar i per mostra-li la seua solidaritat.<br /> El plor d’Anna es va fer més gran. Li costava respirar.<br /> —No li digues fill de puta! —pogué dir Anna amb penes i treballs i mentre escalatava en un plor alliberador.<br /> Raül la mirava amb els ulls esbatanats. Tere li feia senyals perquè la deixara estar. Després li va passar el braç per darrere dels muscles a la seua amiga, la va estrenyer i va deixar que es desfogara.<br /> —Raül, si vols ja te’n pots anar. Jo em quedaré una estona amb Anna.<br /> El xicot les va mirar un instant, indecís, però finalment va fer adéu amb la mà, va acotar el cap i va fer via.<br /> —Saps què m’ha dit? —pogué dir, finalment Anna.<br /> Quan Tere va escoltar el que la seua amiga li deia amb aquella cara desencaixada, va intuir la veritat.<br /> —Era ell?<br /> —Sí, era ell —confirmà dolorida—. I digues-me tu ara com podré tornar a casa com si res no haguera passat. Com podré toranr-lo a mirar a la cara, sense que se’m note la ràbia, la frustració i la vergonya que sent, sense que s'adone que avui se m’ha trencat l’ànima perquè he vist en mon pare la bèstia que pot arribar a ser.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-14933616844283274522012-02-03T11:07:00.002+01:002012-02-03T16:32:57.902+01:00La generació de la meua fillaLa generació de la meua filla és una generació peculiar. No han aprés el principi bàsic de la responsabilitat i això se’ls ha tornat en contra d’una manera ben dolorosa. El principi a què me referesc és que les accions tenen (han de tenir) conseqüències en relació i proporció. No han aprés que el mal comportament ha de tenir consequències dolentes i més dolentes quan pitjor és el comportament, i que les bones conseqüències (els premis o els aconseguiments) són el resultat de l’esforç i la conducta recta. No ho han aprés. Tant si feien el que calia com si no, tant si posaven dedicació a l’estudi com si no ho feien, tan si aprovaven com si no, tenien tot el que demanaven, i ho demanaven tot. No importava què feren, no havien de renunciar a res. Ni s’han acostumat a l’esforç, ni a la renúncia, ni a la conformació. No han hagut de merèixer res, ni tan sols complir amb els seus deures, tenien el mateix que si ho hagueren fet i ho tenien en abundància. Estaven convençuts que tot ho mereixen sense haver de fer cap mèrit. Són una generació que han tingut molt més del que ja se sabia que podrien tenir quan foren grans i independents i s’ho hagueren de guanyar ells. <br /> Ara aquell principi tampoc és efectiu, però de la manera contrària. A conseqúència de la crisi, és a dir del resultat de l’avarícia i la corrupció d’alguns (si és que no sempre ha sigut avarícia corrupta o corrupció avariciosa), a conseqüència de la crisi, dic, tampoc no importa massa què facen, perquè no aconseguiran res. L’esforç, la preparació, la tenacitat, la constància són sobrers perquè no poden donar resultats. Les accions continuen sense tenir conseqüències, perquè el futur està tancat. On no hi ha expectatives d’aconseguir allò per al que hom es prepara és molt difícil posar-ne els mitjans. I si a això els passa a una generació que no està gens acostumada a la frustració, que no ha sabut acostumar-se a la frustració de manera gradual, el colp és encara més terrible. Llàstima em fan!: hauran de creixer de colp, fer-se grans d’una trompada. I quina trompada!Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-41714433268889081832011-11-17T11:22:00.001+01:002011-11-17T11:24:02.363+01:00On és la llibertat?, on la democràcia?Em fa l’efecte que, ara per ara, només podran governar un país aquells que per pròpia iniciativa apliquen les mesures que desitgen ens supranacionals que ningú no sap ben bé qui són (o sí). Només deixaran fer a qui faça per si mateix el que els altres (estranys) volen que faça. Això vol dir que no hi ha alternativa, i és democràticament desesperant.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-34995117530277113492011-10-21T22:49:00.002+02:002011-10-21T22:59:02.193+02:00En despertar-seEn despertar-se, va descobrir que se li havia mort la il·lusió. Era menudeta, perquè darrerament havia minvat molt. La va ficar en una capseta i la va colgar sota un munt de frustració. Li va posar la creu de l’oblit a sobre, i va tornar a casa a afaitar-se.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-88846024150402265002011-10-14T13:52:00.011+02:002011-10-21T23:19:33.830+02:00El solatge del temps al PostdataAcí teniu la ressenya com a imatge. No sé si és prou gran per a que ho podeu llegir. Feu clic sobre el títol del post i apareixerà, crec. Perdó, l'enllaç del post anterior no funcionava.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-45844925089333330382011-09-30T12:37:00.001+02:002011-09-30T12:40:51.843+02:00Llibres i vendesEl fet que un llibre venga no el converteix en un llibre bo.<br />El fet que un llibre siga bo no fa necessàriament que venga. <br />Escriure un llibre bo no garanteix que es venga<br />Escriure un llibre per a que es venga no garanteix que es venga.<br /><br />Conclusió: Intenta escriure un llibre bo; això depén de tu.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-14872640261131119712011-09-17T12:53:00.002+02:002011-09-17T12:56:41.067+02:00Sovint se m'oblidaSovint se m'oblida que aquells senyors i senyores tan grans, de quaranta-i-molts anys, que veig al tren són mes joves que jo.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-27274024964990165862011-07-15T17:15:00.003+02:002011-07-15T17:21:59.999+02:00Les ulleres d'Abdou<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-K4DkvTj5aeE/TiBaunYLtBI/AAAAAAAAAsI/RN-TB2utbPQ/s1600/poblat.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-K4DkvTj5aeE/TiBaunYLtBI/AAAAAAAAAsI/RN-TB2utbPQ/s320/poblat.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5629599291104015378" /></a><br /> Sota un sol aclaparador d’estiu, Abdou i el seu nét Biram serven cua. Per com avança, podem preveure que tardaran encara almenys tres quarts d’hora a poder entrar a la tenda. Estan acostumats a aquest sol i aquesta temperatura tan alta, així que no semblen angoixats. Biram, agafa amb certa tendresa la mà del seu avi; és un poc el seu pigall; ho sap, però mai no farà cap insinuació en aquest sentit: Abdou s’enfadaria. Xarren, de tant en tant xarren, de les seues coses, del nou gos de Biram, d’una excursió que Abdou li ha promés que faran ara quan s’hi veja una mica millor. Conversen i de tant en tant avancen algunes passes. <br /><br /> Ningú semblava recoredar-se d’ells, però avui, a l’explanada que hi ha al costat de l’aldea, aquestes persones (ONG diu el seu nét) han instal·lat la seua carpa i estan proveïnt-los d’ulleres. Els crida l’atenció la blancor de la lona que lluu i la vivor de les lletres i els símbols que hi ha pintats. Els fa l’efecte de nou, de net, d’estrany. Per la cara de goig que fan els qui eixen, sembla que paga la pena esperar i aguantar aquest sol que socarra l’ànima. Ara avi i net parlen d’això, que per fi Abdou podrà posar l’esquer en l’ham sense haver de fer-ho a les palpentes, que podrà enfilar tot sol l’agulla i reparar les xarxes.<br /><br /> —Ja veuràs, avi, —diu Biram— ara sí que podràs fer coses! <br /><br /> Abdou somriu. No vol fer-ho palés, però està il·lusionat amb l’oportunitat de recobrar vista; fa esforços per mantenir aquest gest escèptic i desapassionat. Té cinquanta-tres anys i ja no recorda des de quan no veu bé els rostres dels seus. Si bé ho pensa, quan va nàixer Biram ja li costava bastant veure les coses menudes.<br /><br /> —Anem, avi, ja ens toca— el trau dels seus pensaments el seu nét, que li estira la mà.<br /><br /> La blancor de dins la tenda gairebé molesta més la seua vista que el sol enlluernador que han deixat fóra. Tot és blanc, la pell de les persones que els atenen, les bates que porten, els mobles i els aparells tan estranys que hi ha ací i allà. El fan seure a una butaca gran, que gira i li diuen que mire unes figures que s’il·luminen sobre una pantalla que es troba a certa distància. Veu, i no bé del tot, les més grans, però ja no sap distingir les de la segona filera. Li posen unes ulleres. És, com si de sobte, les coses es concretaren, com si retallaren els seus perfils: allò que eren taques difoses, són ara coses i coses concretes: un arbre, un peix... Però altres figures són encara taques, esborralls sense contorns clars i que no s’acaben de definir. Li’n posen unes altres, d’ulleres. A les que fan quatre, li peguen una palmadeta al muscle i el conviden a tornar a casa. Somriu a aquells rostres blancs que li somriuen i els gests dels quals distingeix perfectament. Ara mira Biram: s’emociona en veure el somriure mellat del seu net de set anys. L’agafa de la mà i el fa apressar el pas.<br /><br /> —Va —li diu amb un somriu jovial, mig picardiós— que tinc ganes de veure l’àvia.<br /><br /> Biram es mira encuriosit Abdou, li fa gràcia veure el seu rostre eixut i tan bru amb aquestes ulleres de pasta de color ambre. Li donen un aire una mica còmic, i pensa en un gat amb botes, com el del conte que li va contar algú d’una altra ONG ja fa anys, o com un cebú amb mocador. Mentre caminen a bon pas, es mira de tant en tant el seu avi i somriu, està content per Abdou, però també li fa gràcia la pinta que fa.<br /> Quan han arribat a la cabana, Kaba ja els espera. A Abdou li costa una mica acostumar els seus ulls a la penombra. De sobte, veu una vella, arrugada i esdentegada que el mira enjogassada i una mica burleta.<br /><br /> —Kaba, ets una vella! —exclama Abdou, sense poder contenir el seu pensament.<br /><br /> A Kaba li ha mudat ràpidament la cara. Entra a l’habitació i torna a apareixer amb un tros d’espill a la mà, que li planta a Abdou davant del nas. Un vell arrugat i amb una pinta ridícula se’l mira amb els ulls esbatanats darrere d’uns vidres que semblen culs de got.<br /><br /> Abdou es lleva ràpidament les ulleres amb un gest indignat.<br /><br /> —Biram! —crida impacient— Tin, ves i torna aquestes ulleres endimoniades. Hauràs de continuar enfilant-me l’agulla encara alguns anys.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-24895880271055554002011-07-07T13:34:00.004+02:002011-07-07T13:41:45.618+02:00El mòbil humanitzador<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-D1uzcRRRdmE/ThWaEaANarI/AAAAAAAAAsA/GaaPVZ6I_Sg/s1600/Inventor-Telefono-Movil.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 147px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-D1uzcRRRdmE/ThWaEaANarI/AAAAAAAAAsA/GaaPVZ6I_Sg/s200/Inventor-Telefono-Movil.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5626572709959658162" /></a><br /><br />Em passava ja, antigament, als aeroports, quan els aeroports no eren una cosa tan massificada i popular com ho són ara. Veia personatges amb vestits elegants i corbata o fulard; intuia vides intenses i plenes de coses interessants, de viatges i coneixences, de món. Vides, totes elles, molt més plenes i riques que no la meua. Me’ls imaginava viatjant per tal d’assitir a reunions importantíssimes on moltes coses i molts diners estarien en joc. O bé els suposava assistint a conferències, congressos i simposis on es tractarien temes de trascendental importància per al decurs de la humanitat. I jo em sentia com un ésser minúscul i prosaic, indigne de compartir espai i escena amb ells. Fins que obrien la boca. Quan mig escoltava les seues converses, tota la fascinació, tot el glamour se n’anaven en orris. Els seus assumptes no eren molt menys banals que els meus, que els que m’havien portat a haver d’agafar l’avió; en alguns casos ho eren més.<br /><br /> No m’he guarit, però, d’aquella malaltia de la inseguretat i la tendència a l’admiració dels altres per la seua fatxa. Quan passege per certes zones de València i veig persones ben vestides i amb cares més o menys interessants, em sol envair la mateixa sensació “aeroportuària” que he descrit. Torne a atribuir-los afers i negocis plens d’interés; vides actives que comporten decisions amb repercussions importants (i bones) per a la resta dels seus conciutadans: nosaltres, els altres, els d’a peu. Afortunadament, però, existeix el telèfon mòbil. Molts l’usen mentre caminen i pots sentir una mica de les seus converses: són humans, de vegades massa humans i tot. En sentir-los, cauen automàticament dels seus escambells i tornen a terra plana, si no més avall. És decebedor i reconfortant alhora. Perden l’encís, però guanyes autoestima. No és or tot el que lluu, ni de bon tros.<br /><br /> Com que no he aprés i potser no aprendré mai, done gràcies que, afortunadament, hi haja mòbils, els mòbils humanitzadors que em tornen a la realitat.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-11181891302057160672011-06-18T00:35:00.009+02:002011-06-18T01:08:13.662+02:00Cites apòcrifes (2)<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-GiahXcoqMpc/TfvcsgLxngI/AAAAAAAAArw/52j4i1jyai8/s1600/L%2527espill%252C37.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 283px; height: 400px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-GiahXcoqMpc/TfvcsgLxngI/AAAAAAAAArw/52j4i1jyai8/s400/L%2527espill%252C37.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5619327617186504194" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />La d’avui no és realment apòcrifa, és de Vesna Mojsova-Cepisevka, periodista i professora macedònia. L’he llegida en un dels escrits que formen el dossier de l’últim número de la revista <span style="font-style:italic;">L’Espill</span> (núm. 37). El dossier duu el títol de <span style="font-style:italic;">Els nets de Iugoslàvia</span> i és francament interessant; us el recomane, el dossier i el número sencer que inclou, per exemple, dos famosos discursos de Robespierre.<br /><br />I ara, la cita: <br /><br /> Una cultura petita és un lloc privilegiat.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-86405393440199296322011-06-10T10:37:00.005+02:002011-06-10T14:13:00.320+02:00Humilitat no paralitzadora<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-RFHaC2Evjws/TfHYtb_JUcI/AAAAAAAAAro/7biF9ixW2tI/s1600/Kant.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 157px; height: 200px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-RFHaC2Evjws/TfHYtb_JUcI/AAAAAAAAAro/7biF9ixW2tI/s200/Kant.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5616508485426041282" /></a><br /><br /><br /> Fa uns dies, mentre viatjava en tren a València, parlava amb un amic i company de feina amb qui havia coincidit. Ja coneixeu la meua afició a traure profit de les converses de tren.<br /><br /> —Si ells, que eren tan savis i tan intel·ligents, cometien errors , quants no en cometrem nosaltres! —va dir en un moment de la conversa, referint-se als clàsics de la filosofia.<br /><br /> I aquesta observació em va conduir a fer una sèrie de reflexions que ara us participe i que ja li vaig anunciar a ell.<br /><br /> Entre els estudiants de filosofia solen donar-se dues actituds extremes envers els clàsics; extremes per radicalment oposades i per apartades del que, en la meua opinió, resulta prudent, però que no són en absolut minoritàries, sinó que entre l’una i l’altra s’enduen un porcentatge ben alt de la mostra. D’un costat estan aquells que enfronten els textos dels filòsofs com s’encararien amb una relíquia sagrada: es veu, es venera, però no es toca. L’únic capteniment tolerable envers ells és la de l’admiració beata (o badoca o bocabadada), militant. Cal aprendre’ls, fins i tot si no s’entenen, Cal ser capaç de citar-los i exhibir-los, cal saber-ne l’obra de procedència, però sense ni una engruna de reflexió crítica. La posició és la del lector (observador) davant de la gran obra, de la gran escena o el paisatge fascinnat, no la del contertulià, ni tan sols la del deixeble que, de tant en tant, interroga el mestre i pensa i reflexiona sobre el que aquell ha dit. Si de cas hom s’atreveix a fer-ne hermenèutica, serà sempre tímida i aprovativa. O, al contrari, faran dir al autor el que els convé, amb la convicció, això sí, que estàn fent una interpretació absolutamnt fidel del pensament del mestre. Si, en aquest transcurs, l’intèrpret ensopega amb alguna aparença d’incoherència per part de l’autor, l’atribuïrà sense dubte a la profunditat del pensament del darrer i, en conseqüència a la pròpia incapacitat per submergir-s’hi i arribar a copsar-lo, a entendre realment allò que el filòsof vol transmetre’ns. L’única posició legítima, doncs, és la de l’erudició i la complaença admirativa.<br /><br /> De l’altre costat estan els arrogants i agosarats. Aquests no mostren cap respecte (bé, diguem no massa) envers els clàssics, els tracten com quelcom naïf i demodé. Adopten un aire de superioritat i s’atreveixen, ja de primeres, i sense massa contemplacions (ni cap esforç de comprensió) a criticar-los i trobar-los errors arreu. No s’adonen (com ho podrien fer amba aquesta actitud?) que sovint l’errada que atribueixen a l’autor és una simple espifiada de la seua lectura, feta amb les ulleres del desdeny i la ignorància. Perquè llegir, llegir bé, no sempre és una tasca fàcil en filosofia. Però aquests no perden gens el temps en subtileses, ni tenen cap tendència a aplicar el principi de caritat (tan necessari en aquests menesters), són d’un atreviment i una prepotència tals que, en el fons, resulten d’un candor que commou. “Això ja està superat!” és una de les seues sentències favorites; i van condemnant com a superats uns i altres amb una displicència inquebrantable. Fan aquest posat, és clar, amb els sants que no són de la seua devoció. Allò està tan superat i és tan menystenible que no deixen ni que els fregue, i per tant no fan cap esforç per veure que no pot ser una ximpleria tan grossa com ells volen que siga. Són ofensius, ofenen tots aquells que han valorat i els que valoren allò que ells menyspreen, perquè, conseqüentment, els tracten d’estúpids. No entren, no debaten perquè el seu desdeny és apriorístic, és present des de bon començament: per què haurien de voler entrar aleshores? S’ho miren tot amb la displicència vanitosa de qui está per damunt o més enllà d’aquestes coses, que s bé són inútils o errades o ximples.<br /><br /> Per això em va somoure aquella asseveració del meu company de viatge en el tren. Podia veure’s com una recomanació de prudència, una crida a la humilitat que, amb tot, no havia de ser paralitzadora. Els clàssics no ho són per no haver comés errors, sinó per haver fet aportacions importants al pensament, perquè els errors que han comés (o molts d’ells) han sigut fructífers i profitosos. És veritat que la filosofia no és (o no ho és d’una manera clara) un saber que progressa de manera acumulativa. Si avança, és més aviat traçant una espiral que no una línia més o menys recta. També és cert, però, que és un reflex de les circumstàncies històriques en les que es produeix. I els temps canvien i canvia el pensament i la seua adequació a les circumstàncies. D’altra banda, crec que en la investigació filosòfica existeix el que podríem anomenar “progrés conceptual”. A través del temps les anàlisi dels conceptes filosòfics han anat perfeccionant-se, esclarint-se, perfilant-ne els possibles límits i les múltiples connexions que serven en els uns amb els altres.<br /><br /> Si ho veiem així, els clàssics sempre poden ser font d’inspiració, una deu a partir de la qual adaptar i actualitzar idees a nous contextos, o a problemes de sempre més afinats o susceptibles de ser abordats amb una ferramenta conceptual més precisa i esmolada (no dic que sempre siga el cas). Reconeguem la seua saviesa i intel·ligència, però no ens quedem en l’admiració badoca i bocabadada. Són mestres, ens ensenyen, però atenció a dues coses: una, allò que s’aprén ha de poder-se utilitzar de manera autònoma, i, dos, sempre és possible anar més avant; el diàleg ha der ser fructífer i no pot ser-ho si no és crític, és a dir, amb pensament de les dues bandes. Així, doncs, el nostre respecte s’haurà de plasmar en una lectura crítica i atenta, en una lectura que busque inspiració i, per tant, transformació, adequació i correcció. Acceptem que nosaltres som més susceptibles de cometre errors que no ells, però no veiem en ells l’error com un impossible, i amb tota la humilitat i prudència dialoguem i discrepem si cal. Assenyalem els errors, perquè si no ho fem, no podran ésser corregits, i aprofitem-los, ja que, com he dit, els bons errors sempre són fructífers i, sobretot, suggeridors. Sempre hi haurà noves maneres d’abordar problemes vells i també hi ha problemes nous. Els clàssics ens poden ajudar en aquesta tasca, però per a això és necessari que els toquem i no sol que els admirem.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-67000954433980767302011-06-01T12:27:00.002+02:002011-06-01T12:33:03.260+02:00Cites apòcrifes (1)Ja sabeu què vol dir apòcrif: no autèntic, fingit. Com que darrerament em costa molt de mantenir aquest blog, se m’acudit un possible joc, relativament fàcil de proposar. El titule “Cites apòcrifes”. És com això que trobem als sobrets de sucre dels bars i que a tots (recomneguem-ho) ens agrada llegir, bo i que no siguen massa de fiar. Bé, la cosa és: jo pose ací una presumpta cita i vosaltres dieu de qui podria ser i per què.<br />Si us agrada continuaré. <br />Ací va la primera:<br /><br />Si hem de ser provincians, haurem d'aclarir de qui volem ser província.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-58801673827571434982011-05-11T13:31:00.003+02:002011-05-11T14:44:12.978+02:00Per què certes preguntes no es poden considerar innocents?Vaig a comprar a Mercadona i mentre espere en la cua per pagar, sent que la caixera informa la senyora que va davant meu que a partir de no se quin dia les bosses de plàstic s’hauran de pagar. Com que no he sentit bé de quin dia es tracta, quan arriba el meu torn ho pregunte. La caixera m’informa.<br /><br /> —Això repercutirà (a la baixa) en els productes? —pregunte ara.<br /><br /> —Si les cobrem és perquè ens obliga la llei —diu ella.<br /><br /> M’estalvie de dir-li que em sembla molt bé que la llei obligue i que pense que abans havia d’haver obligat o que ells havien d’haver començat a cobrar-les fa temps.<br /><br /> —Però repercutirà en el preu? —insistesc.<br /><br /> —En els altres llocs on ja cobren les bosses, li cobren menys pels productes? —em pregunta ara ella.<br /><br /> —Jo això no ho sé. El que vull saber és si ací el fet de no donar les bosses repercutirà en el preu dels productes —dic.<br /><br /> —No, no repercutirà —em contesta finalment.<br /><br /> —Gràcies, això volia saber.<br /><br /> I mentre pose la compra en les bosses que li he demanat, em quede preguntant-me, per què certes preguntes mai no es consideren innocents i si les caixeres i els caixers de Mercadona tenen accions en l’empresa. Però, és clar, ja no m’atrevisc a formular-li, a ella, aquestes preguntes.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-2064221165703996062011-04-14T11:12:00.003+02:002011-04-15T22:50:19.064+02:00Persones intel·ligentsHi ha persones que es creuen tan intel·ligents que es passen la vida fent l'idiota.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-63603596075301600822011-04-06T11:41:00.002+02:002011-04-06T23:25:22.489+02:00Presentació a Gandia, divendres 8 d'abril a les 20 h.<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-fiblAHp6UEE/TZw1siCiHaI/AAAAAAAAArM/MYNFmEjX2KY/s1600/solatge%2Bgandia.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 199px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-fiblAHp6UEE/TZw1siCiHaI/AAAAAAAAArM/MYNFmEjX2KY/s400/solatge%2Bgandia.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5592403876455259554" /></a>Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-37749495477288785062011-03-31T12:47:00.004+02:002011-03-31T12:55:37.654+02:00Presentació a Castelló<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-i4rV-LsrdsY/TZRdmB9DuTI/AAAAAAAAArE/PghXDzWhsI4/s1600/solatge-1.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 199px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-i4rV-LsrdsY/TZRdmB9DuTI/AAAAAAAAArE/PghXDzWhsI4/s400/solatge-1.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5590195945414572338" /></a>Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-71605743817501445782011-03-23T14:24:00.001+01:002011-03-23T14:27:20.122+01:00FregeConten que Frege no deia res si no estava absolutament cert. Segur que parlava molt poc i que, ben sovint, després se'n penedia.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-74316961771453862932011-03-11T10:31:00.004+01:002011-03-18T17:01:23.206+01:00Ja li he vist la careta<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-7sSAc9hmytU/TXnsqzcm9FI/AAAAAAAAAqk/fnE-pjNcOmQ/s1600/22%2BSolatge.JPG"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 140px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-7sSAc9hmytU/TXnsqzcm9FI/AAAAAAAAAqk/fnE-pjNcOmQ/s200/22%2BSolatge.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5582753433211302994" /></a><br />Ja lli hevist la careta. És menudet i no pesa massa. Diuen que li sembla molt a mon pare. <span style="font-style:italic;">Solatge</span> ja ha nascut. Ben aviat es trobarà a les llibreries. Al final, però, li hem hagut de canviar el nom. Resulta que <span style="font-style:italic;">Solatge</span> era el títol de l’ultim llibre de Jaume Pérez Montaner. El meu es diu, finalment, <span style="font-style:italic;"><span style="font-weight:bold;">El solatge del temps</span></span>, però el vull igual: és el meu fill!<br /><br /> El dia 2 d’abril a les 20 hores i al Saló de la Reial Séquia Escalona (a l’Ajuntament) el presentaré ací, al meu poble. El dia 8 d’abril el presentarem a Gandia, al Casal Jaume I. El 16, a la Fira del Llibre de València. El 29 a Calp, i el 7 de maig —i aquesta em fa una il·lusió especial— hi haurà presentació a Carrícola.<br /><br /><iframe title="YouTube video player" width="640" height="390" src="http://www.youtube.com/embed/LxTHWAG3D3o?rel=0" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-21330981522642212792011-02-10T13:48:00.002+01:002011-02-15T13:23:12.276+01:00Intentar és ferIntentar ja és fer. Al cap i a la fi, l’única diferència entre l’intent i l’acció pròpiament dita és l’èxit del primer. Si l’intent triomfa, tenim una acció. Però, que tenim si fracassa? No és això també una acció? El fet que no siga la que preteníem no suposa que no en siga cap: és una altra. L’èxit o el fracàs de l’intent determina l’acció feta i el seu nom. El problema, potser, és que alguns intents no en tenen, de nom. I aquest tal vegada siga el motiu pel qual ens oblidem que són accions. Però ho són i en som responsables. El fet d’intentar ja ens dóna responsabilitat o ens en lleva. Si l’acció pretesa era dolenta, òbviament no ens lleva tota la responsabilitat. Ens resta la responsabilitat de l’intent (de l’acció que ha resultat i que és una altra, però que la presència de la intenció, i no merament el resultat, determina). Si l’acció intentada era bona, ens lleva —em sembla— tota la responsabilitat de no haver fet el que no hem aconseguit. No deixa de ser curiosa aquesta asimetria. Però té la seua lògica: allò que depén de nosaltres, que està sota el nostre control, és l’intent; no podem excusar-nos de no intentar fer el bé dient que no estàvem segurs d’aconseguir-ho o asseverant —quan ja sabem positivament que no ho haguérem aconseguit— que no ho podíem fer. La impossibilitat real no és una excusa ni un eximent si no va acompanyada de la creença (gairebé certa des del punt de vista subjectiu) en la seua impossibilitat. Les alternatives rellevants són les epistèmiques, no les reals. <br /><br /> Intentar és fer. Ni la falta d’èxit és un eximent quan l’acció intentada és dolenta, ni el fet que aquesta falta d’èxit es sàpia probable ens lliura de l’obligació quan és bona.Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3558091776982627523.post-67550675274124716262011-02-01T15:36:00.002+01:002011-02-02T11:48:00.244+01:00ExigènciaExigeix-te tant com per a pensar ben bé les coses abans de dir-les. Però no t’exigesques tant com per a acabar per no poder dir res.(Ai!, el terme mitjà harmònic; que difícil ets d'aconseguir!).Vista Parcialhttp://www.blogger.com/profile/02359684168810918221noreply@blogger.com2