Vista parcial

On és la llibertat?, on la democràcia?

2011-11-17T11:22:00.001+01:00

Em fa l’efecte que, ara per ara, només podran governar un país aquells que per pròpia iniciativa apliquen les mesures que desitgen ens supranacionals que ningú no sap ben bé qui són (o sí). Només deixaran fer a qui faça per si mateix el que els altres (estranys) volen que faça. Això vol dir que no hi ha alternativa, i és democràticament desesperant.

En despertar-se

2011-10-21T22:49:00.002+02:00

En despertar-se, va descobrir que se li havia mort la il·lusió. Era menudeta, perquè darrerament havia minvat molt. La va ficar en una capseta i la va colgar sota un munt de frustració. Li va posar la creu de l’oblit a sobre, i va tornar a casa a afaitar-se.

El solatge del temps al Postdata

2011-10-14T13:52:00.011+02:00

Ací teniu la ressenya com a imatge. No sé si és prou gran per a que ho podeu llegir. Feu clic sobre el títol del post i apareixerà, crec. Perdó, l'enllaç del post anterior no funcionava.

Llibres i vendes

2011-09-30T12:37:00.001+02:00

El fet que un llibre venga no el converteix en un llibre bo.
El fet que un llibre siga bo no fa necessàriament que venga.
Escriure un llibre bo no garanteix que es venga
Escriure un llibre per a que es venga no garanteix que es venga.

Conclusió: Intenta escriure un llibre bo; això depén de tu.

Sovint se m'oblida

2011-09-17T12:53:00.002+02:00

Sovint se m'oblida que aquells senyors i senyores tan grans, de quaranta-i-molts anys, que veig al tren són mes joves que jo.

Les ulleres d'Abdou

2011-07-15T17:15:00.003+02:00

Sota un sol aclaparador d’estiu, Abdou i el seu nét Biram serven cua. Per com avança, podem preveure que tardaran encara almenys tres quarts d’hora a poder entrar a la tenda. Estan acostumats a aquest sol i aquesta temperatura tan alta, així que no semblen angoixats. Biram, agafa amb certa tendresa la mà del seu avi; és un poc el seu pigall; ho sap, però mai no farà cap insinuació en aquest sentit: Abdou s’enfadaria. Xarren, de tant en tant xarren, de les seues coses, del nou gos de Biram, d’una excursió que Abdou li ha promés que faran ara quan s’hi veja una mica millor. Conversen i de tant en tant avancen algunes passes.

Ningú semblava recoredar-se d’ells, però avui, a l’explanada que hi ha al costat de l’aldea, aquestes persones (ONG diu el seu nét) han instal·lat la seua carpa i estan proveïnt-los d’ulleres. Els crida l’atenció la blancor de la lona que lluu i la vivor de les lletres i els símbols que hi ha pintats. Els fa l’efecte de nou, de net, d’estrany. Per la cara de goig que fan els qui eixen, sembla que paga la pena esperar i aguantar aquest sol que socarra l’ànima. Ara avi i net parlen d’això, que per fi Abdou podrà posar l’esquer en l’ham sense haver de fer-ho a les palpentes, que podrà enfilar tot sol l’agulla i reparar les xarxes.

—Ja veuràs, avi, —diu Biram— ara sí que podràs fer coses!

Abdou somriu. No vol fer-ho palés, però està il·lusionat amb l’oportunitat de recobrar vista; fa esforços per mantenir aquest gest escèptic i desapassionat. Té cinquanta-tres anys i ja no recorda des de quan no veu bé els rostres dels seus. Si bé ho pensa, quan va nàixer Biram ja li costava bastant veure les coses menudes.

—Anem, avi, ja ens toca— el trau dels seus pensaments el seu nét, que li estira la mà.

La blancor de dins la tenda gairebé molesta més la seua vista que el sol enlluernador que han deixat fóra. Tot és blanc, la pell de les persones que els atenen, les bates que porten, els mobles i els aparells tan estranys que hi ha ací i allà. El fan seure a una butaca gran, que gira i li diuen que mire unes figures que s’il·luminen sobre una pantalla que es troba a certa distància. Veu, i no bé del tot, les més grans, però ja no sap distingir les de la segona filera. Li posen unes ulleres. És, com si de sobte, les coses es concretaren, com si retallaren els seus perfils: allò que eren taques difoses, són ara coses i coses concretes: un arbre, un peix... Però altres figures són encara taques, esborralls sense contorns clars i que no s’acaben de definir. Li’n posen unes altres, d’ulleres. A les que fan quatre, li peguen una palmadeta al muscle i el conviden a tornar a casa. Somriu a aquells rostres blancs que li somriuen i els gests dels quals distingeix perfectament. Ara mira Biram: s’emociona en veure el somriure mellat del seu net de set anys. L’agafa de la mà i el fa apressar el pas.

—Va —li diu amb un somriu jovial, mig picardiós— que tinc ganes de veure l’àvia.

Biram es mira encuriosit Abdou, li fa gràcia veure el seu rostre eixut i tan bru amb aquestes ulleres de pasta de color ambre. Li donen un aire una mica còmic, i pensa en un gat amb botes, com el del conte que li va contar algú d’una altra ONG ja fa anys, o com un cebú amb mocador. Mentre caminen a bon pas, es mira de tant en tant el seu avi i somriu, està content per Abdou, però també li fa gràcia la pinta que fa.
Quan han arribat a la cabana, Kaba ja els espera. A Abdou li costa una mica acostumar els seus ulls a la penombra. De sobte, veu una vella, arrugada i esdentegada que el mira enjogassada i una mica burleta.

—Kaba, ets una vella! —exclama Abdou, sense poder contenir el seu pensament.

A Kaba li ha mudat ràpidament la cara. Entra a l’habitació i torna a apareixer amb un tros d’espill a la mà, que li planta a Abdou davant del nas. Un vell arrugat i amb una pinta ridícula se’l mira amb els ulls esbatanats darrere d’uns vidres que semblen culs de got.

Abdou es lleva ràpidament les ulleres amb un gest indignat.

—Biram! —crida impacient— Tin, ves i torna aquestes ulleres endimoniades. Hauràs de continuar enfilant-me l’agulla encara alguns anys.

El mòbil humanitzador

2011-07-07T13:34:00.004+02:00

Em passava ja, antigament, als aeroports, quan els aeroports no eren una cosa tan massificada i popular com ho són ara. Veia personatges amb vestits elegants i corbata o fulard; intuia vides intenses i plenes de coses interessants, de viatges i coneixences, de món. Vides, totes elles, molt més plenes i riques que no la meua. Me’ls imaginava viatjant per tal d’assitir a reunions importantíssimes on moltes coses i molts diners estarien en joc. O bé els suposava assistint a conferències, congressos i simposis on es tractarien temes de trascendental importància per al decurs de la humanitat. I jo em sentia com un ésser minúscul i prosaic, indigne de compartir espai i escena amb ells. Fins que obrien la boca. Quan mig escoltava les seues converses, tota la fascinació, tot el glamour se n’anaven en orris. Els seus assumptes no eren molt menys banals que els meus, que els que m’havien portat a haver d’agafar l’avió; en alguns casos ho eren més.

No m’he guarit, però, d’aquella malaltia de la inseguretat i la tendència a l’admiració dels altres per la seua fatxa. Quan passege per certes zones de València i veig persones ben vestides i amb cares més o menys interessants, em sol envair la mateixa sensació “aeroportuària” que he descrit. Torne a atribuir-los afers i negocis plens d’interés; vides actives que comporten decisions amb repercussions importants (i bones) per a la resta dels seus conciutadans: nosaltres, els altres, els d’a peu. Afortunadament, però, existeix el telèfon mòbil. Molts l’usen mentre caminen i pots sentir una mica de les seus converses: són humans, de vegades massa humans i tot. En sentir-los, cauen automàticament dels seus escambells i tornen a terra plana, si no més avall. És decebedor i reconfortant alhora. Perden l’encís, però guanyes autoestima. No és or tot el que lluu, ni de bon tros.

Com que no he aprés i potser no aprendré mai, done gràcies que, afortunadament, hi haja mòbils, els mòbils humanitzadors que em tornen a la realitat.

Cites apòcrifes (2)

2011-06-18T00:35:00.009+02:00

La d’avui no és realment apòcrifa, és de Vesna Mojsova-Cepisevka, periodista i professora macedònia. L’he llegida en un dels escrits que formen el dossier de l’últim número de la revista L’Espill (núm. 37). El dossier duu el títol de Els nets de Iugoslàvia i és francament interessant; us el recomane, el dossier i el número sencer que inclou, per exemple, dos famosos discursos de Robespierre.

I ara, la cita:

Una cultura petita és un lloc privilegiat.

Humilitat no paralitzadora

2011-06-10T10:37:00.005+02:00

Fa uns dies, mentre viatjava en tren a València, parlava amb un amic i company de feina amb qui havia coincidit. Ja coneixeu la meua afició a traure profit de les converses de tren.

—Si ells, que eren tan savis i tan intel·ligents, cometien errors , quants no en cometrem nosaltres! —va dir en un moment de la conversa, referint-se als clàsics de la filosofia.

I aquesta observació em va conduir a fer una sèrie de reflexions que ara us participe i que ja li vaig anunciar a ell.

Entre els estudiants de filosofia solen donar-se dues actituds extremes envers els clàsics; extremes per radicalment oposades i per apartades del que, en la meua opinió, resulta prudent, però que no són en absolut minoritàries, sinó que entre l’una i l’altra s’enduen un porcentatge ben alt de la mostra. D’un costat estan aquells que enfronten els textos dels filòsofs com s’encararien amb una relíquia sagrada: es veu, es venera, però no es toca. L’únic capteniment tolerable envers ells és la de l’admiració beata (o badoca o bocabadada), militant. Cal aprendre’ls, fins i tot si no s’entenen, Cal ser capaç de citar-los i exhibir-los, cal saber-ne l’obra de procedència, però sense ni una engruna de reflexió crítica. La posició és la del lector (observador) davant de la gran obra, de la gran escena o el paisatge fascinnat, no la del contertulià, ni tan sols la del deixeble que, de tant en tant, interroga el mestre i pensa i reflexiona sobre el que aquell ha dit. Si de cas hom s’atreveix a fer-ne hermenèutica, serà sempre tímida i aprovativa. O, al contrari, faran dir al autor el que els convé, amb la convicció, això sí, que estàn fent una interpretació absolutamnt fidel del pensament del mestre. Si, en aquest transcurs, l’intèrpret ensopega amb alguna aparença d’incoherència per part de l’autor, l’atribuïrà sense dubte a la profunditat del pensament del darrer i, en conseqüència a la pròpia incapacitat per submergir-s’hi i arribar a copsar-lo, a entendre realment allò que el filòsof vol transmetre’ns. L’única posició legítima, doncs, és la de l’erudició i la complaença admirativa.

De l’altre costat estan els arrogants i agosarats. Aquests no mostren cap respecte (bé, diguem no massa) envers els clàssics, els tracten com quelcom naïf i demodé. Adopten un aire de superioritat i s’atreveixen, ja de primeres, i sense massa contemplacions (ni cap esforç de comprensió) a criticar-los i trobar-los errors arreu. No s’adonen (com ho podrien fer amba aquesta actitud?) que sovint l’errada que atribueixen a l’autor és una simple espifiada de la seua lectura, feta amb les ulleres del desdeny i la ignorància. Perquè llegir, llegir bé, no sempre és una tasca fàcil en filosofia. Però aquests no perden gens el temps en subtileses, ni tenen cap tendència a aplicar el principi de caritat (tan necessari en aquests menesters), són d’un atreviment i una prepotència tals que, en el fons, resulten d’un candor que commou. “Això ja està superat!” és una de les seues sentències favorites; i van condemnant com a superats uns i altres amb una displicència inquebrantable. Fan aquest posat, és clar, amb els sants que no són de la seua devoció. Allò està tan superat i és tan menystenible que no deixen ni que els fregue, i per tant no fan cap esforç per veure que no pot ser una ximpleria tan grossa com ells volen que siga. Són ofensius, ofenen tots aquells que han valorat i els que valoren allò que ells menyspreen, perquè, conseqüentment, els tracten d’estúpids. No entren, no debaten perquè el seu desdeny és apriorístic, és present des de bon començament: per què haurien de voler entrar aleshores? S’ho miren tot amb la displicència vanitosa de qui está per damunt o més enllà d’aquestes coses, que s bé són inútils o errades o ximples.

Per això em va somoure aquella asseveració del meu company de viatge en el tren. Podia veure’s com una recomanació de prudència, una crida a la humilitat que, amb tot, no havia de ser paralitzadora. Els clàssics no ho són per no haver comés errors, sinó per haver fet aportacions importants al pensament, perquè els errors que han comés (o molts d’ells) han sigut fructífers i profitosos. És veritat que la filosofia no és (o no ho és d’una manera clara) un saber que progressa de manera acumulativa. Si avança, és més aviat traçant una espiral que no una línia més o menys recta. També és cert, però, que és un reflex de les circumstàncies històriques en les que es produeix. I els temps canvien i canvia el pensament i la seua adequació a les circumstàncies. D’altra banda, crec que en la investigació filosòfica existeix el que podríem anomenar “progrés conceptual”. A través del temps les anàlisi dels conceptes filosòfics han anat perfeccionant-se, esclarint-se, perfilant-ne els possibles límits i les múltiples connexions que serven en els uns amb els altres.

Si ho veiem així, els clàssics sempre poden ser font d’inspiració, una deu a partir de la qual adaptar i actualitzar idees a nous contextos, o a problemes de sempre més afinats o susceptibles de ser abordats amb una ferramenta conceptual més precisa i esmolada (no dic que sempre siga el cas). Reconeguem la seua saviesa i intel·ligència, però no ens quedem en l’admiració badoca i bocabadada. Són mestres, ens ensenyen, però atenció a dues coses: una, allò que s’aprén ha de poder-se utilitzar de manera autònoma, i, dos, sempre és possible anar més avant; el diàleg ha der ser fructífer i no pot ser-ho si no és crític, és a dir, amb pensament de les dues bandes. Així, doncs, el nostre respecte s’haurà de plasmar en una lectura crítica i atenta, en una lectura que busque inspiració i, per tant, transformació, adequació i correcció. Acceptem que nosaltres som més susceptibles de cometre errors que no ells, però no veiem en ells l’error com un impossible, i amb tota la humilitat i prudència dialoguem i discrepem si cal. Assenyalem els errors, perquè si no ho fem, no podran ésser corregits, i aprofitem-los, ja que, com he dit, els bons errors sempre són fructífers i, sobretot, suggeridors. Sempre hi haurà noves maneres d’abordar problemes vells i també hi ha problemes nous. Els clàssics ens poden ajudar en aquesta tasca, però per a això és necessari que els toquem i no sol que els admirem.

Cites apòcrifes (1)

2011-06-01T12:27:00.002+02:00

Ja sabeu què vol dir apòcrif: no autèntic, fingit. Com que darrerament em costa molt de mantenir aquest blog, se m’acudit un possible joc, relativament fàcil de proposar. El titule “Cites apòcrifes”. És com això que trobem als sobrets de sucre dels bars i que a tots (recomneguem-ho) ens agrada llegir, bo i que no siguen massa de fiar. Bé, la cosa és: jo pose ací una presumpta cita i vosaltres dieu de qui podria ser i per què.
Si us agrada continuaré.
Ací va la primera:

Si hem de ser provincians, haurem d'aclarir de qui volem ser província.

Per què certes preguntes no es poden considerar innocents?

2011-05-11T13:31:00.003+02:00

Vaig a comprar a Mercadona i mentre espere en la cua per pagar, sent que la caixera informa la senyora que va davant meu que a partir de no se quin dia les bosses de plàstic s’hauran de pagar. Com que no he sentit bé de quin dia es tracta, quan arriba el meu torn ho pregunte. La caixera m’informa.

—Això repercutirà (a la baixa) en els productes? —pregunte ara.

—Si les cobrem és perquè ens obliga la llei —diu ella.

M’estalvie de dir-li que em sembla molt bé que la llei obligue i que pense que abans havia d’haver obligat o que ells havien d’haver començat a cobrar-les fa temps.

—Però repercutirà en el preu? —insistesc.

—En els altres llocs on ja cobren les bosses, li cobren menys pels productes? —em pregunta ara ella.

—Jo això no ho sé. El que vull saber és si ací el fet de no donar les bosses repercutirà en el preu dels productes —dic.

—No, no repercutirà —em contesta finalment.

—Gràcies, això volia saber.

I mentre pose la compra en les bosses que li he demanat, em quede preguntant-me, per què certes preguntes mai no es consideren innocents i si les caixeres i els caixers de Mercadona tenen accions en l’empresa. Però, és clar, ja no m’atrevisc a formular-li, a ella, aquestes preguntes.

Persones intel·ligents

2011-04-14T11:12:00.003+02:00

Hi ha persones que es creuen tan intel·ligents que es passen la vida fent l'idiota.

Presentació a Gandia, divendres 8 d'abril a les 20 h.

2011-04-06T11:41:00.002+02:00

Presentació a Castelló

2011-03-31T12:47:00.004+02:00

Frege

2011-03-23T14:24:00.001+01:00

Conten que Frege no deia res si no estava absolutament cert. Segur que parlava molt poc i que, ben sovint, després se'n penedia.

Ja li he vist la careta

2011-03-11T10:31:00.004+01:00

Ja lli hevist la careta. És menudet i no pesa massa. Diuen que li sembla molt a mon pare. Solatge ja ha nascut. Ben aviat es trobarà a les llibreries. Al final, però, li hem hagut de canviar el nom. Resulta que Solatge era el títol de l’ultim llibre de Jaume Pérez Montaner. El meu es diu, finalment, El solatge del temps, però el vull igual: és el meu fill!

El dia 2 d’abril a les 20 hores i al Saló de la Reial Séquia Escalona (a l’Ajuntament) el presentaré ací, al meu poble. El dia 8 d’abril el presentarem a Gandia, al Casal Jaume I. El 16, a la Fira del Llibre de València. El 29 a Calp, i el 7 de maig —i aquesta em fa una il·lusió especial— hi haurà presentació a Carrícola.

Intentar és fer

2011-02-10T13:48:00.002+01:00

Intentar ja és fer. Al cap i a la fi, l’única diferència entre l’intent i l’acció pròpiament dita és l’èxit del primer. Si l’intent triomfa, tenim una acció. Però, que tenim si fracassa? No és això també una acció? El fet que no siga la que preteníem no suposa que no en siga cap: és una altra. L’èxit o el fracàs de l’intent determina l’acció feta i el seu nom. El problema, potser, és que alguns intents no en tenen, de nom. I aquest tal vegada siga el motiu pel qual ens oblidem que són accions. Però ho són i en som responsables. El fet d’intentar ja ens dóna responsabilitat o ens en lleva. Si l’acció pretesa era dolenta, òbviament no ens lleva tota la responsabilitat. Ens resta la responsabilitat de l’intent (de l’acció que ha resultat i que és una altra, però que la presència de la intenció, i no merament el resultat, determina). Si l’acció intentada era bona, ens lleva —em sembla— tota la responsabilitat de no haver fet el que no hem aconseguit. No deixa de ser curiosa aquesta asimetria. Però té la seua lògica: allò que depén de nosaltres, que està sota el nostre control, és l’intent; no podem excusar-nos de no intentar fer el bé dient que no estàvem segurs d’aconseguir-ho o asseverant —quan ja sabem positivament que no ho haguérem aconseguit— que no ho podíem fer. La impossibilitat real no és una excusa ni un eximent si no va acompanyada de la creença (gairebé certa des del punt de vista subjectiu) en la seua impossibilitat. Les alternatives rellevants són les epistèmiques, no les reals.

Intentar és fer. Ni la falta d’èxit és un eximent quan l’acció intentada és dolenta, ni el fet que aquesta falta d’èxit es sàpia probable ens lliura de l’obligació quan és bona.

Exigència

2011-02-01T15:36:00.002+01:00

Exigeix-te tant com per a pensar ben bé les coses abans de dir-les. Però no t’exigesques tant com per a acabar per no poder dir res.(Ai!, el terme mitjà harmònic; que difícil ets d'aconseguir!).

Bon any!

2010-12-31T16:57:00.002+01:00

He tingut un somni. He somiat un món en el qual no hi havia borses de canvi, on les grans companyies es preocupaven pels seus clients i els atenien realment i amb un somriure. He somiat que es controlava els especuladors i que els governs n’eren independents. He somiat un món en el qual les persones valien més que els diners i en el qual hi havia altres valors a més de l’econòmic.
Que l’any 2011 ens acoste, encara que siga un pas de puça, a aquest somni.

Solatge

2010-12-22T12:40:00.003+01:00

Tanquem l’enquesta satisfets. Solatge serà definitivament el títol del llibre. Ens ha agradat a tots. Moltes gràcies Ànonim, sigues qui sigues. Ens has proporcionat un títol bonic i suggeridor, amb una paraula ben sonora. Em recorda un recital d’Ovidi Montllor, en el qual, amb veu de tro, deia: Abans de dir-li salvatge a un home o salvatge a un salvatge. I allò percudia per tota la sala abarrotada, i en els esperits dels qui l’omplíem. Salvatge, solatge, m’agrada la seua sonoritat.

Bé, doncs moltes gràcies a tots per les vostres propostes i pel vostre interés. Gràcies Jesús, Enric, Gonçal, Marta, Marisa, Salvador i Vicent. Moltes gràcies a tots, i una altra vegada (i més si cal) a Anònim; també a l’altre Anònim.

Ara, si m’envieu per correu-e les vostres adreces, em diu l’editora, us farem arribar un exemplar de Solatge quan estiga llest.
tobies.grimaltos@uv.es

Llibre busca títol

2010-12-12T10:02:00.002+01:00

Una vegada més sembla que no l’he acabada d'encertar amb el títol del llibre: “Vaig nàixer tard”. No és que a l’editorial no li agrade, no és això. Amb tot, li troben algun però. Certament s’adiu al contingut, però potser —diuen— és massa autobiogràfic. Total, que hem pensat de fer una espècie d’enquesta popular. Com que teniu l’index i algun text de mostra, potser teniu ja elements per opinar. Serieu tan amables de dir la vostra?

Títols possibles:
-Vaig nàixer tard
-Setembre
-L’enemic de les vespes
-Éls escarabats de les estibes
-Mon pare era rossiner
-Un altre títol (especificar)

Em diuen des de l’editorial que hi haurà algun regalet per als participants.

Obres extraordinàries

2010-12-10T10:32:00.002+01:00

Al cap i a la fi, les obres extraordinàries1 són extraordinàries2.

Extraordinari1: Que excedeix el grau, la mesura, el nivell, habitual, ordinari.

Extraordinari2: Que és fora de l'ordre o de la regla comunament seguida, no acostumat.

Enyorança

2010-12-01T13:05:00.001+01:00

Sovint les coses que s'enyoren són les mateixes que si les tinguérem acabaríem avorrint.

"Vaig nàixer tard", un llibre no filosòfic

2010-11-22T11:33:00.004+01:00

Alguna vegada m’ha sabut greu que consideraren algun dels meus llibres un text de filosofia. Idees i paraules és el cas paradigmàtic. Sé que tenen raó. Com a mínim, ho sé, és a un territori fronterer. Amb tot, jo volia, no sé per què, que fóra literatura, que el consideraren com un llibre de literartura, tot i que fóra de “lietratura d’idees” (com, és cert, molts l’han considerat), però que no empraren el terme filosofia com a etiqueta classificatòria, o com a “matèria” en els catàlegs de les biblioteques. Sempre he volgut publicar un llibre que no rebera aquesta catalogació.
Ara espere aconseguir aquest propòsit, gairebé un somni, amb el llibre que he escrit i que publicarà Edicions del Bullent. Recordeu alguns texts que he penjat en aquest blog, com ara: “Mon pare era rossiner”, “Per què em diuen Tobies” o “El crit de la tia Doloretes”? Doncs bé, aquests textos revisats i uns quaranta més composen Vaig nàixer tard. Diuen que és un llibre difícil d’encabir en cap col·leció, però l’amiga Núria Sendra ha sigut prou valenta i arriscada com per acceptar publicar-lo. Uns mantindré informats. De moment ací va l’índex.

Pròleg
Vaig nàixer tard
Per què em diuen Tobies
La mort de l’àvia Maria
El Crist de l’àvia Amparito
El pare Micalet
Daniel “el dels iguales”
Pepica la molinera
Mon pare era rossiner
L’ofici de rossiner
La mare
El biberó
El foc a terra
L’enemic de les vespes
Un braç trencat
L’escola
La Falange i don Miguel
Bétar
Ma mare volia matar-me
El tete salvador
La primera vegada que vaig menjar pernil
Tirar fum pels ulls
La nit de Reis
El rellotge de la comunió
Els diumenges
El carrer
Furtar garrofes
Els escarabats de les estibes
L’andana i “el secreto del hombre muerto”
La bicicleta
Un músic frustrat
Ca Vicentín
Ca Juan Carlos
Don Francisco
El veïnat
La mort del senyor Ricardo
La Laboral
La primera visita
Parlar castellà
Cap d’habitació
Carrícola
El crit de la tia Doloretes
Epíleg: l’elusivitat dels records
Agraïments

La meua travessa

2010-11-19T16:59:00.004+01:00

Com que ningú no gosa dir-me res, faré la meua travessa. A veure si tinc sort; a veure si algú em diu alguna cosa, vull dir. Ací va:

Andrea- Vicent Borràs

Henri- Urbà Lozano

Jules- Pasqual Alapont

Orofila- Manuel Bauxauli

Avram- Vicent Usó

Vítor- Àlan Greus

Aude- Esperança Camps

Qui és l'autor de "Jules"?

2010-11-17T12:48:00.003+01:00

Tinc molta curiositat: Qui és l'autor de "Jules"?

Una paradoxa moral

2010-10-27T11:58:00.001+02:00

Hi ha temes en filosofia dels quals no m’agrada ocupar-me. Es tracta, en general, dels temes que vertaderament interessen a la gent: temes de filosofia pràctica, és a dir, d’ètica, de filosofia política, etc. I no m’agrada ocupar-me’n justament per això, perquè vertaderament interessen i poden, per tant, tenir conseqüències (fins i tot desastroses) en la vida quotidiana. Sé que en general, als “filòsofs” no se’ns té massa en compte. Però observe que, quan es tracta d’assumptes com aquests, sí que es vol sentir la seua opinió i fins i tot se’ls convida a dir la seua. Sembla que interessa saber què pensen i hi ha fins i tot el perill que les seues paraules tinguen finalment una repercusió en la pràctica, en les lleis i en les maneres de fer i entendre les coses. Per tal d’evitar aquest perill (bastant mínim en el meu cas, que no sóc ningú) m’estic de reflexionar públicament sobre aquestes coses. No me n’orgullesc, al cap i a la fi és un tret de covardia potser; preferir que s’equivoquen altres no em lleva de damunt la responsabilitat.

Dic tot això perquè estic llegint un llibre sobre una d’aquestes temàtiques que solc evitar i he trtobat una consideració que reforça la meua positura envers aquestes matèries tan importants. El llibre es titula The Apology Ritual i el seu autor és Christopher Bennet, un jove professor de la Universitat de Sheffield. La tesi principal del llibre és un desenvolupament d’una altra tesi hegeliana: el criminal té dret al càstic. Enfront de la concepció restaurativa o reparativa de la justícia, l’autor advoca per la justicia retributiva, justament basant-se en aquesta idea de Hegel. El criminal té dret a que se’l tacte com una persona, com un esser moralment responsable. No castigar-lo suposaria rebaixar-lo en la seua dignitat. Així ho diu Bennet: “Una manera en la que podríem afirmar que la retibució [el càstic, en aquest cas] encaixa amb la vida bona es dir que, encara que implica causar sofriment, aquest sofriment és necessari per tal de respectar l’estatus de la persona —diguem’ne com a agent moral responsable o com a membre de la nostra comunitat moral”. L’opinió de Bennet, sembla ser doncs, que l’estat té l’obligació de castigar al criminal perquè aquest té el dret, com a persona, com a agent moral responsable, de rebre el càstic.

I a mi de seguida se m’acut una paradoxa esbojarrada. Segons això, la millor manera de castigar els culpables seria no castigar-los, no donar-los allò a què tenen dret com a membres de la comunitat moral i com a persones. Seria el pitjor càstic, el menyspreu de la víctima o de l’estat (o és que seria pura venjança?). ¿Per què em fa l’efecte, però, que això faria feliç al malfactor i irritaria a la victima?

Crec que, definitivament, faig bé de no ocupar-me d’aquestes qüestions. De tota manera —i sigam justos— estic al començament del llibre de Bennett i també estic segur que la cosa no es tan simple ni tan ximple; que els arguments seran poderosos i que aquesta aparent paradoxa serà tractada i dissolta. Així ho espere i tinc elements per esperar-ho per la qualitat de les pàgines que he llegit.

Autoreferència, una altra vegada

2010-10-21T17:57:00.002+02:00

Una llengua assoleix la normalitat quan la majoria dels seus textos no parlen d’ella.
(Seibot Sotlamirg)

Certament, però no perquè els textos deixen de parlar d’ella s’assoleix la normalitat. Aquesta advé quan les causes que obliguen a parlar-ne han desaparegut. L’autoreferència no és el mal, sinó el símptoma. Empreu-la, doncs, encara que siga d’una manera autoreferencial, potser en contribuïu a l’elimanació de les causes, que no es poca cosa. Amb tot, si poguereu usar-la per a dissertar d'altres coses (també), millor.
(Tobies Grimaltos)

2 x 1

2010-10-01T10:47:00.002+02:00

[Text publicat a El Miragall, el BIM del meu poble]

Avui, com que estem en estiu i és temps de rebaixes, voldria proporcionar-vos un 2 x 1. És a dir, faré dos articles pel preu d’un.

El primer es titula “Sentimentalisme versus pragmatisme?” i diu així:

El patrimoni de l’Ajuntament de Castelló és més gran del que la majoria pensem. Són molts els edificis de tota mena i solars que posseix i, és clar, no pot mantenir-los en les condicions adequades per a l seu ús. Els té, però en alguns casos és com si no els tinguera. No cal que us pose exemples que tots coneixeu. Aquest patrimoni suposa una font de despeses a les quals, en bastants casos, no sel’s trau cap profit o no se n’obté el profit que caldria i que va en detriment de moltes altres coses que es podrien fer o tenir. Per raons sentimentals, polítiques o populistes (oportunistes) aquesta cadena d’adquisicions, potser benintencionades, que resten després en els llimbs de l’oblit i l’abandó, no sembla tenir aturador.

De vegades jo em pregunte si no seria millor desprendre’s d’una bona part d’aquest patrimoni i poder així i a canvi mantenir i gestionar en condicions el que hi reste. I ara us ho pregunte a vosaltres i els ho pregunte també als polítics locals: Sentimentalisme (o oportunisme) o pragmatisme (o realisme)?

El segon article es titula “En agost no es llig?” i diu així:

Avui mateix he anat a la biblioteca municipal. Estava tancada i hi havia un cartell enganxat a la porta que deia: “La Biblioteca romandrà tancada del 14 al 31 d’agost. Bones festes!” . Home! —he pensat—, que jo sàpia les festes duren una mica menys d’una setmana. He pensat també: justament ara que és quan més temps té la gent per a llegir, van i tanquen la biblioteca.

No vull parlar ara de les mancances de la nostra biblioteca, que en són moltes i que la fan poc menys que inoperativa, com, per exemple, l’absència total d’un arxiu. No sols és que no dispose d’un arxiu informatic, com sol ser allò habitual en totes les biblioteques del món; fet que, per cert, impossibilita, juntament amb altres coses gens menystenibles, que els seus llibres apareguen en la Xarxa de Biblioteques Valencianes —una eina informàtica a tarvés de la qual pots buscar qualsevol dels llibres de que disposen les biblioteques de la xarxa, saber si hi és i en quina biblioteca—, no, no sols és això, sinó que no disposa de cap mena d’arxiu (ni tan sols manual) en el qual pugues consultar si hi ha un llibre determinat. I si no pots saber si un llibre està, és, directament, com si no estiguera. Tampoc vull parlar ara del fet que molts dels llibres estiguen tancats en diversos llocs sense que pràcticament ningú sàpia de la seua existència i sense que es puguen consultar. No, no parlaré d’això. Però, que perquè és agost estiga tancada em sembla, de veritat, molt lamentable. Per a acabar-ho d’adobar, entre en la pàgina web de la Universitat de València i em trobe, com un colp als ulls i al pensament, aquesta notícia: “Les biblioteques de Tarongers, Burjassot i Blasco Ibáñez obrin les 24 hores”. Ja sé que no és ni pot ser igual, però que siga tan diferent! També sé que, de segur, hi ha raons cojunturals i, ai las!, estructurals que justifiquen de sobres aquest tancament. El que s‘ha de fer, però, és canviar la cojuntura i l’estructura, i no permetre que aquestes imposen el que ni volem ni és desitjable. En qualsevol cas, per a mi que llegir és una festa, que em diguen “La biblioteca està tancada. Bones festes!” em sembla contradictori (i una mica trist).

Al cap i a la fi es tracta del mateix problema que el del patrimoni de l’ajuntament: d’establir prioritats i saber què es vol, què és més necessari o convenient.

Veus per on!, les dues coses etaven a la fi relacionades: patrimoni i biblioteca. Tot és, a la fi, qüestió de línies d’actuació política, de primar unes coses o altres, de saber qui tipus de poble volem.

Bones i males persones

2010-09-24T12:31:00.003+02:00

No heu sentit mai allò de: “A mi tant se me’n fa que siguen de dretes com d’esquerres. Hi ha bones persones i persones dolentes”?
Jo, quan ho sent, pense que caldria matisar: Hi ha també bones persones que estan equivocades i persones dolentes que encara com!

Els temps canvien

2010-09-16T12:45:00.004+02:00

Fa temps, circulava un acudit que deia així:

Un chico se acerca a una chica y le dice:

—¿Estudias o trabajas?

—¿Lo cualo? —dice la chica.

—Que, ¿en qué trabajas? —responde él.

Deixant a banda la dubtosa correcció política de l’acudit i el seu més que possible caràcter elitista i menyspreatiu, el problema avui és que molts que pertanyen al probable gremi del seu inventor ja no l’entendrien; que ha deixat de ser un acudit.

La vida com Estacadeta

2010-09-05T17:38:00.002+02:00

De menut, alguna vegada vaig jugar a un joc que es deia l’Estacadeta. Es traçava un rectangle a la terra humda amb una navalla i un dels dos jugadors la llançava per estacar-la-hi dins. Després, el dividia en dos tot seguint la línia del tall fet al terra. En triava una part i seguia llançant la navalla i agregant parts del rectangle al seu territori fins que fallava, es a dir, fins que no aconseguia estacar la navalla. Guanyava aquell qui deixava a l’altre sense espai suficient en el rectangle per encabir el peu. Doncs bé, pense ara que hi algunes persones —espere que siguen poques— que fan de la seua vida un joc de l’Estacadeta invers. Naixen amb un món clarament delimitat en dues meitats: els bons i els dolents o els seus i els enemics i a poc a poc van eixamplant el territori dels enemics fins quedar-se sense espai suficient per encabir el peu.

Són, per regla general, persones de mentalitat simplísima i de poca reflexió. Gent de consigna i recepta. Tenen conviccions fermíssimes, unes en cada moment de la seua vida, que poden ser ben diferent amb els transcurs dels anys. Però en cada moment són resoluts i implacables, sense badalls. Solen tenir un(s) líder(s), un(s) director(s), algú en que confien i a qui li confien —defereixen— el pensament. Només ell els farà canviar d’opinió si ja la tenien. Tot el que diu el líder o els líders és just i justificable (més aviat, està justificat a priori), tot el que ells fan i diuen és correcte, per definició. Aquestes persones de qui parle pensen que pensen però es limiten a sobreposar les màximes inqüestionables sobre els fets per tal de veure si casen; si ho fan, bo i sant, si no, dolent, temible i menystenible. Com que no pensen, són malpensats; malfien del que no entenen i, per no complicar-se, ho condemnen. Si de cas, alguna vegada s’han d’enfrontar amb alguna situació no prevista i per a la qual no tenen el pre-judici, esperaran a saber que diuen els seus, els que pensen per ells. Els escolten amb atenció badoca. Tenen només dues actituds davant dels altres: admiració i odi barrejat de temor. En realitat odien, menyspreen i condemnen perquè tenen por i tenen por perquè no entenen, i com que són moltes les coses que no entenen per temor, són moltes les coses que temen i condemenen.

Són estrictes perquè són simples, perquè viuen en un món completament bipolar. I com que són estrets i rigorosos i tenen les receptes com un tot inamomible, s’enduen continuament decepcions: gent que admiraven trenca alguna de les seues casetes, no és ortodoxe en algun dels quadrets de la xarxa de màximes i consignes que llancen al món i amb les que l’apamen. Els trenca les casetes, els defrauda i no tenen cap altre remei que posar-lo a l’altra banda del rectangle: al terreny dels condemnats, que creix com més va, més. Estan fatalment destinats a passar la vida jugant a l’Estacadeta i a perdre. Però ells no ho saben ni ho sabran mai. Ells són els pocs que no traeixen els principis, són els insubornables, els salvadors. Si són condescendents amb algú és amb ells mateixos. Al final es queden fora del rectangle i el miren bocabadats, sense entendre res. Mai sabran que des del començament no entenien res, que sempre han estat sols i han perdut la vida llançant la navalla del seu despreci i perdent territoris que els hagueren pogut interessar.

Consideracions per a adolescents (i no tant)

2010-08-19T12:44:00.002+02:00

Ací us deixe algunes consideracions per a adolescents (i no tant). Us convide a continuar la llista si us ve de gust.

·Les accions tenen (han de tenir) conseqüències.

·Tu no ets guai per essència i amb independència de què faces.

·No tens dret a tot i perquè sí. Algunes coses costen (i han de costar).

·És (metafísicament) impossible tenir sempre l’ultim mòbil del mercat.

· Cava una fanecada de terra amb aixada. Calcula quan de temps t’ha costat. Pensa ara què val un jornal i, a continuació, torna a considerar si realment vols el Seat León roig (o grog) i a costa de què.

·Ja sabem que tots els teus amics tornen més tard que tu a casa. Que tu fas el ridicul tornant tan prompte. També sabem que tots els teus amics diuen el mateix als seus pares.

·Si tots els teus companys suspenen sempre més de quatre assignatures, com és possible que la majoria passen de curs?

·Com és possible que sigueu l’única generació que està encertada? Ara no ho pots pensar seriosament, però, pots imaginar-te que els vostres fills pensaran que esteu errats?

·Els altres, et tenen mania perquè si? No tens tu res a veure?

·Qui són diferents no són, necessàriament, ni menyspreables ni perillosos.

·Si la decisió més important que has de prendre (i la que et trau el son) és haver de triar entre les sabatilles Adidas o les Nike, ets realment un desgraciat.

El paper

2010-06-24T00:21:00.001+02:00

Era a punt de passar per davant d’aquella porta, quan la dona que eixia va llançar el paper. Era un troç de paper blanc, brut, esfilagarsat diríem si no és perquè no era de fil; molt probablement, un mocador de paper vell i rebregat, com aquells que resten durant uns dies a la butxaca, mesclats amb les claus o les monedes. Va aterrar gairebé damunt del seu peu. Xavier el va mirar amb un gest de fàstic mal contingut i va mirar a continuació la dona amb una mica més de conteniment. De tota manera, abans de baixar una altra vegada la seua mirada cap a la deixalla, i amb un to que volia fingir amabilitat alhora que pretenia amagar la seua desaprovació un tant enutjada i desdenyosa —sense aconseguir cap de les dues coses, si hem de contar-ho tot— va dir:

—Crec que li ha caigut un paper.

El marit de la interpel·lada era ja també fora de la casa, segurament es dirigien al cotxe que hi havia aparcat just uns metres més endavant al costat de la vorera. La dona se’l va mirar de dalt a baix, com qui mira una cosa bruta o molesta, enutjosa al capdavall. Es va girar d’esquena i va començar a caminar amb el seu marit. Xavier va sentir en aquell moment que la seua irritació creixia i es descontrolava. I quan ho va voler pensar, ja havia dit:

—Vosté mateixa. Li he donat l’oportunitat de refer-se i de no quedar com una dona bruta i desconsiderada.

En sentir aquelles paraules, home i dona referen les poques passes que havien fet.

—I quina poca vergonya… Però no està diguem-me porca el tio collons aquest!

I a aquestes dolces paraules de la dona, va seguir una punyada del marit que tingué com efecte immediat que la sang brollara del nas del’agredit.

Xavier es furgava les butxaques, però no aconseguia trobar res amb què eixugar aquella hemorràgia. A la fi, es va ajupir, va agafar el paper que havia estat la causa de tot i s’el va apretar fort contra els narius. Mentre se n’anava esverat i amb el cap aixecat, sentia la dona, que amb veu ben alta, gairebé cridant i ben escarotada, deia:

—Serà possible!, i quina gent més maleducada hi ha al món.

I els vianants, és a dir, les persones?

2010-06-20T12:15:00.003+02:00

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Deixeu que faça un parell de divagacions per a començar. Primera divagació: Hi ha qui pensa que allò propi és sempre, indefectiblement, el millor. Sobretot, quan es tracta de pàtries, començant per la més menuda de totes, la que els castellans anomenen “patria chica”, és a dir, el poble natal. El poble d’ú és el millor, el seu campanar és el més antic i el més alt, els seus parcs són els més bonics i els més grans, són les millors les seues taronges, les seues mones de pasqua i les seues botifarres. Hi ha, en canvi, d’altres que sempre troben que el de fora és més bo. Aquests, no es que vulguen menys el seu poble, potser el volen tant, tant es preocupen i es fixen, que solen veure de seguida els defectes, les carències, les coses que no van bé. Respecte del forani, com que no els interessa tant, solen ser més indulgents i paren esment només en allò que els altres tenen (o tenen en condicions més favorables) i els de casa no tenim (o tenim en un estat més precari).

Segona divagació: Molts diumenges de vesprada, agafem el cotxe, la meua dona, el meu fill menut i jo i ens dediquem a visitar pobles de la rodalia, principalment pobles que no coneixíem o no coneixíem massa. Com que fa temps que tenim aquest costum, el radi d’acció va eixamplant-se. Darrerament hem acabat amb els de la carretera CV-60: Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Alfauir, Ròtova. N’hem visitat molts ja a hores d’ara. Cadascun té les seues peculiaritats, algun tret idiosincràtic, algun aspecte que ens crida l’atenció.

Jo no sé a quin dels dos grups dels que he parlat pertanc. Segurament a cap dels dos, perquè són els casos extrems. Potser un poc a tots dos, segons les èpoques i segons de què es tracte. Però m’he endut moltes sorpreses quan, en visitar poblets com el puny els he vist tan ben cuidats, tan ben arranjats, fins i tot amb alguna instal·lació que trobe a faltar al meu poble, que és bastant més gran. Una cosa m’ha cridat en especial l’atenció: tots, pràcticament sense excepció, tenen zones d’ús exclusiu (o semiexclusiu) per als vianants. Allò que solem anomenar “zona peatonal”. I això els dona un aspecte més humà, més civilitzat, més vivible.

Compare i veig que és el meu poble qui ix perdedor. Critiquem les grans ciutats, el seu trànsit atabalador. Diem: allí no es pot viure. Sent això i després mire Castelló; i em dic: “Alguna vegada, a València, he hagut d’esperar que acabara de passar un cotxe per dalt de la vorera per on vaig, per tal de poder passar jo?” . I, tanmateix ací ho he hagut de fer moltes vegades. Els cotxes aparquen sobre les voreres, els carrers són estrets i, per tal de poder continuar la seua marxa, han de pujar sobre la vorera contrària, els vianants (pel compte que els té) els han de cedir el pas. I ens hem acostumat a anar en cotxe a tots els llocs i si, pot ser (i si no pot ser també) aparcar a la mateixa porteta d’on anem, perquè dins de l’establiment no ens deixen entrar amb el vehicle. La distància més llarga a Castelló difícilment supera el quilòmetre, però trobem el cotxe imprescindible. Els vehicles han ocupat el poble a costa de la llibertat de moviments i la mateixa seguretat dels vianats (que som tots, necessàriament, alguna vegada). Els hem cedit tot l’espai, tots els drets, tots els privilegis. De què ens queixem, doncs, quan parlem de la ciutat? Per què aquesta renúncia nícia a una bona part de qualitat de vida? Per comoditat? De qui? A costa de quants?

Qui té por i a què? Pensem-ho, comentem-ho, que s’estudie si cal. Perquè no peatonalitzar algun troç de Castelló? Jo crec que no sols afavoriria la nostra qualitat de vida, passetjar tranquilament, poder trobar-se al carrer i xarrar amb calma, tenir un espai de tobada i de fer una mica del que es diu “vida social”, estic segur fins i tot que afavoriria el comerç de la zona en qüestió. Penseu en el carrer de les botigues de Xàtiva. Pesnem-ho almenys. Debatim-ho; amb calma, amb arguments. Us convide a emprar els diferents fòrums d’opinió disponibles per encetar el debat. Això sí, m’agradaria que per una vegada no tot fóra (només) debat.

Un altre aforisme i un comentari

2010-06-03T13:13:00.003+02:00

Els joves no comprenen que es faran vells. Ho saben, sí, però no ho senten.

Comentari: "Fer-se vells" o "joves" (i la disjunció no és exclusiva) es poden substituir per moltes altres coses i el dictum també valdrà.

Jaume era notari

2010-05-26T13:02:00.006+02:00

Jaume era notari.

—Sí, jo ja vaig nàixer notari—solia dir a qui li retreia que vivia bé.

I ho deia perquè la seua vida, fins que va guanyar l’oposició, no havia estat fàcil. Era fill d’una família ben modesta i va haver d’esforçar-se molt per aconseguir els seus propòsits. Des dels dotze anys havia estat becari i des dels dotze anys també havia treballat tots els estius i molts caps de setmana i vacances. Era des de ben aviat, doncs, que no havia estat una càrrega per als pares; ans al contrari, malgrat tot havia aportat més diners a l’economia familiar que no en rebia. Els últims anys dels seus estudis va demanar quedar-se una part dels seus ingresos per poder preparar després les oposicions. Al cap de dos anys aconseguia la seua plaça de notari.

Jaume era notari, però havia estat a èpoques, collidor, obrer de vila, forner, havia fet unes quantes veremes a França i havia exercit bastants oficis més. En una paraula: Jaume sabia què era el treball físic i l’esforç. Ara superava la cinquantena i tenia un fill al Massachusetts Institut of Technology fent una tesi sobre nanotecnologia. Un fill del qual no tenia queixa. Sempre havia estat un bon estudiant, algú que prometia força. Però Jaume, obsedit per la formació d’Arnau, no havia consentit mai que treballara. Als estius solia enviar-lo a Anglaterra, als Estats Units o Alemanya per tal que aprenguera bé l’anglés o l'alemany i completara la seua formació.

En tornar Arnau de Massachusetts aquest estiu, Jaume va pensar que no era bo que acabara els seus estudis sense saber què era el treball manual. Ningú, pensava, és una persona completa i capaç de respectar vertaderament els altres, siguen qui siguen i treballen en què treballen, si no ha experimentat en carn pròpia els rigors de la feina física sota les ordres d’un cap. Així que va parlar primer amb el seu germà, que era llaurador.

—Home, Jaume, tu ja saps que al camp no ve mai mal una maneta —acceptà el seu germà.

—Però tracta’l com tractaries qualsevol altre jornaler. Si no, no fem res.

—Tranquil, sabrà què es haver-se de guanyar el jornal.

Jaume abordà després el seu fill. Arnau ho veié com una aventura exòtica i acceptà. Es va passar el més d’agost treballant amb el seu oncle al camp. En arribar setembre, quan ja es feia el temps d’haver de tornar al MIT, demanà parlar amb son pare.

—Pare, jo no tornaré al MIT.

—No, això com és, Arnau? On vols anar ara?

—No vull anar enlloc. Vull romandre ací i treballar la terra.

Jaume va sentir un calfred que li recorria l’esquena.Va sentir que els nervis es tensaven dins del seu cos. Va esperar una mica a parlar per tal que la veu no sortira tibant i agra de la seua boca.

—Però, i la tesi? I el MIT? I la teua carrera tan prometedora?

—Pare, m’agrada alçar-me abans que no es faça de dia. M’agrada començar a treballar a la frescoreta de l’alba. Però m’agrada sobretot seure sobre un marge a l’ombra i mirar, mentre esmorze, les capçades que he fet als cavallons. Veure que estan ben fetes i que llueixen al sol.

—Te´n penediràs —pogué dir a penes Jaume— I aleshores, hi haurà solució?

—No me’n penediré.

Jaume es va empassar la saliva i va afluixar tot el seu cos sobre la butaca. Entenia perfectament què li deia el seu fill i savia que era veritat. Va acotar el cap i no va saber què pensar. Recònditament maleïa la seua pruïja formativa.

Liberunus (III i final)

2010-04-27T16:42:00.001+02:00

No va passar molt de temps, però, que comencà a correr el bram que els membres del comité de crítics havien acceptat més d’un suborn. Fet i fet, algunes dels llibres que havien aconseguit el seu placet deixaven bastant a desitjar. I es deia que les obres dels autors consagrats sotmeses al comité eren autoritzades automàticament sense ser llegides; de tal manera que algunes d’elles eren, per dir-ho eufemísticament, no massa bones. D’aquesta circumstància se n’aprofità Mediocre. Com havia fet anteriorment Prolífic, encetà la seua campanya, i va trobar el sol adobat. Eren molts els que es queixaven i molts eren els que volien publicar alguna obra més.

El seu argument principal era que per tal de decidir si una obra mereixia ser publidada ja estaven els editors que eren els més interessats en què el llibre valguera la pena, des d’algun punt de vista almenys. S’afegia que els lectors no eren babaus, que sabien què volien llegir. Calia deixar-los la llibertat de poder llegir el que els vinguera de gust sense la guia paternalista dels crítics.

I així fou com es va canviar de bell nou la llei i com es publicaren més i més coses que tenien menys i menys lectors, així era com els escriptors locals competien amb bon desavantatge amb les traduccions d’autors molt més coneguts i, també en moltes ocasions, millors. Els escriptors de Liberunus continuaren queixant-se, però ara ja no sabien de què ni com posar-hi remei.I així va continuar la cosa fins que algú va caure en el compte que el nom del país, Liberunus, havia esdevingut un arcaisme.Es va decidir actualitzar, doncs, el nom. Es feren consultes a experts de tota mena, es va fer una enquesta poular amb els noms que semblava que tenien més defensors. A la fi es va canviar el nom de Liberunus pel de País València; però es va autoritzar també emprar els noms finalistes de Regne de València i Comunitat Valenciana (tot i que els escriptors que empraven aquests noms deien que escrivien en una altra llengua).

Liberunus (II)

2010-04-15T18:37:00.002+02:00

Justament era Prolífic un d’aquests autors venerats per un públic absolutament fidel que llegia una vegada i una altra la seua única novel·la, Amb el neguit dels dies. Era un autor mític, envoltat d’una aura de clàssic viu de la qual ell se’n sabia valdre. Fruïa i molt del seu prestigi. Però havia gaudit més encara aquells dies de l’èxit inicial, quan crítics i públic en parlaven continuament i lloaven la seua obra; quan era entrevistat un dia i un altre, quan apareixia continuament a la premsa i era convidat a tot arreu a presentar el seu llibre i fer conferències. Trobava a faltar aquell tràfec d’elogis i acollides entusiastiques per part d’un public enforverit que rebia amb un beneplàcit apriorístic cadascuna de les seues paraules.

Prolífic no es resignava al fet que aquells temps hagueren passat definitivament i foren irreproduïbles. Tenia, t tot i saber que no podia publicar-la, una segona novel·la escrita. I va decidir que havia d’aconseguir que s’editara. Va encetar una campanya a la qual no li va estar difícil sumar adeptes. S’hi enganxaren primer els editors. Poder publicar només una obra per autor dificultava el negoci.Perquè la llei també s’aplicava a les traduccions, només una de les obres dels autors estrangers podia ser publicada. I tot i que les vendes de cadascun dels llibres editats solien ser quantioses, pensaven que el volum de negoci creixeria de manera considerable si podien publicar més obres dels autors més estimats pels lectors. Els seus admiradors més contumassos li feren també costat prompte. Recolliren firmes, feren discursos exaltats per pobles i ciutats. Redactaren una proposta de llei; se serviren de la premsa, en la qual col·laboraven una bona quantitat d’escriptors, i als pocs mesos havien aconseguit que s’aprovara la nova llei al parlament.

Es va constituir un comité amb els millors crítics del país. Cada autor que, havent publicat ja una obra, volguera publicar-ne una altra, l’havia de sotmetre al seu examen i, només si ells en donaven el vist i plau, es podria publicar. No cal dir que el comité era extremadament rigorós i severíssim, però la mesura va possibilitar que una minoria d’autors poguera tenir el goig de veure una segona obra seua en mans dels lectors. Un nombre més reduït encara poguren publicar un tercer i un quart llibre. Es va constituir una elit d’uns pocs autors que veien publicades totes les obres que escrivien.També les traduccions creixeren força, molt més que les publicacions dels autors autòctons.

Liberunus (I)

2010-03-29T12:58:00.002+02:00

A Liberunus hi havia molts relectors. La gent llegia una vegada i una altra els mateixos llibres i eren molts els que llegien. Hi havia una raó ben poderosa que explicava aquest fenomen: a Liberunus, cada autor podia publicar només una obra en tota la seua vida. Com es pot bé imaginar, els llibres eren pocs i eren, en una bona mesura excel·lents; tant, que a la gent no els importava rellegir-los moltes vegades.

Els lectors de Liberunus eren relectors perquè els escriptors eren reescriptors. Atenallats davant l’única possibilitat que tenien per publicar, refeien una vegada i una altra la seua obra abans de decidir-se a presentar-la davant l’editor. En alguns casos eren dècades les que s’havien invertit en la seua confecció. Tot depenia de la paciència, l’amor propi i l’exigència de l’autor. Els impacients solien penedir-se d’haver publicat el seu text tan aviat i no haver-hi esmerçat més temps i més esforç; ara ja no podien corregir, ni en aquesta ni en cap altra, les imperfeccions de l’obra publicada. Els llibres es reeimprimien si calia (i solien, és clar, ser reimpresos), però no eren permeses les correccions ni les ampliacions: no es permetien segones edicions.

Alguns havien intentat passar diverses obres en un sol volum. Però la llei era estricta i els editors corrien el risc de perdre la llicència de publicació si transigien. Només els reculls de contes, poemes i assajos curts (o una mica més llargs si versaven sobre el mateix tema) eren permesos. Molts autors (en potència o en acte) havien estat víctimes de la depressió. Alguns hagueren de ser internats en institucions psiquiàtriques o en cases de repòs. Foren bastants els irrecuperables que conegueren una mort terrible i prematura.

També els lectors es mostraven insatesfets. Els haguera agradat tenir més on triar, més llibres que poder llegir. Es sentien sobretot insatisfets pel fet de no poder gaudir d’algun altre llibre dels autors més admirats; dels autors que eren venerats com a llegendes o semidivinitats, éssers envoltats pel misteri i la mitologia.

Això fou, de tota manera, abans dels temps de Prolífic.

Va de principis

2010-03-12T09:46:00.003+01:00

Qui més principis té, més voltes els traeix; per pura lògica.

Tenir molts principis és un abonament segur a la hipocresia.

Hi ha qui té tans principis que en fa servir uns o altres segons li convé.

Qui en té pocs i els traeix, no té principis.

Qui té sempre els principis a la boca no és de fiar.

Principis: tin-ne pocs, tin-los bons, i tin-los clars.

Ètica i política

2010-03-07T17:14:00.001+01:00

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Atesa com està la situació al poble i atesa com està la situació molt més enllà del poble, estic segur que el que ara diré serà malinterpretat o serà interpretat d’una manera parcial i esbiaxada. He pensat, però que a qui se l’encenga la cua deu ser perquè la té de palla, i que això, aquest perill, no té per què obstar per a que diga el que crec que és una veritat que cal denunciar: la més que escandalosa falta de valoració de l’ètica en política per part de molts, de massa.

Fa temps que em pregunte fins on podem arribar a suportar, i suportar gairebé amb el beneplàcit, el descrèdit de la funció dels polítics. Sembla que hem assumit, que ens sembla natural i esperable que els polítics abusen de la seua posició per tal d’enriquir-se i enriquir els seus; que la corrupció no siga motiu de sanció, ni tan sols moral, per part, ja no sols dels poders fàctics, sinó dels electors. A mi, personalment, m’escandalitza el fet que, quan transcendeixen escàndols per part dels polítics, aquests no repercutesquen en els resultats electorals o que repercutesquen encara d’una manera positiva.

No, no hauria de ser lògic sonsiderar que és normal que els polítics traguen partit de la seua posició de poder i d’accés privilegiat a la informació; no hauria de passar que les institucions públiques ens semblen els llocs més segurs, protegits i rendibles per al progrés dels desaprensius que les empreses privades. Tampoc no hauria de ser vist amb normalitat que l’estratègia dels partits s’assemble tant a la d’algunes empreses, per a les quals aconseguir posicions d’avantatge en el mercat justifica i guia qualsevol estratègia o acció, al marge d’altres consideracions; sobretot ètiques, que sempre semblen un handicap i una rèmora. Estem massa acostumats a pensar que les promeses dels polítics responen merament a les estratègies electorals sense cap compromís real d’acomplir-les. Estem massa acostumats a veure que per tal d’aconseguir el poder valga qualsevol procediment; que el patró que guie les actuacions dels partits siga quasi en exclusiva l’intent d’enfonsar el rival per tal de sortir-ne victoriós; que no importe, en realitat, què beneficia aquells que els han de triar, sinó què afavoreix el propi èxit. Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting.

No, no m’agrada això i pense que no és bo per a ningú. No és bo tampoc per a als qui que en poden treure un profit a curt termini. Quan la desconfiança s’estén i quan ja no res escandalitza, som tots el s que perdem. Estic fart de pragmatismes que no són més que l’ocultació de l’interés o la feblesa. No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec, però supose que els de terra, els ciutadans, hauríem de ser ben crítics i fer-los pagar, ni que fora amb els nostres vots, els seus excesos. No ens hauríem de conformar, hauríem d’exigir-los —i ens hauria de semblar una obvietat fer-ho— un comportament que es basara en l’ètica i la competència i no en l’eficàcia electoral a qualsevol preu.

Cal una revolució ètica que només els ciutadans podem començar. Ens cal esperit crític, l’exigència envers qui ens ha de representar; no ser tolerants amb l’engany i el frau. No consentir el que és intolerable; hem de tornar a ser exigents i actuar en conseqüència. Som nosaltres qui tenim la clau, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Exigim les responsabilitats a qui les tenen i no ens resignem a permetre-ho tot. Castiguem-los quan calga, retirem-los la nostra confiança i el nostre vot, fem públic el nostre desacord. Allò que és dolent no deixa de ser-ho pel fet que estiga ben estés. I el que no és just no comença a ser-ho perquè siga freqüent. El costum no es justifica a si mateix i acostumar-se al mal és molt mal costum.

Éssers contradictoris

2010-02-24T09:46:00.004+01:00

Fa uns dies, mentre intentava fer una becadeta després de dinar, veia la sèrie Amar en tiempos revueltos. Una dona li contava a un amic la dràmatica mort de son pare. Mentre presenciava el pas d’una processó, no va voler agenollar-se. Un feixista el va increpar i li va ordenar que ho fera. Ell es va negar i el feixista li va pegar un tret. Això em va fer pensar en com de contradictoris som els ésser humans. Ja sé que no és un pensament nou. És un pensament vell i recurrent. Però el pensament es va eixamplar, i va anar ben lluny de la seua causa originadora. Els éssers humans —vaig pensar—, fins i tot els de la meua pròpia corda, som contradictoris. Abominem del pensament únic, però, en el fons, el voldríem.

És clar que aquest retret no val per al feixista del qui parlava la dona de la sèrie. Ell no abomina del pensament únic: el vol i està disposat a matar els dissidents. Ell no és contradictori. El que em sobtava és aquesta tendència nostra—que no és exclusiva de personatges com aquest i on trobe la contradicció— a irritar-nos, a no tolerar la diferència. Si tu creus —si ets creient— que més et dona si l’altre no ho fa?, i si t’importa, per les típiques raons de salvar ànimes i tot això, quin dret t’arrogues a voler imposar la teua fe? Si no creus, que et fa a tu que l’altre crega? Quina obsessió es aquesta per menystenir, quan no condemnar o atacar, la diferència? Jo entendria que ens irritara la discrepància en el pensament d’un altre quan aquesta té conseqüències en la pràctica que ens perjudiquen, que atenten contra els nostres drets o, fins itot, contra els nostres interesos. Però ho fem igual quan aquest no és el cas.

Menyspreem, ridiculitzem, quan no insultem i odiem els nostres rivals ideològics i els considerem enemics. La mateixa paraula “rival” ja és una paraula ben carregada semànticament. I allò encara més curiós i simptomàtic és que resulta difícil trobar-ne una altra, més neutra, per referir-se a qui no comparteix la nostra visió de les coses. Els anomenem rivals i pensem, no sols que estan equivocats, sinó que són mal intencionats. Certament hi ha ocasions en les quals tenim motius sobrats per a pensar-ho, ateses les seues actuacions. Però, ben sovint no necessitem d’aquesta contingència per a que el fenomen en qüestió es produesca. Ens basta que pense de la manera que ho fa, diferent de la nostra, per a que s’active el mecanisme del desdeny.

És normal defensar el propi pensament; fins i tot, com a l’únic correcte. Al cap i a la fi, si és això el que creiem, serà perquè el considerem vertader. Fet i fet, això és el que vol dir creure. Serà també normal voler que els altres pensen igual, considerar que si no ho fan estan equivocats; almenys en aquells aspectes que són incompatibles amb el que nosaltres creiem. Però supose que caldrà estar molt convençut de les pròpies veritats per tal de voler que la manera pròpia de pensar s’universalitze. I supose que cal alguna cosa més que una gran convicció per tal d'enfellonir-se amb el dissident. Amb tot, ho fem: qui pensa diferent és el nostre enemic. D’on naix aquesta molèstia, comuna a aquells en qui s’entén i a aquells en qui resulta contradictòria?

De vegades pense que estem en contra del pensament únic només quan aquest pensament no és el nostre.

Un anunci

2010-02-12T23:57:00.003+01:00

Veig un anunci que diu “Tarifas planas reales de Movistar” i pense que es un mal anunci. Em dic: “Si ara diuen que les tarifes planes són reals, això vol dir que les que abans ens venien com a tarifes planes no ho eren en realitat”. O bé això o és que insinuen que les tarifes que la competència diu que són planes no ho són. Al capdavall estan dient-me que el que se m’ha ofert o se m’ofereix com ha tarifes planes no ho eren o no ho són de debò. Em diuen, doncs, que em menteixen o m’han mentit. I si ho fan o ho han fet, si no em deien la veritat quan em deien que em venien una tarifa plana, per què els hauria de creure quan em diuen que la tarifa plana és “real”?

Tanmateix, i com tenim tendència a creure el que ens diuen (com ens costa menys creure que dixar de fer-ho), recapacite i pense que si ara diuen que són reals, serà perquè seran millors que les antigues o que les de la competència; que, siguen o no realment planes, estan més pròximes a ser-ho; que si no fóra així, no gosarien posar l’afegit de “reals”.

Total, que l’anunci no era, tot comptat i debatut, tan dolent. Ara: ens ha dit ben clar que no cal refier-se’n de la publicitat, de cap publicitat que no siga aquesta. Com dirien al meu poble: Mira que té pelendengues això de la publicitat!

Sobre la ironia

2010-02-02T11:01:00.002+01:00

Com que darrerament estic mandrós —o és que tinc molta feina i no puc dedicar tant de temps com solia al blog—, aprofite qualsevol avinentesa per penjar alguna entrada sense massa esforç. Fa uns dies vaig penjar un aforisme: dues línies. I, ai la meua sorpresa quan he vist que només dues línies donaven per a tant! Això m’ha portat a fer una cosa que odie: explicar un aforisme. Ho odie perquè, com ja vaig dir, als aforismes els passa com als acudits: que si s’expliquen, perden la gràcia. Però crec que el tema ho mereix.

L’aforisme en qüestió deia: “Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia”. I em va faltar afegir: per si de cas”. És a dir, que ho deia sense ironia per si de cas se m’acusava del mateix que denunciava. La qual cosa per cert només hauria estat una confirmació de les meues paraules (quod erat demostrandum).

Què pensava quan ho vaig escriure? La veritat és que no intentava tant moralitzar com constar un fet o, més aviat, una veritat conceptual: si la ironia necessita de l’enginy i de l’humor, aleshores és incompatible amb el ressentiment i la poca intel·ligència.

Si la ironia és un dels recursos de l’humor, com en totes les coses de l’humor, acudits o el que siga, cal una mica de malícia (si voleu dir-ho així: una mica de mala llet). Però una cosa és la malícia i l’altra el ressentiment. L’odi i el ressentiment fan la llet agra, són incompatibles amb l’humor, el bon humor, i és per això que espatllen l’intent. Allò que havia de ser graciós esdevé patètic, trist. Qui fa la proferència pseudograciosa només podrà aconseguir l’empatia de qui ja estava completament predisposat, per no dir “de qui ja la tenia”. És a dir, no aconseguirà fer gràcia o atraure la simpatia més que d’aquell que comparteix l’odi de l’emissor envers el mateix objecte.

A més, el ressentiment ofusca i és un obstacle per a la capacitat de pensar de manera enginyosa, no permet el pensament calmós i alegre o condecendent. Parle, insistesc, de la ironia, que és lleugera i subtil, no del sarcasme.

El problema de tot açò és el de sempre: que les ironies no pertanyen a una espècie tancada que es puga sotmetre a una definició estricta i excloent —asenyalar un conjunt de trets propis i comuns— ; que comparteixen només, com deia aquell, un aire de família, i que hi ha tants matisos i tantes consideracions a fer que és molt difícil (si no impossible) dir alguna cosa que siga veritat del tot, que no tinga excepcions i que puga concitar, d’aquesta manera, l’acord. Supose que hi resta només aquell recurs desagradable, però de vegades necessari, de dir: En fi, és la meua opinió.

Un aforisme

2010-01-29T11:07:00.002+01:00

Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia.

En tren, a València

2010-01-14T12:09:00.005+01:00

Fa temps que no renove el blog amb la freqüència que ho solia fer, fa temps que em costa. No sé si disculpar-me per això o si fer-ho no resultaria pretenciós. Tampoc no sé quina excusa donar ni si donar cap excusa. Per la mateixa raó: no tinc per què pressuposar que esteu desitjant que torne a dir alguna cosa.

De tota manera, un apunt de Juli Capilla m’ha motivat a penjar aquest post que ara començe. Diu Juli que ha decidit anar a la feina en tren i no com ho feia fins ara: en cotxe. Parla dels avantatges, sobre tot ecològics. Això m’ha recordat el que em va passar a mi fa uns anys. Alternava les anades en cotxe i en tren a la feina. Hi havia dies que em feia peresa anar a la Pobla Llarga a agafar el tren i feia tot el trajecte, fins a Valènia, en cotxe. Va arribar un dia en què allò que em feia una nosa ben gran era haver de conduir fins a València, va arribar un dia que vaig decidir que sempre que poguera aniria en tren. Més endavant, va arribar el moment en que vaig decidir que agafaria el tren a Carcaixent i no a la Pobla.

Perquè aquesta darrera decisió, si la Pobla és molt més a prop del meu poble que no Carcaixent? A qui m’ho pregunta, li done fonamentalment aquesta raó: No tinc un horari fix, puc tornar a casa a hores ben diferents. De vegades, quan he arribat a l’estació, el tren que anava a Xàtiva, a l’Alcudia de Crespins o a Moixent —que són els que jo puc agafar— era un Civis (un semidirecte sense parada a la Pobla) i m’havia d’esperar al proper. Com que a Carcaixent parent tots, he decidit agafar-lo sempre allí.

Si tinc ganes de xarrar, puc oferir una segona raó. Des que han fet el pas de l’AVE, a la Pobla, per tal d’agafr el tren, has de travessar per un pas subterrani llarg i molt antipàtic.

La verdadera raó, la raó per la qual vaig a agafar el tren a Carcaixent i no a la Pobla, i també la raó per la qua vaig a València en tren i no en cotxe (sumada a consideracions econòmiques i medioambientals) és que m’encanta llegir al tren; i si l’agafe a la Pobla sempre trobe, mentre esperem, algú del poble que conec i amb qui em sent obligat a conversar. Fa molt lleig agafar el llibre i posar-te a llegir tot oblidant-te de la companyia.

Quedava però un últim escull: quin llibre agafar? No podia ser molt gros. D’acord: d’un tamany menut o mitjà. Però i si el que agafe no m’agrada? Els Reis (Mags, no els altres, és clar) m’han solucionat finalment el problema. M’han dut un llibre electrònic. Un artilugi que ja venia carregadet amb cent setanta llibres i que, per si fóra poc, duia un paperet amb l'adreça d’una pàgina web i un codi que em permet descarregar-me’n cinc-cents més de forma gratuïta.

Sí ja sé, ja sé: no és igual, no fa l’oloreta de tinta, com el paper res... Però a mi està fent-me’n un de bo, de paper. Això sí, m'agrada portar-lo amb la funda; així l'obris, com n'obris un de paper.

I Premi d'Assaig 'Càtedra Blasco'

2009-12-25T16:38:00.003+01:00

Dimecres entregarem el I Premi d’Assaig ‘Càtedra Blasco’. Hi havia tres obres que m’agradaven tant que, si qualsevol d’elles haguera guanyat, m’hauria sentit content. Ha guanyat una d’elles. Així que estic content. La llàstima és que no pogueren guanyar també les altres dues. No pot ser tot en aquesta vida.

Bon Nadal i bon any a tots.

Fragment d'un pròleg possible

2009-12-11T19:41:00.004+01:00

Sempre m’ha molestat aquella sentència d’Ortega: “Yo soy yo y mi circunstancia”*. Com pot ser això? Crec que una cosa no pot ser idèntica a la suma d’ella mateixa amb una altra. O jo sóc jo o jo sóc la meua circumstància. Si haguera de triar diria que jo sóc la meua circumstància, les meues circumstàncies. Qui hem sigut (el que hem viscut) fa que siguem qui som. N’estic convençut. Els orígens són responsables de la nostra identitat (actual). Per això convé tenir-los presents, conservar-los. Perquè, segons això i com canta Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. Hom no és una llesca de si mateix en un moment de la seua vida: és la seua vida completa, la seua biografia. Ara: als records els passa com allò que assegura Plató que els passa a les creences vertaderes: que són com les estàtues de Dédal, que si no els lligues, se’n van, que no els agrada de romandre en l’ànima de l’home. Cal lligar-los si no volem que ens abandonen. I convé, segons el que hem dit, que no ho facen, perquè perdre-los és perdre’s una mica, diluir-se en part. El temps, en tant que és un enemic de la memòria, és un disolvent, ens disol amb l’aigua de l’oblit. La seua permanència és decisiva per a la nostra, per continuar sent qui hem sigut, per continuar sent tout court, per tant. Cal fer, doncs, que romanguen, fermar-los. Una bona manera de subjectar-los és contar-los, transferir-los a algú altre o bé anotar-los, esciure-los, amarrar-los al paper. Potser el millor siga fer les dues coses. Perquè importa poder tenir-los presents, recuperarar-los, si cal. Si els traiem fora de nosaltres, ja no ens necessiten per a existir, ja no necessiten de la nostra memòria i nosaltres ja no en tindrem dependència tampoc. Després..., després ja no és el nostre problema.

*Sí, ja sé que la cosa és més complexa i que una exègesi adequada... i tot això i allò. Considereu-la, doncs, merament com la frase que ha passat al reialme de les frases conegudes i citades, sense el context.

Per què em diuen Tobies

2009-11-20T20:09:00.005+01:00

Al meu besavi, el pare de la meua àvia paterna, li deien Tobies. Pellicer, un assassí a sou, el va matar un bon dia mentre rentava sacs d’arpillera a la sèquia de darrere de sa casa, la que passava just davant de la portella. El va matar d’un cop de destral, amb la part esmotxada, que li va rompre el clatell. Els motius d’aquella mort contractada no els he sabut mai. Però això podrà fer entendre que l’àvia volguera que algun dels seus nets, i ja que no havia tingut fills barons, portara el nom de son pare. Sí, no tenia cap fill baró, perquè l’àvia Amparito era, en realitat, la madrastra de mon pare. Ja us ho contaré, això; ara anem a allò que anàvem. La meua àvia volia, ateses les circumstàncies, que algun dels seu nets portara el nom de son pare.

La primera oportunitat es va presentar en nàixer el meu germà. Ella havia de ser la padrina. Donava per fet que el batejarien amb el nom de Tobies; per si de cas, però, dos dies abans del bateig va preguntar com li posarien.

—Vicente, com a son pare i com al seu avi— va ser la resposta de ma mare. M’imagine que pronunciada amb el to de qui diu una obvietat.

—Doncs busqueu-vos una altra padrina!—va girar cua i va estar sis mesos sense voler mirar el seu primer net.

Després va nàixer la meua germana. L’anomenaren Amparo, com a ella. Però això no la va acontentar, no li va fer oblidar el seu tossut desig onomàstic. La seua filla li va donar més tard dues netes, així que no hi va poder fer res. Però cinc dies després que nasquera la seua última neta, vaig nàixer jo: potser l’última esperança, l´última possibilitat, per part dels meus pares almenys, perquè, com ja he dit, vaig venir al món fóra de temps, quan ningú ja no m’esperava i quan ma mare tenia ja quaranta-dos anys. Així que els pares ja no gosaren contradir-la, i Tobies que em posaren. Des d’aleshores que vaig ser el seu favorit, d’una manera desaforada. Ma mare deia que si jo li haguera demanat els quixals se’ls hauria arrancat i me’ls hauria donat. Quan jo tenia quatre anys ja va voler fer un testament en el qual em donava la seua casa en herència, la casa on vivia també la seua única filla vertadera amb les seues netes vertaderes i el seu gendre, al que mai no va poder ni veure. Mon pare va haver de insistir molt i molt perquè no ho fera.

Deien que jo era l’únic a qui la meua àvia estimava. I tot pel meu nom; un nom estrany, per infreqüent; un nom que m’ha fet víctima de menut de més d’una burla cruel per part dels companys d’escola; un nom que es deu a la tossuderia enyoradissa de l’àvia Amparito, però que és el meu i que no canviaria per cap altre. Algun company de facultat m’ha dit alguna vegada:

— I a tu, dient-te Grimaltos Mascarós —cognoms que ja els resulten prou estranys— no t’haurien pogut posar Pepe?

Doncs, ja veieu que no.

La VII Jornada Joan Fuster

2009-11-13T11:20:00.006+01:00

Ahir es va cel·lebrar a Sueca la VII Jornada Joan Fuster. Enguany el tema de la Jornada era “Pensar l’actualitat. Joan Fuster i la filosofia", i l’ha coordinada, d’una manera excel·lent en la meua opinió, la companya i amiga Neus Campillo. Els ponents hem sigut: Josep Maria Terricabras, Margarita Boladeras. Mercè Rius, Antoni Riera i jo mateix. No havia estat mai en aquestes jornades i no puc jutjar respecte de la resta. Bé, això no és del tot veritat, perquè he llegit algun dels llibres que reprodueixen altres jornades, tot i que no és igual. No és igual veure el producte elaborat o reelaborat que la seua confecció o exposició primera. En qualsevol cas, el que jo he tingut ocasió de veure i de viure m’ha agradat força. La programació ha estat perfecta, amb un compliment absolutament impecable dels horaris, però sense histèries. La sala estava plena de gom a gom. Hi havia molts estudiants universitaris i fins i tot altres d’institut. Sé que molts anàven pel credit de lliure elecció que en comporta l’assistència. Però eren molts els que hi havia i és obvi que no a tots els convocava aquest cimbell. Jo diria que eren majoria els que no hi eren pel crèdit. El comportament del públic ha estat magnífic. Això es veu i es nota, i es notava que eren molts els que realment gaudien. Durant la primera ponència, la de Tericabras, la gent no cabia a la sala, hi havia gent dreta a una sala de dos-cents seients.

Torne a dir, no puc o no vull jutjar altres jornades, però aquesta ha estat molt bé. Els meus companys ponents s’havien preparat a consciència les seues intervencions i, ho he de dir, el nivell ha estat més que passable. El tema em sembla que era necessari i atraient. Com és obvi, moltes coses s’han quedat per dir i se n’han dit altres de dubtosa justificació; això és ben normal i sempre passa. També ha passat, com sempre, que una bona part del debat s’ha hagut d’ajornar i que, com sempre passa, les promeses de continuar debatent fetes per part d’aquells que en el moment estaven ben interessats en prosseguir-lo es quedaran només en bones intencions. Però, és normal i lògic, ja ho he dit i tots ho sabem.

El model, l’estructura de la jornada m’ha plagut molt; tant que m’agradaria reproduir-la en les jornades de la Càtedra Blasco. El problema, una altra vegada com sempre, són els diners. Enguany tenim diners pel premi, però no en tenim per poder pagar cada any cinc ponents i poder publicar després els seus textos. Ara per ara la Càtedra Josep Lluís Blasco no pot aspirar a aquest model, ens faria falta un bon “exponsor”. Una llàstima, però ens hi posarem a la feina.
En qualsevol cas, crec que les jornades Joan Fuster són una molt bona cosa i vull felicitar als membres del comité de la Càtedra Joan Fuster i a l’Ajuntament de Sueca per aquesta magnífica iniciativa. Per cert, em va agradar el parlament del senyor alcalde. Enhorabona a tots i endavant.

Fer de la necessitat virtut

2009-11-02T11:18:00.004+01:00

Tenim tendència a fer de la necessitat virtut. Crec que aquest és un fet innegable. M’ha vingut al cap aquest pensament a causa de la iniciativa d’una colla de Benimodo de fer unes samarretes en les quals hom proclama als quatre vents i en verd sobre negre, el seu orgull de ser de poble. La iniciativa no en sembla gens malament, jo també em sent orgullós de ser de poble, i si no compre la samarreta serà més aviat pel meu pudor a identificar-me públicament i ostentosa com a membre incondicional de qualsevol grup, que per falta de convicció. A més, el propòsit que ha motivat la confecció de les samarretes, fer front a l’especulació i la desfeta urbanística, em sembla ben lloable. El problema és que tenim la tendència a sentir-nos orgullosos i a fer proselitisme d’allò que som i de tot el que som, de cadascuna de les circumstàncies en les quals ens trobem, siguen volgudes o només inevitables. Torne a dir, la iniciativa de les samarretes ha estat la causa d'aquest pensament, no la seua justificació (ha estat, per dir-ho així, el detonador d'una associació d'idees humeana, no la raó justificadora).

Els joves dels pobles, quan encara tenen l’oportunitat o la possibilitat de no viure-hi, abominen en molts casos de la vida que s’hi duu: de la seua mentalitat, d’estar absolutament controlats, de la falta de marxa... Aquests mateixos joves, quan ja siguen adults i ben adults, si no han tingut més remei que restar-hi i viure, acabaran fent una apologia abrandada de les virtuts de la vida en el poble que primer han deixat com un drap brut. I no sols això, sinó que maldiran tot el que sabran i més de la ciutat i de la vida en la ciutat. I a l’inrevés passarà amb els habitatnts de la ciutat, aquells que primer han pogut admirar la vida en els pobles, acabaran blasmant-la: els dels pobles són incults, taujans. Mai no he entés perquè aquell costum de pressuposar cultura en els ciutadans, només pel fet de viure a la ciutat i incultura en el poblatans. No he sabut mai perquè l’habitant de qualsevol barri d’una ciutat (per marginal que siga) ha de gaudir, per aquest sol fet, de la possessió d’algun coneixement que no tinguen els de poble. És que el sol fet de haver-hi nascut suposa una ciència infusa? De vegades em sembla que s’assumeix, d’una banda i l’altra, alguna espècie d’innatisme estrafolari en aquest sentit.

El pensament, en definitiva, un pensament que governa moltes coses de la nostra vida, i que explicaria posicions com l’etnocentrisme, el sectarisme, el fanatisme i molts altres ismes, ve a ser: com que això és meu, és i ha de ser el millor. Potser és una pòcima d'autoafirmació, un bàlsam contra el desencant. Però, en qualsevol cas, hi ha una part de la soució que seria bo de resistir. De “m’agrada el que tinc i el que sóc” no se sgueix “qualsevol altra cosa és dolenta o pitjor”; sobretot s’hauria de resistir la tentació imperialista: “qualsevol altra cosa ha de ser atacada, assimilada, o, si no, absolutament menystinguda”. Supose que a tots us venen al cap moltes exemplificacions d’aquest non sequitur i de les seues conseqüències.

Sí, tenim la tendència a fer de la necessitat virtut. Hi ha casos extrems. L’altre dia em contava algú —del qual no diré el nom, perquè és un personatge ben conegut— que tenia uns amics amb un fill coix (era una altra cosa, però he canviat la característica en favor de l’anonimat). Es tractava d’una família d’aquestes que solen presumir de què tot és perfecte a casa seua. Tant parlaven i tan bé del seu fill i la seua coixesa, que aquesta persona de la que us parle va arribar, gairebé, a sentir que era una desgràcia que els seus fills no hagueren sigut coixos; que havia tingut mala sort.

Ser coix no és bo; tampoc no diré que siga una desgràcia i, òbviament, no és quelcom del qual hom se n’haja d’avergonyir. Però em reconeixereu que no és una cosa de la qual hom haja de fer bandera, ni tampoc res que s’haja d’imposar als altres. No hem de fer coixos a la resta perquè nosaltres ho siguem. Sentir-se content i satisfet d’allò que hom és, pot ser una cosa bona, ja que evita ansietat, insatisfaccions i traumes. Però abans de lloar-ho, d’assumir-ho sense un badall de crítica i sense ningun ànim de canviar, abans de voler fer iguals als altres, parem-nos a pensar si no serà una coixesa nostra i que, per ser nostra, no la fa millor que tenir les dues cames sanes i fortes. Per tal d’estimar el que es nostre, no cal menysprear allò que és alié. I estimar el que és nostre només perquè ho és (per que acabat sent-ho), sense parar-se a pensar si realment és bo o ens convé, tampoc no és el procediment més raonable.

Set originals

2009-10-27T12:21:00.003+01:00

Set original s'han presentat al I Premi d'assaig "Càtedra Blasco". Està bé per a ser la primera edició, no? Ací teniu una mica més d'informació.

Dues actituds possibles

2009-10-22T12:05:00.004+02:00

En el debat sobre les grans qüestions humanes hi ha dues actituds possibles: cercar la veritat o adoptar una visió consoladora. Més d’una vegada he sentit allò de “És que si fóra així seria terrible”. Això no pot ser mai una objecció davant una posició filosòfica o una teoria. “És que si el determinisme fóra vertader, la vida seria horrible”. Perdó, si el determinisme fóra vertader, la vida seria exactament com és. No es pot objectar una teoria perquè no ens agrada o no ens agraden les seues conseqüències, sinó perquè és falsa. Negar-se a veure impossibilita, per si mateix, combatre aquestes conseqüències.

Davant d’això tal vegada el que es pot fer és variar l’objectiu: no buscar la veritat, sinó la comoditat, la tranquilitat de consciència. És una opció; però cal ser-ne conscients. Les opcions, al final es redueixen a dos perills: errar o autoenganyar-se i no és segur que l'autoengany ens lliure de sofrir la realitat.

Aquest país nostre

2009-10-14T23:01:00.003+02:00

Demane perdó a qui s’ha acostat a llegir aquesta entrada pel títol, perquè quedarà decebut. El que diré tot seguit no té res a veure amb cap espectativa que s’haguera fet.

Fa uns dies que vinc observant un fet que parla i molt de com sóm per aquest país. Em consta que en altres llocs no són iguals. Vaig a tirar el fem. Hi ha dos contenidors arraconats al lloc on el carrer es fa més estret. El més accessible està sempre obert, és a dir, amb la tapa volcada contra el darrere, i ple de bosses que formen caramull. L’altre, el del costat és sempre tancat i amb molt poques bosses dins. La cosa és clara: el primer que arriba, o un dels primers, obre la tapa, la llança fins que cau de l’altra banda, tira la bossa de fem i, òbviament, no la torna a tancar. La gent arriba, en veu un obert i l’altre tancat i, és clar, no es molesten en obrir l’altre, fins al punt que les bosses amuntegades del primer arriben a caure al terra, mentre l’altre roman pràcticament buit.

Avui, però, ja ha sigut el súmmum. Quan he passat hi havia un home remugant. Un altre arribava.

—Bona nit, X. Què passa!

—Xè, xè, tindrà collons la cosa! —deia mentre li feia veure a l’altre la situació.

Com sempre un dels contenidors vessava de bosses i l’altre romania tancat; però per acabar-ho d’adobar el que estava tancat tenia dues bosses sobre la tapa.

—Serà possible! I quins collonets que té la gent—continuava justament indignat aquell home. Ha rumiat uns segons.

— En fi, fer com fan no és pecat.

I en lloc d’abaixar les dues bosses, obrir la tapa i llançar-les després les tres. Ha deixat la seua també damunt la tapa. Ara ja en són tres. No sé com acabarà la nit.

Aquest país nostre! No entenem això del bé comú. El bé és privat o no és bé. País! Gent! Paciència... I quina paciència també han de tenir els escombraires.

Peirce i Descartes

2009-10-06T12:41:00.003+02:00

I parlant de Descartes i el seny, mireu que diu Peirce per començar el seu famós article “The Fixation of Belief” (pare, aquest article sol, de tot el prgamatisme americà).

“Poques persones es preocupen d’estudiar lògica, perquè tothom es concep a si mateix com a suficientment expert en l’art de raonar. Observe, però, que aquesta satisfacció es limita al raciocini propi, i no s’exten al dels altres.”

M’encanta Peirce!

El crit de la tia Doloretes

2009-09-24T12:10:00.004+02:00

Quan la tia Doloretes va cridar, erem a la segona era, asseguts a l’ombra d’un garrofer. Havia eixit a fer una volta amb el tio Fernando i Fernando, el seu net, que aleshores devia tenir uns quatre o cinc anys. Jo solia passar un parell de setmanes d’estiu a la casa que el tio Fernando i la tia Doloretes llogaven a Carrícola, un llogaret que aleshores tenia vuitanta-sis habitants. Quan portavem a pasturar el ramat, Sari, Juanito i jo els contàvem: el tio Batiste i la tia Paca, dos... i coninuàvem comptant casa per casa. Aquell estiu, hi havia anat amb més motiu que mai: mon pare feia ja gaire bé dos mesos que era a l’hospital. Ma mare hi anava cada dia i no es podia fer càrrec de mi. Els meus germans treballaven i tampoc no podien tenir-ne tota la cura que calia.

Mon pare era a l’hospital La Fe, l’havien acabat d’operar d’un càncer de gola i l’operació havia sigut un èxit; ni tan sols havia calgut tallar-li les cordes vocals. Tan bé havia anat tot, que la tia Doloretes em va dir que calia que anara a l’ermiteta del calvari a donar-li les gràcies a Déu; al “Nostre Senyor” va dir ella. Jo, que tot i que tenia dotze anys, no creia massa en l’eficàcia dels precs, vaig obedir, com havia obeït uns dies abans quan em va dir que anara a demanar perquè l’operació eixira bé.

De la segona era estant, havíem sentit el crit de la tia. Supose que s’hauria acostat fins el pont per tal que la poguérem sentir. Alguna cosa urgent ens reclamava.

—El gos deu haver caçat un conill—va dir el tip Fernando—. Anem!

Baixava acomboiat per veure com era el conill que havia caçat el gos. Però no, el gos no havia caçat cap conill. La cara de la tia no s’adia a aquella possibilitat. Ella i el tio es miraren i hi va haver un gest que no vaig entendre però que em va esglaiar.

—Ton pare està molt malaltet i te n’has d’anar a casa.

Vaig esclatar el primer plor.

—Però, tia, no m’havien dit que tot havia eixit molt bé?

La pregunta era sobrera i sobreres eren també les explicacions. De tant en tant se’m feia alguna insinuació que havia de preparar-me per si de cas les coses anaven a pitjor. La tia Lola i el tio Alejandro, que també estiuejaven allí, em portarien a casa en el seu cotxe.

El viatge va ser horrible. Els majors tenien l’obligació d’anar preparant-me poc a poc per a allò que ells sabien i jo ignorava. Cada insinuació d’allò que em resultava inacceptable, era un nou esclafit de plor, de ràbia i de por. Finalment quan ja entràvem dins del poble, la tia Lola ho va dir:

—Potser ton pare ha mort.

—No diga això, tia, no diga això! —vaig dir irat i entre gemecs; sabent que allò que no volia acceptar era veritat. Sabia que era veritat, però volia creure, esperava, com un miracle, que en arribar a casa, fóra desmentit.

En entrar, ma mare, de negre, em va abraçar. Em va sorprendre la seua serenor. Ara sé que anava sedada. Ens acostarem al taüt. Mon pare jeia immòbil.

—Alce’s, pare! Alce’s! —cridava fora de si.

Aleshores em vaig enutjar amb Déu, perquè malgrat les meus pregàries i els meus resos d’agraïment, havia deixat que mon pare morira. Déu havia m’havia traït, jo agraïnt-li que salvara mon pare i ell peremetent que morira. De sobte em va assaltar un dubte mosntruós i un sentiment horrible de culpabilitat: havia mort finalment mon pare, perquè el meu agraïment a Déu no s’havia fet amb convicció? Havia perdut la persona que més volia, em sentia buit i sense futur, perquè ja no volia el meu futur sense mon pare i, damunt, la culpa m’aclaparava. Durant anys vaig ser un xiquet que enyorava “el pare” —mon pare i la figura del pare— i que arrossegava un gran sentiment de culpa que els dubtes —"la falta de fe"— no evitaven.

Descartes i el seny

2009-09-16T11:41:00.004+02:00

Descartes comença així el seu Discurs del mètode:

“El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.”

Després, traient-li de damunt tota la pressumpta ironia i malícia, ho arregla així:

“En la qualcosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals —que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó— és per naturalesa igual en tots els homes”.

Però quedem-nos només amb la primera part i explotem la malícia que hauria pogut haver-hi ( si es que no n’hi ha). És curiós, que, tot i voler-ne sempre més de qualsevol cosa que considerem bona, tots ens conformem amb el bon sentit —diguem-li seny o trellat— que tenim. I tant s’acontenta l’home de seny com el destrellatat, que es troba ben pagat del seu poc coneixement —com anomenem alguns valencians al seny. Sentir que se’n té prou no és en absolut — i com veieu—cap símptoma de tenir-ne, ans al contrari. La vanitat és (també) cosa de nicis. I, com deia Schopenhauer, aquesta és especialment sensible respecte de les nostres capacitats intel·lectuals. Així que, tots contents, però tot tan malament com estava. No és, doncs, cap panacea aquest conformisme feliç.

Ara fem un experiment. Substituïu “bon sentit” per “diners”. A que ja no estaríem tan contents? La nostra fam de diners, com la nostra vanitat, no té uns límits clarament definibles.

A mi, i amb tot, no en vindria malament un poc (o molt) de les dues coses: de seny i de diners, vull dir, que de vanitat —poca o molta— ja en tinc prou. I ho dic sense ironia, així que no hi feu llenya.

Cometes

2009-09-13T17:58:00.002+02:00

Quant hauríem guanyat tots si a la màquina d'escriure de Joan Fuster se li haguera espatllat la tecla de les cometes.

La responsabilitat d'escriure

2009-09-02T17:02:00.004+02:00

En el seu Dietario Voluble, anota Enrique Vila-Matas: “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”. I la lectura d’aquestes paraules em transporta molts anys enrere, quan jo devia tenir uns divuit anys. Em transporta a una habitació del col·legi Raimundo Lulio o, potser, Jaime Blames de la Universidad Laboral Francisco Franco de Tarragona; a una vesprada solitària de diumenge que els meus companys d’habitació aprofitaven per fer esport, anar al cinema o a Tarragona amb el Frenos potentes, aquell autobús gran i esgavellat que era propietat de la Laboral. Jo havia preferit quedar-me, nostàlgic, a la meua habitació. M’agradava restar-hi per tal d’escriure algun poema. Allí, assegut davant de l’escriptori, amb la melangia que proporcionen la llum vespertina de la tardor i la joventut que s’interroga per qui s’és i què es vol ser, i amb tota la ingenuïtat que aleshores tenia —i que beneïda siga— vaig decidir que mai no escriuria una ratlla per a ser publicada; jo, que somiava (com un impossible) amb ser escriptor.

Pensava que escriure era molt perillós, que obres que devien haver sigut escrites amb la millor voluntat havien servit després de motiu, causa o excusa per als més grans abusos. En nom de qui havia defensat la pau s’havien comés actes horribles de violència, qui havia propugnat la fraternitat entre els humans havia servit de bandera de guerres fratricides, qui vindicava la llibertat era emprat pels feixistes per tal de, en el seu nom, eliminar-la. I no importava massa la temàtica o el gènere. Don Quixot era invocat una vegada i una altra com a model —passat pel garbell ideològic— als campaments de la OJE i en les seues cançons. Amb una ingenuïtat ben cabalosa, vaig pensar que potser, si escrivia, les meues idees pogueren córrer aquesta mateixa dissort i el pensament de ser-ne responsable em resultava insuportable. Aquella vesprada de tardor, sota la lampadeta del meu escriptori esquifit, davant d’un full en blanc i corprés d’un sentiment pregó de responsabilitat, em vaig comprometre amb mi mateix a no escriure mai res per a les premses.

El temps passa i passen també els convenciments dels moments. Sobretot quan són el fruit del candor idealista de la joventut. Afortunadament, el pensament és mudable, varia, canvia, evoluciona, perquè també muden les raons, les experiències, els coneixements, les informacions. Vaig veure després que la raó de tots aquells mals que jo temia (i tem), la seua font no eren (en una molt immensa majoria) els autors i les seus obres, sinó el que uns i altres havien fet amb elles: el seu fanatisme interessat —hi ha algun fanatisme no interessat?— que les havia preses com a excusa. No importava la temàtica ni el gènere, perquè el seu paper només era subsidiari, no era una causa, sinó un adornament i una dissimulació de les veritables motivacions i propòsits, Vaig veure que, sense arribar necessàriament a tals extrems, la mateixa obra havia servit en mans d’uns i altres per a proposar, defensar o atacar coses contràries. Si pensem en els grans filòsofs i els seus seguidors i estudiosos trobarem tants casos com volem: penseu només en Aristòtil, en Kant, en Hegel, en Nietzsche o en el mateix Wittgenstein, per posar només uns pocs exemples més cridaners.

També em vaig convèncer de dues altres coses: que mai res del que jo fera valdria suficientment la pena com per a ésser publicat i molt menys encara com per a produir les passions que portaven a allò que temia: encara que no fera res per a impedir-ho, mai no seria, pels meus escrits, el responsable de cap desgràcia. L’altra cosa de la qual em vaig persuadir és que ja que en realitat no importa tant el que digues com el que els altres volen fer-te dir, tampoc no importava massa si deia o si callava. L’experiència m’ha donat la raó en açò darrer quan finalment he vist obra meua impresa: hom no és l’amo del que fa, entre el que tu penses que has fet i el que els altres diuen o consideren que has fet, poden haver distàncies enormes i insalvables i no està clar qui té raó.

Però, sí, és veritat “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”, tot i que siga perquè mai no sabrem qué poden fer els altres amb les nostres paraules; perquè qui llig posa entre les línies totes les seues obsessions, les seues dèries, el seu biaix i aquests són absolutament imprevisibles. Però i si els meus escrits foren causa d’alguna cosa bona...,com li va passar a Vila-Matas, que arriba a aquesta conclusió perquè un relat seu fou l’element coadjuvant d’un enamorament que va acabar en matrimoni. En fi, que mai no se sap i que tampoc no cal ser tan pessimista.

Joves i vells

2009-08-28T17:46:00.003+02:00

Els joves, per ser-ho, creuen estar en avantatge sobre els que no ho són. I és clar que en tenen. Estan en avantatge físic, tenen més força, més facultats físiques. Tenen, a més a més, futur, més futur, més temps per davant. El problema que, és clar, es reprodueix irremissiblement generació rere generació, és que pensen que només la seua època val la pena; seria més exacte dir que pensen que la seua època és l’única. Tot allò que ells no han viscut és com una nebulosa sense massa sentit. És com si el passat, sobretot el passat immediat, fóra absurd i buit, estantís i estrafolari. No acaben de copsar que la seua manera de pensar i d’entendre el món no n’és més que una de les possibles; que, com ells, els seus pares quan eren joves també ho van sentir així. No entenen ni poden entendre que la gent més gran ha viscut el que ells han viscut i que ells encara no han viscut moltes altres coses per les que ja ha passat la gent gran.

Qualsevol cosa separada vint anys d’ells és pràcticament inexistent, desfasada i equivocada. No poden adonar-se que les seus reivindicacions són eternes, que el sentiment que les guia també ho és i que els problemes es reprodueixen una vegada i una altra. No poden entendre que l’amor, l’atracció sexual, la rebel·lia i les ganes de fer que les coses canvien sempre són igual; que els seus pares i els seus avis, abans, sentiren aquestes emocions de la mateixa manera que ells les senten; que els temps passa i canvia, sí, els costums, però no la fibra vital que els mou; no entenen que els seus pares també es confrontaren amb els seus i els consideraren antics i que no entenien res d’allò que a ells es passava. És una roda, una roda que uns no poden veure i que els altres només recorden d’una manera vaga. És clar que difereixen, entre uns i altres, les funcions i les perspectives. Però allò que vull emfatitzar és que la sensació dels joves és de negació, de menyspreament d’allò anterior i vull meditar sobre les seues causes. Una, potser la principal, ja la vaig esmentar en un text anterior: allò que no s’ha viscut i que, en conseqüència, no es pot recordar, només potser imaginat des d’uns paràmetres completament diferents, des d’elements nous que no tenen rèplica, que no són aplicables per tant, i que per això només poden oferir una imatge ben pobra, dil·luïda, sense la carn del sentiment i el sentit. Tot era, doncs, estrany, buit, amb una mentalitat mancada de ment i, sobretot i pitjor encara, sense cor. L’altra causa supose que haurà de ser biològica, o psicobiològica o més psicobiològica que l’anterior: que cal experimentar d’aquesta manera les coses per tal d’enfrontar-les i seguir endavant, per tal que l’evolució siga possible. Deu ser com allò de “matar el pare” de que parlava Freud.

La qüestió és que els joves no s’adonen ni es poden adonar que els vells (i vells són tots aquells que tenen més de quinze o vint anys més que ells) han viscut i han sentit totes aquestes mateixes coses que ells senten, no poden entendre que no són els únics ni els primers; que encara que varien les músiques, les indumentàries, els horaris i les formes de relació, l’essència és sempre la mateixa; que ells no són els reals i únics descobridors de la vida, de la seua significació vertadera; que els vells no són necessàriament bojos, ni estúpids ni ignorants i se senten més part del món (d’ara) d’allò que els joves els volen consentir; que tot i que per a ells cinc anys són una eternitat i un abisme, per als vells són un sospir; que allò que en diuen experiència és una cosa real. Les coses no es poden intercanviar, no es poden girar de l’inrevés. I el vell, el vell segons la perspectiva del jove, tampoc no pot fer l’esforç o fer-lo sempre d’omplir la boira del temps de detalls, de records, ell ho veu ja també desproveït de la passió que aleshores tenia. És comprensible i, potser inevitable.

És molt difícil imaginar que l’altre ha sigut jove també i és impossible imaginar que la seua joventut no diferia essencialment de la pròpia. Però és així i només quan hom deixa de ser tan jove aconsegueix entendre-ho. Així són les coses i deu ser, com diuen, llei de vida.

L’hipocondríac moral

2009-08-19T14:42:00.002+02:00

Dedicat al meu amic A.M.

Des que vaig escriure Idees i paraules, i després en aquest mateix blog, he anat acumulant textos sobre tipus psicològics o morals, sobre maneres de ser. Això m’ha portat a la idea de fer, en el proper llibre que publique, una secció que porte justament el títol de Tipus. Una secció sobre caràcters que em criden l’atenció. Per a fer aquests textos, solc basar-se en alguna persona que conec; partesc d’aquesta base i després engrandisc o empetetisc uns trets o altres, en difumine uns o n’exagere altres i, així, vaig construint un retrat que no vol ser individual, sinò això, la caracterització d’una personalitat —perquè de vegades són diverses les referències—, d’un tarannà, d’un tipus de persona del qual tots, més o menys, en coneixem algun exemplar.

He de reconèixer que els que he fet fins ara no solen ser positius i això ha estat la causa que trobara un nou tipus que no havia percebut prèviament: l’hipocondríac psicològic o moral, aquells que pensen que tots aquests retrats psicològics negatius es refereixen a ells. Certament és una espècie curiosa i, en ben bona mesura, admirable. Es pensen tenir tots els defectes, com els hipocondríacs pensen tenir tottes les malalties. I amb tot, o justament per això, són persones honestes i benintencionades, com de seguida tractaré de mostrar. Sol passar que aquells que són paradigma de qualsevol d’aquests tipus negatius que retrate, aquells que s’haurien de sentir al·ludits, representats, no s’hi reconeixen (això espere jo almenys en més d’un cas) i, en canvi, l’hipocondríac moral —que sol ser una bellíssima persona, com he dit— s’hi reconeix en tots.

Ben cert és, de tota manera, que cadascun de nosaltres tenim una mica de tots o de molts dels tipus retratats, però allò de l’hipocondríac moral és excessiu. Un excés, tanmateix, que en parla bé, d’ells. Són persones reflexives i honrades que es preocupen per ser decents i justes. Són autocrítics i compromesos amb un actuar virtuós. De la mateixa manera que l’hipocondríac es preocupa per la salut en un grau extrem i pensa per això si no deu estar malalt i malalt de qualsevol cosa, de totes les malalties possibles i pensa tenir-ne tots els símptomes, l’hipocodríac moral es preocupa per la virtut, per no ser una mala persona o una persona que adoleix de qualsevol defecte sobre el que reflexione o se li pose al davant i, així, es pensa tenir-ne molts. Són, doncs, persones molt exigents amb elles mateixes des d’un punt de vista moral, per això es troben defectes on els altres hi trobem virtuts. Temen estar afectades de qualsevol malaltia moral —en troben símptomes de seguida— i per això s’esforcen més en detectar-la i combatre-la.

Definitivament els hipocondríacs psicològics són persones de fiar. Benvinguts siguen a aquests Tipus!

Per tres coses maleïsc els déus

2009-08-12T16:41:00.005+02:00

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

“Assaig de càntic al temple”
Salvador Espriu

Per tres coses (o quatre) maleïsc els déus (o la fortuna): per no ser anglès o americà (o australià, si m’apureu, però no de parla aborígen), per no tenir l’anglès com a llengua materna i per tenir consciència de poble. Sí, els maleïsc. Imagineu-vos que bo seria haver sigut educat en la teua llengua, poder parlar-la arreu del món, poder escriure per a un mercat vastíssim amb moltíssims parlants que, damunt, són lectors (lectors habituals) en un alt percentatge i en el seu idioma. Estimaria igualment la meua llengua, em podria expressar perfectament en ella; podria reflectir amb detall les meues cabòries, les meues reflexions, sensacions i sentiments, però ho faria amb molt més èxit comercial. Però, no; he hagut de nàixer valencià, sentir-me orgullós de ser-ho (com ho seria si fóra anglès) i no poder o no voler escriure sinó en la meua llengua i en la seua variant que és la germana pobra, la menys cuidada, valorada, protegida i potenciada pels responsables polítics. Escriure com pots i amb el poquet que saps. Quina desgràcia més gran.

No m’estranya, doncs, que alguns congèneres d’afició i vel·leïtats, facen alguna rabiola i espantada de tant en tant. No els culpe, simplement em fan una mica de pena; em fan ganes de mirar-los amb la condescendència amb que es mira els xiquets quan tenen un esclató: i què volíeu? No sabíeu a quina partida jugàveu? És trist i descoratjador, però què hem de fer. Això és el que hi ha i és missió teua intentar millorar-ho. Autocompadir-se i plorar només ajuda els qui et bandegen. Els deus han volgut fer-nos escriptors valencians que escriuen en la seua llengua des del País Valencià (damunt al País Valencià!).

Si haguérem nascut en un país normal i amb una llengua normal açò serien altres calces. Una solució: eliminar aquestes llengües minoritàries i cooficials (ja veig algun filòsof oficial i alguna política oportunista fregant-se les mans). Educar els fills en les llengües dominants; les farien seues i no sentirien aquesta frustració dolorosa que nosaltres sentim. Ja tindríem un problema menys. Ja no caldrien les rabioles ni els abandons.

Ah!, però també maleïsc els déus per fer que m’agrade la filosofia i l’assaig literari. ¿Per què no feren que em dedicara a la literatura i a la novel·la? ¿Com arreglem això? Caldria eliminar aquella disciplina i aquest gènere, més encara si es volen fer en català. Perquè això és la perversió completa. Ja són ganes de frustrar-se. Si és que és per a matar-me...

Bé ja hem avançat una mica en la solució de futurs traumes. Eduquem els fills en castellà o, millor, en anglès. Fem-los que fugen, com del dimoni, de la filosofia i també de l’assaig, si es que volen escriure; procurem de tota manera que tinguen altres inclinacions més serioses, més normals i assenyades. Refem el dictum de Pitàgores i diguem: eduquem com cal els xiquets i no es frustraran els homes. Però, hem de parar ací? Caldria emblanquinar els negres, heterosexualitzar els homosexuals, protestantitzar els catòlics, urbanitzar els rurals, embellir els lletjos... Pensar tots igual, o millor encara, no pensar.

Millor deixe’m-ho com està. Per quatre coses done gràcies a la fortuna, per ser valencià, de poble, haver-me dedicat a la filosofia i que m’agrade escriure. Unes coses les he triades, les altres m’han triat (si és que no m’han triat totes); però elles constitueixen bona part de la meua identitat i de totes em sent ben pagat. Sóc qui sóc i això sóc jo. Faré el que puga, intentaré posar de la meua part.

Què s'ha fet dels vostres somnis? Què s'ha fet dels nostres somnis?

2009-07-23T18:19:00.003+02:00

Què s’ha fet dels teus somnis? Què se n’ha fet, A? Recorde que volies ser músic professional, viure del rock and roll. Treballares tot un estiu per comprar-te la primera guitarra elèctrica. Assajaves on podies i, si era a casa, quan t’ho permetien els teus pares. Arribares a formar un grup amb alguns amics no menys il·lusionats que tu. Com es deia el grup? Ara ja no me’n recorde. Féreu alguna actuació, composareu algunes cançons. Algú va dir que prometíeu. Després vingué la mili. Conegueres una andalusa i es casàreu de seguida per poder estar junts. Viatjar contínuament per veure-la es feia pesat. Aviat tinguéreu família. Trobares una bona feina fixa i el grup de rock va passar a l’oblit, perquè, com a tu els va passar a altres. Què s’ha fet, A, del teu somni? Tens una família, tens el que necessites i ets, diguem-ne, feliç. De tant en tant, cada vegada més de tant en tant, baixes al soterrani a puntejar alguns acords amb l’amplificador a poc volum. Si el teu fill major hi baixa a veure’t li recordes que el que ha de fer és estudiar una carrera i trobar una bona feina; que això de la música són galindaines.

Què s’ha fet dels teus somnis, B? Què se n’ha fet? Volies ser escriptor. Ens llegies, ara i adés i a poc que ens deixarem, els teus escrits darrers. Desaparegueres una bona temporada. Ningú no sabia res de tu. Diuen que et casares i que tingueres un divorci ben conflictiu. Ningú no sap gaire coses de què va ser de tu durant el temps de la teua absència. Ara has tornat al poble. Vas de bar en bar i no saludes si no vas ja ebri. Quina decepció em vaig endur quan, en veure’t després de tans anys, em vaig acostar a saludar-te ple d’alegria. Què lluny estàvem, quin desgavell de paraules embarbollades! Quin somni perdut, diluït en alcohol! Si hi pense, són molts els que com tu han deixat la seua vida buida a la meitat de recorregut, els que viuen només per satisfer la seua addicció, al que siga, sense plans ni il·lusions.

Quès s’ha fet dels teus somnis, C? Tu tingueres mai somnis? Volies treballar en el negoci de ton pare, en la ferreteria del teu pare, i així ho vas fer. Allí continues. T’has fet gros, com ton pare. Et casares amb una xica que, deien, et convenia. Has tingut tres fills que han estudiat en bones escoles. Vas a missa els diumenges i ets de la Confraria del Crist. Les males llengües diuen que el teu matrimoni fa temps que es merament una convenció. Tu d’aquestes coses no parles; aneu a combregar junts i, després de la missa, torneu a casa del bracet.

Què s’ha fet dels nostres somnis? Recordeu quan anàvem a aplecs i manifestacions?, quan pensàvem que era qüestió de no gaire temps aconseguir un país com el que volíem i somniàvem? Recordeu les nits a casa de qualsevol de nosaltres bevent conyac i arreglant el món?, quan cadascú era més fidel que els altres a la causa, a les idees compartides i sabudes?

Són els somnis el preludi de l’enyor? Ho són del record condescendent?

Interessadament volubles

2009-07-20T11:04:00.002+02:00

Hi ha un tipus de persones que tem, que tem molt. Que em fan por, vaja. Són aquelles que, per un interés purament personal, egoista, canvien de comportament —i canvien bastant sovint i segons què vulguen aconseguir— i que, després, varien de manera de pensar en conseqüència i per justificar, racionalitzar, la seua nova manera de procedir. I ho fan de dues maneres alhora que són contradictòries. Exposen justificacions excelses i al mateix temps reconeixen, cínicament, que els principis són un destorb. Jo no els entenc. Vull dir, els entenc massa.

És com si hagueren aplicat, sense saber-ho, “l’art d’evitar la inconseqüència” que propugna Joan Fuster, i que diu: “En compte d’adoptar uns principis i subjectar-hi la conducta, és preferible deduir els principis partint de la mateixa conducta. Aleshores tot serà més clar i més honest. Potser, en aquest cas, els principis deduïts no seran gaire egregis, però també això és un avantatge”.

La proposta de Fuster no està malament si es tracta de persones estables. El problema en aquesta gent, és que fan això amb mala consciència, perquè ho fan a conveniència, de manera deshonesta, per tant, i volen, de més a més que els seus principis siguen egregis. Això els porta a una irritabilitat continua, a una pertinaç suspicàcia, perquè se saben jutjats i jutjats negativament.

Són persones encantadores quan no et travesses en el seu camí, quan no veuen competència en tu. Però, ai de tu si suposes, pel que siga, un obstacle en la seua marxa! Si et veuen per baix és mostraran com a col·laboradors magnànims, això sí, una mica (o prou) paternalistes. Són progres, els més progres, són tot el que calga ser i estiga de moda i ho són en la més alta proporció. Faran que les veges com les persones més despreses i solidàries del món. Això sí, sempre i quan els mostres admiració i agraïment. Perquè és d’això, de l’admiració del que es nodreixen. La necessiten perquè és el seu aliment, l’aliment de la seua vanitat i és la vanitat la que els impulsa i els guia. Es mostren com col·legues, com iguals, mentre els altres mostren submissió.

Si tens la desgràcia d’interposar-te en els seus plans, però, —o simplement ja no et mostres admiratiu— veuràs la seua cara agra i temible. La seua magnificència es tornarà en iracúndia. No poden suportar ni la més mínima ombra de comparació, per si de cas ixen mal lliurats. Arrosseguen el drama etern i combustidor de no ser mai valorats (per qui ells voldrien ser-ho) ni la meitat d’allò que es pensen que valen, i això, i aquesta és la seua desgràcia més gran, per molt que siguen valorats. Es passen la vida patint, sempre estan famolencs d’estimació, pobrets!

El perill més gran d’aquestes persones és que fan que, quan les coneixes —és a dir, al començament, quan comences a conèixer-les, quan encara no les coneixes de debò— t’hi afecciones, perquè generen dependència de la pitjor, la psicològica, i que després —perquè el moment arriba tard o d’hora— la trompada siga molt més gran. Van sembrant el seu camí d’amistats asimètriques mortes.

L'oblit de Descartes

2009-07-12T17:09:00.006+02:00

Deia Descartes que havia tingut dues fonts de coneixement i aprenentatge, primer els llibres, dresprés els viatges. Llegir és com viatjar, poder conèixer i parlar amb gent d’altres segles. I diu: “És gairebé el mateix conversar amb persones d’altres segles que viatjar. És bo saber alguna cosa dels costums de diversos pobles per tal de jutjar els nostres anb més seny, i no pensem que tot allò que és contrari als nostres modes és ridícul i contrari a la raó, com acostumen de fer aquells que no han vist res”. Paraules assenyades, sens dubte. Trobe un oblit, però. Un oblit que vull reivindicar com una font de coneixement gens desdenyable: la feina, els oficis. Descartes que, segons la manera de pensar dels pobles valencians, no en va fer un brot en sa vida, és a dir, que no va doblegar mai el llom, se la va perdre. Ja sabeu, a més a més, que el filòsof de La Haye s’allitava per tal de meditar, de filosofar. Descartes s’ho va perdre, i es nota, perquè, sinó, altres coses hauria dit.

Si llegir és com viatjar i viatjar et permet conèixer altres costums, altres maneres d’entendre les coses i, com a conseqüència, relativitzar les pròpies, treballar, conéixer diferents oficis i les persones que els practiquen no se’n queda molt lluny. Jo, des dels dotze anys fins que vaig trobar una ocupació fixa als vint-i-sis, vaig treballar tots els estius, totes les vacances escolars i acadèmiques i molts caps de setmana. I parle d’estius de mes de tres mesos. Això m’ha proporcionat un ensnyament “útil per a la vida”, que volia el filòsof francés, ben important. Cada ofici és com un món. Sí, direu, com cadascú i com cada família, vaja una cosa! Potser, però crec que es pot dir amb més raons dels oficis. Si voleu, per no quedar enganxat en el tòpic, diré, doncs, que cada ofici és com un país: amb la seua llengua pròpia, els seus costums les seues obsessions, els seus problemes i la seua població idiosincràtica. De la mateixa manera que podem dir —amb raó o sense ella— que els alemanys són de tal manera i els anglessos de tal altra; la població de cada ofici té la seau personalitat; un aire de família compartit.

Els mecànics, els bons, són poc parladors, abstrets, circumspectes, una mica maniàtics i tossuts. Els representants de comerç, els comercials o com hom vulga que es diguen ara, són un tant fatxendes, simpàtics, parladors –com, si no— i tenen sempre una vessant oculta, generalment una afició a la qual dediquen bona cosa de temps. I ja que he dit això del canvi de nom dels representants, una advertència: desconfieu de totes aquelles coses que necessiten, de tant en tant, canviar de nom, és un mal símptoma. Els pintors de parets es consideren una mica artistes, alguns són artistes frustrats, i, de vegades, se n’orgulleixen de la seua feina, del resulatat, com els artistes de les seues creacions. Els agrada experimentar i estar a l’última. En els obrers de vila, hi ha una bona barrteja, són com un país multicultural i seria difícil definir-los. Els llauradors, si són bons, són meticulosos, sobris i curosos.

Sí, crec que els oficis són com països amb la seua pobalció pròpia. De tots es pot aprendre. Jo me n’orgullesc d’haver treballat en tants oficis “manuals”, això m’ha fet apreciar moltes coses, m’ha donat psicologia, coneixença de les maneres de ser diferents de les persones; i, sobretot m’ha ensenyat a valorar el treball i l’esforç dels altres i a mirar-los a tots amb respecte. Cap feina és tan bona ni tan dolenta com els ho sembla als altres. He viatjat a través de diferents oficis i crec que aquest viatje, com qualsevol altre, m’ha enriquit i el recomane.

Informàtica i pensament

2009-07-07T12:48:00.002+02:00

Fa ben pocs dies parlava ací mateix de com el correu electrònic ha canviat la nostra manera de concebre les comunicacions “epistolars”, què hem guanyat i què hem perdut. Però aquest és només un dels elements (informàtics i d’altres) que han canviat força la nostra vida, la nostra manera d’escriure, d’ensenyar i aprendre i d’accedir a la informació. Supose que els psicòlegs ja estaran en la feina d’analitzar els canvis que aquestes eines han introduït en la nostra manera de pensar. Si no ho han fet, ho haurien de fer ràpidament perquè, segons que jo ho veig, aquests canvis són ben importants.

Com deia, tinc ordinador propi des de l’any 84 del segle passat. El primer que vaig tenir era un Spectrum de Sinclaire, que usava la pantalla del televisor com a monitor i un reproductor de casettes com a lector. Recorde el “bruic, bruuuiic” de quan carregava el programa i les línies grogues que tremolaven a la pantalla. Tenia 28k de memòria i jo li introduïa petits programes en Basic. Després ja vingueren els procesadors de textos. La revolució! Aquell Amstrad, quina joia, quina llibertat. Recorde que tenia un col·lega i amic que no escrivia més que amb estilogràfica i que, com tants, és negava a abandonar els sues venerables hàbits. Jo volia portar-lo al terreny d’aquestes noves tecnologies (ara ja ben antigues, en tan poc de temps!). Li deia: tu saps la llibertat que et dona poder esborrar, afegir, canviar d’ordre les línies o els paràgrafs i que no hages d’esgarrar la fulla! Tu saps, que no t’has de preocupar per res de tot això, ni esperar a tenir-ho tot clar i lligat per tal de poder-ho passar al full!

Aquesta llibertat ens canvia i molt la manera de concebre l’escriptura i ens canvia ... ¿el pensament?, la seua estructura? Recorde que jo no podia pensar cara a una pantalla d’ordinador. Havia d’escriure-ho primer a mà, amb boli i paper, i després, passar-ho a l’ordinador, a net. Ara no puc pensar, no puc escriure si no tinc les pampallugues de la pantalla davant els meus ulls. Però hi ha molts altres programes. A mi em preocupa el Powerpoint. Una eina excel·lent per a la docència i per a les presentacions de les idees en general. Però li tinc una mica de temor. El Powerpoint obliga a la síntesi i a l’organització de les idees. Cal expressar-hi l’essència, la condensació o destil·lació última de la idea, del pensament, de la teoria. El que em preocupa és que no es quede tot en això per part de qui ho rep i siga després incapaç de desenvolupar-ho pel seu compte. Que no li passe una mica igual a qui l’elabora, que ens obligue a pensar esquemàticament, prescindint del fil unificador, del desenvolupament de les idees i que ens dificulte cada vegada més fer això. Unir les línies unes amb les altres amb el pensament descabdellador.

Al Powerpoint, aquest és el temor que tinc, li passa com als esquemes que fa el professor a la pissarra, que són allò amb que els estudiants es queden, com si fóra el més important, l’únic important, l’únic. Per molt que siga, de vegades, una mera improvisació, per molt que en una segona ocasió l’esquema hauria sigut diferent. Això i que cada vegada més, aquestes presentacions tenen més imatges a costa i en substitució del text. Que l’obsessió per fer-ho fàcil ho faça tot magre i infantívol.

En fi, són preocupacions que tinc i així les expresse. Caldria una bona investigació al respecte, que s’estudiaren les conseqüències en l’estructura del pensament i si aquests canvis són reversibles.

Cartes vs. correus-e

2009-07-02T23:49:00.005+02:00

Hem fet reformes a casa (consell: no feu reformes a casa si no és estricatament necessari, i, si les feu, procureu no viure-hi mentre duren). Hem fet reformes a casa, ja sabeu: obrers, llanterners, fusters, electricistes i pintors. Li vàrem encomanar al fuster que ens fera una llibreria que ara cobreix tres de les quatre parets de l’estudi fins dos metres quaranta centímetres d’alçària (a l’altra hi ha un gran finestral des d’on veig els arbres de la plaça i ataülle l’església entre les branques i les fulles); fa goig i estic més pagat que un gos amb un os. Davant d’una novetat tal, tan espectacular, he decidit, per fi, posar-hi una mica d’ordre i he començat a arxivar amb cert criteri els papers. Mirar documents ja antics i llegir cartes rebudes m’ha produït el consegüent i lògic sentiment d’enyorança i també m’ha fet reflexionar.

Us ho conte. He trobat cartes o notes de directors de revistes filosòfiques que, majoritàriament, rebutjaven articles que els havia enviat i també alguna, escasses, que els acceptaven. Però allò digne de considerar és que es tracta de cartes, alguna fins i tot escrita a màquina i no a ordinador. Cartes dins de sobres i amb el corresponent segell. Cartes dins de sobres de diversos colors i mides, escrites en papers de diferents textures, amb capçaleres, i signatures manuscrites. M’he adonat, amb el sentiment, que d’una altra manera ja era conscient, de la diferència i de la pèrdua. Es tractava d’un procés pautat, establert, amb —diguem-ne— la seua litúrgia, la seua ceremònia. Un procés que requeria el seu temps i que, per això, tenia la seua importància (gairebé diria solemnitat) i li donava la seua importància al fet, a la cosa. Hom rebia la notificació i la llegia i meditava, la guardava. Eren fites, moments d’interés, allò que s’havia esperat, arribava i un hi apreciava el temps i la dedicació que algú havia esmerçat. Hi havia substància, hi havia fórmules i procediments.

De quina diferència i de quina pèrdua parle doncs? Parle de com de minvades són ara en la forma aquestes mateixes comunicacions via correu electrònic. Que ningú no m’acuse, però, en fals. Sóc des de fa molts anys un fervent defensor de la informàtica i d’Internet; tinc ordinador des de l’any vuitanta-quatre del segle passat (des de la prehistòria, doncs). Reconec els avantatges innegables de les comunicacions electròniques, però tot això no pot llevar que tinga consciència de les seues mancances. El correu electrònic és eficaç, és ràpid; però és amorf i insubstancial. No te la forma i la cerimònia, no té la materialitat, l’empremta humana. I, en perdre aquests elements, no té la parsimònia i no obté l’atenció, que genera l’epístola de paper: com que no mostra de la mateixa manera que aquesta última la dedicació de l’autor, no aconsegueix tampoc la consideració del lector en el mateix grau. Tot és ràpid, l’escriptura (i la seua sintaxi), l’enviament, la recepció i la lectura. Més, quan el tràfec de missaiges amunt i avall entre uns i altres creix cada volta més i desmesuradament. Són abundosos i (potser per això mateix) efímers. Els missatges electrònics no acaben d’atrapar la nostra atenció i el nostre temps (i emocions) d’una manera tan completa com les seues germanes grans les cartes. Tot és molt més ràpid, més banal, més superficial, té la insubstancialitat d’allò virtual. Sí, hem guanyat molt, però alguna cosa s’ha perdut i no sols el tacte.

Continuarà (potser)...

Finor conceptual

2009-06-25T12:30:00.003+02:00

Per a mi és quasi una obvietat que ens cal finor conceptual: desfer el munt embolicat en el qual posem els conceptes, que s’argamassen i es fonen i confonen. Però no ha ser-ho tant, d’obvi, quan la majoria no ho veu així o s’ho calla; quan a la majoria li molesten les precisions, els aclariments, les anàlisis i les separacions d’uns conceptes i altres; quan la majoria veu amb desdeny la labor de boixets dels qui volen desembolicar la troca i mostrar-ne les connexions reals, l’ordit correcte. La gent, en general, no som gaire partidaris dels matisos.

Sumem a això la —tan denunciada per Wittgenstein— ànsia de generalitat i es podreu fer una idea de què vull dir. Afirmes que la veritat existeix i t’acusen de dogmàtic, com si hagueres dit que la tens; que les tens totes, caldria dir. Perquè això de parlar de la veritat en singular és, a banda de confusionari, problemàtic, quan no és perillós. Si la veritat es predica de les oracions o de les proposicions, aquesta huarà de ser sovint, parcial, fragmentària. Dir que una teoria és vertadera voldrà dir que ho són tots els seus enunciats. El problema potser rau en que concebem la veritat amb majúscula com si fóra un assumpte de tot (del conjunt sencer, de totes les creences o assercions) o res.

No, dir que la veritat existeix no és un síntoma de dogmatisme. L’escèptic ha d’assumir que existeix; això és condició de possibilitat del dubte. Si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar? I, no ho oblidem, el dubte és la condicó possibilitadora de la cerca. Si dubtes és perquè no estàs segur de la veritat de les teues creences, perquè no t’acabes de convèncer, i és per això que busques. La veritat, d’una altra banda no és la certesa, com tampoc està determinada per la probabilitat. Hi ha veritats molt incertes des del punt de vista humà i certeses humanes falses. Hi ha veritats que, des d’aquest punt de vista, són molt improbables: coses ben improbables acaben succeïnt. Qunates coses que consideràvem segures s’han mostrat falses i quantes coses que dubtaven molt que pogueren ocòrrer acaben sent veritat?

Dir que la veritat existeix no et compromet (tampoc) amb la igualtat “veritat= adequatio intellectus et rei”, sobretot si conceps aquesta adequació entre l’intel·lecte i les coses com una espècie de reflex especular entre un i les altres, al marge de les categories, els conceptes i tots els precondicionants humans necessaris per al coneixement. Potser tinga raó Bernard Williams quan diu que hi ha moltes teories de la veritat, però un sol concepte; un concepte irreductible a cap altre.

Ens cal finor conceptual per tal d’apreciar que defensar l’existència de la veritat no significa comprometre’s amb que hi ha veritat (no relativa) en tots els àmbits del discurs, ni que en tots aquests diferents àmbits allò que faria vertaderes les aseveracions siguen un mateix tipus d’entitat. Són entitats del mateix tipus el que fa vertaders els enunciats de la matemàtica, els de la física o els de l’ètica?

Però no volem complicacions, no ens agraden tantes disquisicions. No volem saber que el rival pensa d’una determinada manera relativament a una cosa, però no pensa com nosaltres diguem que pensa (volem que pense) relativament a altres, quan nosaltres hem posat en el mateix paquet tots aquests pensaments. No ens convé perquè no el podríem combatre amb tanta eficàcia. Volem tallar de soca-rel, i no volem molestar-nos en anar distingint branquetes i fullam. És més fàcil, mès còmode, més ràpid i més eficaç.

Intel·lectualisme moral

2009-06-15T11:30:00.005+02:00

Darrerament a alguns els pegat per acusar-me de racionalista moralista—o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d'una cosa o l'altra—. No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compartible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància. Tanmateix, ningú ho creuria, si és que hem de jutjar pel que cadascú diu. Si fem cas de les explicacions que les persones donen de les seues accions, haurem d’arribar a la conclusió que ningú o molts pocs fan el mal a consciència.

Des de la perspectiva de la primera persona —com diuen els filòsofs—, des del punt de vista de cadascú, tots som innocents, ningú no es comporta en contra dels seus principis morals. Qualsevol acció que faça comptarà amb excel·lents justificacions. Si alguna vegada actua contra algú i així ho considera, serà per un estricte acte de justícia o, en el pitjors dels casos, de autodefensa. Sempre són els altres els que es comporten malament, amb mala fe. Si en voleu un bon exemple, penseu en les disputes dels patis de veïns. Sempre és el veí de qui parla qui és egoista, convinenciós o malintencionat. Fins i tot aquell veí o veïna que tots els altres aporrinen per problemàtic estarà en plena possessió de la raó si tenim la deferència de voler escoltar-lo o escoltar-la.

Són rares les ocasions que hom fa servir només raons de caire no estrictament moral per tal de justificar les accions seues que han perjudicat un altri. Per regla general, ningú ha fet res de dolent; tots som víctimes. Relativament a un mateix, tots som intel·lectualistes morals: si em fet alguna cosa dolenta, sempre ha estat sense voler. Això sí, respecte dels altres variem de seguida el principi: saben molt bé què es fan i ho fan amb tota consciència. És curiós, respecte de l’atribució d’estats mentals als altres, com ara tristesa, alegria, ràbia o pau, fem servir —o podem fer-ho— l’analogia, projectem allò propi sobre el proïsme. Si a mi tal cosa em causa tristesa o alegria, també a ell li ho provocarà. Però respecte de les intencions, ens abstenim ben bé de projectar-les, de suposar-les també en els altres: nosaltres som bons, els altres no. Des de la perspectiva de la tercera persona tot canvia.

Per desgràcia, però, i si he de ser sincer, ja no és tan veritat com ho era que hom no faça servir raons no morals per tal de justificar la seua conducta. Per desgràcia, cada vegada és més freqüent que hom apel·le a la pocavergonya, a l’egoisme, al propi profit per tal de donar compte del què ha fet. Ho fan amb un somriure a la boca i, aleshores, fan veure que són més intel·ligents que els altres, que són més espavilats, que l’altre gairebé s’ho mereixia, per badoc. Són cada vegada més els personatges d’aquesta mena els qui, amb una impudícia vergonyant fan gala de la seua murrieria. Que miren amb total displicència els qui s’entesten a defensar d’una manera tanoca, valors estantissos com són tots aquells que no apel·len al propi profit. Cada vegada en són més i certs programes de televisió els paguen per fer-ne ostentació i apologia. Fan apologia i ningú no els condemna (ningú dels que els hauria de condemnar).

El problema és que si Sòcrates, l’intel·lectualista moral per excel·lència, alçara el cap, continuaria pensant que ho fan per ignorància o perquè els falta un bull.

I ara, Sueca i Barcelona

2009-06-10T11:39:00.005+02:00

Per si podeu i us ve de gust.

Vomitext®

2009-06-05T11:55:00.002+02:00

Ja coneixeu el Vomitext? Es tracta de... En realitat és una mica difícil de definir. És un corrector de texts multifuncció o, més aviat, un depurador, un esporgador de texts multifunció. Diferents depuradors de texts en un sol paquet seria una descripció més exacta. Jo vaig començar a provar-lo fa uns dies. A banda, es clar, de l’idioma, pots elegir diferents categories de revisió en funció del tipus de text de què es tracte. Hi ha el revisor jurídic, l’administratiu, l’acadèmic, el literari i algun més que ara no recorde o no sé. Encara dins de cadascun d’aquests hi ha subcategories. Així, per exemple, dins el revisor acadèmic hi ha el científic, el d’humanitats, el de ciències socials... I, fins i tot dins de cadascuna d’aquestes subcategories, hi ha més divisions, com: filosòfic, històric, antropològic... Ara, això sí, l’ortografia no la corregeix.

Quan vaig començar a provar-lo estava entusiasmat, dir fascinat seria més correcte. Els resultats eren sorprenents, astorants. En voler revisar un text filosòfic i triar-ne l’opció, em va aparèixer una columna a la dreta de la pantalla amb els criteris que fa servir. Eren: coherència, plausibilitat, a qui importa?, fa alguna aportació? En voler provar amb algun text jurídic o administratiu, m’apareixien coses com: te sentit?, i sentit comú?, és consistent? , arregla les coses més que no les espatlla? Vaig introduir textos del B.O.E, del D.O.G.V i algun reglament de la meua universitat. En activar el Vomitext, els fulls virtuals es contreien, es doblegaven de manera espasmòdica tot simulant arcades que eren acompanyades pel sons adients d’oix. Després d’alguns segons començaren a desprendre’s lletres del text que queien a la paperera com un rastre de formigues ben atapeït. En molt poc de temps, als fulls només restava aquelles parts del text que havien superat la prova. La paperera era plena d’aquelles petites bestioles negres que eren les lletres diminutes. Si a les pàgines restava molt de text o no, m’estalviarà de dir-ho; però jo estava pletòric, la tasca m’havia semblat d’allò més assenyada. Volia córrer a recomanar tothom aquest producte increïble i portava impresos els textos que n’havien resultat com a prova fidedigna.

Una corada, però, em va impulsar a no apressar-me i en vaig voler fer l’experimentum crucis. Vaig dir-li que revisara un text literari meu del qual em sentia molt satisfet. Em punxar damunt de “Activar Vomiext” , els fulls començaren a sacsejar-se de manera violenta i sorollosa, les lletres queien a borbollons en l’endemig dels espasmes i l’oix. Al cap d’uns quinze segons, col·locades en diferents posicions i línies, restaren només aquestes paraules: “Tota... la... resta... era ... fem”.

És per això que he variat radicalment la meua opinió; Vomitext no funciona bé, no us el recomane en absolut, almenys en la seua vessant literària. És un frau! L’eslògan del Vomitext és “Ara el paper ja no serà sofert” I el defineixen com ecològic. “Vosté estalviarà molt de paper” diuen. Estaria bé, seria molt bo si realment funcionara. Però ja heu vist que no. Després de l’experiència literària el vaig tirar al fem, perquè ell sí que era fem! Així que, definitivament, no el compreu!

Cap de setmana a Menorca

2009-05-26T14:48:00.002+02:00

Aquest cap de setmana, Roser i jo hem anat a Menorca, a Maó. No hem anat al míting que va fer Rajoyndissabte, us ho puc prometre, tot i que sembla que aquest ha sigut l'esdeveniment més difós dels que hagen pogut haver-hi a l'illa. Nosaltres hem anat per una altra raó ---després us la dic. Com que quan volguérem comprar els bitllets, ja no quedaven vols directes, haguérem de volar primer a Madrid, i en cada aeroport, Manises i Barajas, trobarem amics del poble que es dirigien a Maó. Definitivament alguna cosa hi havia a Menorca que ens hi convocava.

Toni, l'amic Toni, feia cinquanta anys i Imma, la seua dona, li havia preparat una festa d'aniversari sorpresa. La cosa venia forjant-se des d'abans de Nadal i ha sigut molt bonic i emotiu. Toni s'ho mereixia. La seua família l'ha envoltat, tres generacions juntes i col·laborant; fora de tòpics, la cosa impressionava. Els seus amics també han participat en que la festa fóra ben lluïda: des de l'elaboració d'una pel·lícula, amb musical inclòs, fins els regals commemoratius. Òbviament, foren els menorquins qui col·laboraren en la realització del documental-musical, perquè es va fer allí. Lluís, el seu fill de quinze anys, va fer un monòleg que ens va sorprendre a tots, per la maduresa i la gràcia; si no haguèrem estar presents, si només l’haguerem escoltat, hauríem pensat que qui parlava era un adult i un adult que s’hi dedicava. Enhorabona, Lluís, tu promets.

Dic que Toni s’ho mereixia. Per això potser és que tots acudirem i que l’ambient traspuava estimació i una emoció pregona. Toni s’ho mereixia perquè, calcule si faig una analogia respecte del meu cas i altres que conec, som molts els que tenim un saldo deutor amb ell: hem rebut molt més del que li hem donat. Fa aproximadament trenta-cinc anys que som amics i durant tota aquest periode tan llarg l’he trobat sempre que l’he buscat, he tingut la seua ajuda sempre que l’he necessitada, i han sigut diverses voltes i en assumptes en els quals s’ha hagut d’implicar veritablement. Sa casa ha estat sempre oberta a mi i a molts que conec. Per això hem acudit, per això hem estat tan a gust, per això ens hem alegrat de la seua alegria i hem volgut arropar-lo amb la nostra estima, fer-li companyia quan ens han dit de fer-li’n.
Gràcies, Toni. Felicitats i per molts anys!

De contradiccions i canvis

2009-05-18T16:51:00.001+02:00

Hi ha qui no té por de les contradiccions, són els postmoderns de pro. Hi ha qui fins i tot se’n vanta, són els hipòcrites i els cínics. Hi ha qui els tem com al dimoni, són els dogmàtics. Què fer? Com en totes les coses, valorar-les en la justa mida. No témer-les mostra en si mateix un pensament estrafolari. Vantar-se, un comportament erràtic i amoral. Témer-les en excés, un pensamemnt anquilosat, escleròtic.

Defensar una cosa i la contrària alhora o és esquizofrènia o és una pocavergonya absoluta. Però no voler canviar mai d’opinió és, necessàriament , aferrra-se a l’error. Pensar és i ha de ser sempre assajar, provar una idea, un pensament i veure’n la seua consistència, les seues implicacions, la seua capacitat per copsar allò sobre el que versa.Com que tot això no serà mai perfecte ni complet, hom haurà d’estar disposat sempre a tornar a intentar-ho a avançar, a retrocedir o a canviar de direcció. Com diu Fuster, “l’assaig no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer-ne [...]es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació”. Perquè hom haurà de procurar que cada pensament siga coherent, en ell mateix i en les seues conseqüències, caldrà reformular-lo, revisar-lo alterar-lo, desfer-se’n. Pensar és revisar els pensaments. Per això, variar d’idea, defensar coses distintes en temps diferents, no es contradir-se, sino avançar —continuar provant— i n’és condició necessària.

Certament, el lector dirà que l’autor es contradiu, perquè per a ell l’obra d’un autor és un tot, però l’autor esmerça temps i temps diferents de la seua vida que flueix, com ha de fluir el seu pensament. L’obra estàtica, vista estàticament, és una cosa, la seua gènesi és una altra de diferent. Com que el que ja està fet i publicat és ineliminable, no caldrà tenir por de contradir-ho després. Sobretot, perquè hom no pot esperar-se a dir les coses quan ja les ha pensades del tot. Primer, perquè res no es pot pensar del tot i , segon, perquè aleshores, potser ja no voldríem dir res.

Qui tem que l’autor que llig varie d’opinió només busca en la lectura la reafirmació de les seues pròpies conviccions i l’estima solament en aquesta mesura. Contradir-se és mantenir una opinió i la contrària alhora, canviar de parer no ho és, i qui diu contradir-se a variar d’opinió viurà reclòs per sempre més dins del prejudici. Qui veu traïció en la variació sol pensar que el canvi respon sempre a causes que tenen a veure en l’interés i no en la raó, que malfien del canvi perquè no l’entenen si no és interessat. Això, potser és el que li dona la seua mala reputació i que faça passar per contradicció i incosistència el que és mera evolució

Pluja jove

2009-05-05T14:47:00.005+02:00

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

La terra començava a assecar-se i no plovia. La bassa de rec veia com l’aigua que contenia s’evaporava a per la forta calor del sol, i no plovia. Els arbres, les plantes, la brossa necessitaven nova força, nova saba que només l’aigua, que dissoldria els nutrients de la terra i mullaria les seues fulles, els podria aportar; però no plovia. Els arbres, les plantes i l’herba es marcien, perdien força i capacitat de donar nous fruits, es trobaven exhausts i, sense nou sustent, perdien la il·lusió per donar cap rendiment; però l’aigua, la beneïda aigua del cel que els reviuria o que permetria el sorgiment de nous individus vegetals, no arribava. El que abans havia estat un paratge verd i esplendorós, començava a esdevindre un àrea groguenca, polsosa i aclaparadora. No convidava a acostar-s’hi.

La desmotivació i la desesperança niaven com més va més en els seus esperits vegetals, abandonaven projectes antics, paraven els que havien començat i deixaven de fer-ne de nous. La set, la sequera immisericorde feia agres els caràcters i on havia d’haver-hi cooperació, hi havia competència, rivalitat. Cadascú es procurava la seua pròpia subsistència i entre, tots, contribuïen, per això, a que la situació empitjotara. Per voler conservar cadascú i per a ell recursos tan minsos, entre tots ajudaven a fer-los malbé. Es barallaven per l’aigua de la bassa de rec i quan se n’adonaren la bassa estava buida; l’aigua s’havia acabat d’evaporar mentrte ells discutien sobre la seua possessió. La situació era trista i desoladora.

Un dia, però, és va presentar la pluja. Va ser a penes un ruixat. Tanmateix les plantes reverdiren i els arbres tragueren, tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissaren el terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però esperançada; com un raig de sol entre els núvols. Va haver-hi esperança. La pluja, la vida era encara possible, no estava tot perdut.

Va ser el quatre d’abril passat. La pluja és la motivació dels joves, les seues ganes de participar, de renovar i reverdir les coses, d’aportar saba nova. El dia quatre d’abril va ploure, perquè els joves que jo, personalment, he trobat a faltar en els actes culturals, en la participació política i ciutadana, mostraren la seua capacitat de contribuir a que el nostre paisatge no siga erm, a que els arbres vells que són les institucions polítiques, cíviques i culturals puguen traure un nou fullam. Poden coadjuvar, i ho han de fer necessàriament si volem evitar les catàstrofes de la sequera, a la renovació i al cicle necessaris que porten les estacions de l’any, de les generacions. Ells són la primavera que ha de seguir l’hivern. El dia quatre d’abril, l’Assemblea de joves de Castelló de la Ribera va organitzar de manera ben reeixida la presentació d’un llibre: Històries del paradís, de Xavi Sarrià. De tota manera, tan se val quin fóra el llibre, el que importa és el fet. Una iniciativa que mostra que hi són. Una petita pluja, un petit raig d’esperança.

Són necessaris, sou necessaris. Sou la pluja. Ara, per favor, que torne a ploure! Que ploga en més àmbits i que més joves hi col·laboren.

L'assaig i Goethe

2009-05-03T16:15:00.002+02:00

Dimecres celebrarem la jornada anual de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania “Josep Lluís Blasco Estellés”. El tema d’enguany ha sigut Pensament i assaig literari. Havien d’intervindre Vicent Alonso, Enric Sòria i Sam Abrams, però a última hora i sense oportunitat d’arreglar-ho ni poder advertir el públic potencial, el darrer ens va deixar com la nóvia de Pinet. Vam haver de recomposar-ho tot. Ens va descabalar i ferem l’efecte de ser uns mals organitzadors. De tota manera—per bé que en sóc part i jutge— crec que la cosa, la cosa en si, va anar ben bé, amb ponències que m’atrevesc a qualificar de brillants i una taula redona final molt interessant, gràcies també a la participació del públic.

Un dels assistents, l’amic Guillem Calaforra, em va regalar la nova traducció del Faust de Goethe que ha fet Jaume Ortolà i a la que el mateix Guillem ha escrit la presentació. Dic tot açò perquè la confluència d’amdues coses —la reflexió sobre l’assaig que s’hi va fer, que des d’aleshores em té el cap llogat, i la lectura de Goethe— ha esdevingut un esperò perquè m’atrevesca, de manera imprudent, a escriure el que segueix.

En el “Preludi en el teatre” , Goethe posa en boca del Director: “¿Com ho farem perquè allò fresc i nou / i amb contingut siga també plaent?”. Si el meu cap no haguera estat tan sensibilitzat arràn de la jornada, aquests dos versos no haurien aconseguit, molt probablement, més d’un minut del meu pensament —expose un fet, no me’n vante. Ara, però, els vull dedicar algunes línies. Com que crec que és la pregunta que cal, vul fer-me la jo mateix, reflexionar sobre les meues pretensions en escriure: què vull i què és just que vulga. Per comencar, em faria la pregunta renunciant a un adjectiu: nou. No m’interessa tant que el que dic siga nou com que siga fresc, amb contingut i plaent. Pense que la novetat pot niar tant en la perspectiva com en el contingut. No cal que el contingut siga nou per tal que allò que es diga siga fresc, basta amb adoptar una perspectiva pròpia, sentida o meditada. La perspectiva pot donar frescor sense necessitat de voler aportar continguts nous. Tractar de manera fresca els vells continguts, eterns, constants és una novetat a la que cal aspirar. L’afany de novetat, si no respon a alguna necessitat més fonda, pot escamotejar reflexions sempre necessàries en favor de superficialitats esnobs. Una forma fresca d’abordar un contingut de sempre és fer-lo nou.

D’una altra banda: combinar contingut amb plaer, una pretensió de sempre! Tant se n’ha dit, que pot semblar quelcom de rebregat i, per això, a prescindir. Aquest pensament és, crec, un gran error. Res millor per transmetre un contingut, un pensament, que fer-ho de manera plaent. Si s’aconsegueix fer-ho plaent, serà, de ben segur, fresc: aportarà alguna cosa. Voler dir grans coses sense intentar alhora ser escoltat no sé si és contradictòri, però és una cosa que no entenc. I si es vol ser escoltat, cal pensar una miqueta en com dir-ho , en aquell a qui se li diu.

Ja se sap: forma i contingut. I potser el secret de tot siga, com deia Vicent Alonso fa un parell de dies a la jornada, que no es puga reproduir el contingut si no és en la forma concreta que l’ha expressat l’autor; tal vegada perquè la distinció siga, en certs casos i relativament a certes coses, impossible: que la forma siga, també i en veritat, part del contingut. Que, a la fi, descripció i expressió siga una parella indestriable i que en això, com deia Alonso, consistesca l’essència de l’assaig literari.

Fira del llibre

2009-04-23T14:00:00.004+02:00

Dissabte, dia 25, a partir de les 12, signaré (si tinc sort) exemplars de "Idees i paraules" a la caseta de la Universitat de València. Si voleu acostar-vos i xarrar una miqueta, us ho agrairé, que aquestes coses poden ser, si no, prou avorrides.

La paràbola de l'hortolà

2009-04-18T23:13:00.005+02:00

Un home tenia un hortet d’apenes tres fanecades i feia tomaques. No ho necessitava per viure, ja que tenia el seu ofici, que li proporcionava un bon sou i prou lleure. Ho feia perquè li agradava, perquè fruïa fent-ho. Tenia temps i li’l dedicava a l’hortet. Així que produia unes tomaques grans, precioses, d’un roig encés amb irisacions verdes i d’una carn apretada i dolça, i amb poques vinces. Feia barraquetes de canya i enfilava les tomaqueres, guiava els ulls de les plantes i els tallava quan calia, just en el moment que calia. Regava quan pertocava i adobava amb fem que conseguia d’un conegut que criava anaimals; el terra era sempre pulcre, sense cap brosseta i amb els cavallons perfectament retallats. El seu tomacar feia goig de veure i ell n’estava ben pagat.

Un dia va veure que un veí que ell admirava havia plantat maduixes i va pensar que havia de ser una cosa bona, cultivar maduixes. Va arrendar un camp, si fa no fa com el que tenia i s’hi va posar a la feina, que era molta. Calia bromurar la terra abans de començar. Després hi havia que cobrir els caballons amb plàstic negre per tal que no cresquera la brossa i ofegara les petites plantes. Calia cobrir-les, en acabant, amb un túnel de plàstic tranparent per a que no es gelaren. Moltes altres tasques eren necessàries abans de collir els fruits i per a la collita va haver de llogar. Ara tenia més feina, però, només amb alguna petita deficiència o amb alguna tasca estalviada, podia dur-ho tot endavant amb bastant pulcritud.

Prenia café al bar quan un amic li va assegurar que els caquis eren la collita amb més futur. Va comprar un camp, perquè ningú no volia arrendar la terra per a plantar arbres, que exigien un compromís de permanència d’anys, i va plantar caquis. Després es va assabentar que algú que no tenia en massa consideració (que menystenia, en realitat) havia fet carxofar. Va pensar que ell ho podia fer millor i ho va voler demostrar. Arrendà un camp i plantà carxoferes. No volia arriscar-se a que aquell matusser triomfara i ell no.

Quan es va voler adonar tenia més de vint fanecades de terra que atendre (a banda del seu ofici), i no podia ja fer-ho bé. La brossa creixia arreu i les colllites ja no eren com al começament. Estava una mica angoixat i el que havia estat un gaudi s’havia convertit en una càrrega. Però no se sentia amb cor de prescindir de res.

Així els passa a algunes persones amb les seues relacions socials. No diré noms; no diré tampoc si el meu nom s’hi troba. Pensen que les coses importants i interessants passen sempre on no hi són i hi volen ser, acaben sent-hi. Són en tot, en tot volen ser. S’angoixen perquè no donen l’abast, descuren el que tenien, s’aclaparen i no són veritablement en res, perquè no acaben de ser-hi. Ho abasten tot i tot ho descuren.

2009-04-08T10:22:00.004+02:00

Activitats 2009

Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació

PENSAMENT I ASSAIG LITERARI

29 d’abril de 2009

Sala de Graus

09:45 Acte d’obertura

10:15 Vicent Alonso (escriptor): “L’assaig, una provocació amable”

12:15 Sam Abrams (poeta, assagista i traductor): “Cap a una unió més profunda”

16:30 Enric Sòria (poeta i assagista): “Incitacions d’un dia”

18:30 Taula rodona: “Pensament i assaig literari”, amb la participació dels ponents

Cloenda

Mon pare era rociner

2009-04-05T17:57:00.005+02:00

Mon pare era rociner. Tenia rocins. Un cada vegada. Solien ser perxerons ben grans, com solen ser-ho els perxerons. I es llogava ell i l’animal per a fer les tasques del camp. En això consistia el seu ofici: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets. Aparellava l’haca de bon matí i eixia amb el carro a fer la feina que tenia encomanada. Ho he dit bé, aparellava “l’haca”, perquè, tot i que eren cavalls, no sé per què, en deien haques, per molt mascles que foren els animals, i els posaven noms en consonància: Romera, Leona, Careta... De vegades tornava a casa a dinar i d’altres anava a ‘tot lo dia’. Aleshores, ma mare li omplia el saquet de tela amb queviures i ell omplia la botija d’aigua i la bota de vi.

La casa estava condicionada per al pas del carro i l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, per a que el rocí no s’esvarara i les carrilades als costats per que d’altra manera les rodes del carro trencarien els rejols. Calia certa habilitat, amb tot, per tal de maniobrar i eixir i entrar sense fer malbé res. Un dia que mon pare estava malalt, Cabellos (un col·lega, un rociner) el va substituir i, en tornar de la feina, quan va voler començar la maniobra de girar el carro per tal de desenganxar l’haca, va esclafar un panerot de vímet que mare s’etimava molt. Quantes voltes ho comentava ma mare! Cabellos li va trencar el panerot, no era tan bon rociner com mon pare.

Ser un bon rociner era ben important en un temps en el qual es valorava molt i molt la feina ben feta, i mon pare —estiga lleig o no que jo ho diga— ho era. Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rociner podia fer llaurar recte. Si el rociner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor. Perquè, a banda de la part funcional, de l’aspecte útil i instrumental, també es tenia en molta consideració en els animals el vessant d’objecte d’exhibició, d’ostentació. Hom s’exhibia i exhibia el reu rocí als concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, un perxeró blanc, enorme i poderós. La Romera fou famosa en tota la comarca. La Romera va parar un tren; almenys va retardar la seua eixida des de l’estació. Un dia, amb el carro carregat arran de varals, l’haca maldava per pujar la rampa del moll. La imagine amb els músculs tensos, amb el coll recte i el cap avançat. Els passatgers la guaitaven, semblava que feien força ells mateixos per ajudar l’animal. També l’atenció del maquinista estava presa. Mon pare, dalt del moll, estirava els ramals i cridava per animar-la. El temps es va aturar una estona a l’estació. Finalment, l’haca ho aconseguí, i tot, amb un sospir, va totnar a la normalitat. La Romera!, jo no la vaig conéixer, encara no havia nascut.

A mi m’agrada anar amb mon pare en el carro. Alguna volta m’el deixava portar. Jo em situva davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri i agafava els ramals. Ell vigilava, i si me n’anava massa a dreta o esquerra, m’agafava del braç o de la ma i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona. Per aquell temps, teníem un gos que es deia Piqui. Un gos menut i negre, vivaç i àgil. No em pregunteu la raça, que no en tenia (una de concreta). La leona, Piqui i jo jugavem plegats. Piqui posava el cap dins la boca de l’haca i aquesta el pujava dalt del pesebre; després, Piqui li llepava la cara. Quan mon pare va vendre la Leona, jo anava a casa del nou amo per visitar-la. Piqui va tenir una mort desgraciada. Mon pare avançava per la pista de tir i arrossegament i el gos va avoler anar al darrere, lladrant i botant. Com que molestava, el va voler apartar amb el mànec de la tralla, amb tan mala fortuna que li va pegar a algun mal lloc i el gos va caure estés. El disgust de tots, i sobretot el de mon pare, va ser gran.

Quan jo deuria tenir uns deu anys, mon pare es va desfer definitavement del carro i de l’haca, i quan jo no en tenia encara tretze, ens va deixar definitivament. Mon pare era rociner, i va morir massa prompte.

Va de bo (Premi d'assaig "Càtedra Blasco")

2009-03-31T14:03:00.004+02:00

Feu clic damunt la imatge

Ja sé per què escric (II i final)

2009-03-25T17:34:00.003+01:00

Tanmateix, sempre arriben els moments de col·lisió; col·lideixen les persones perquè ho fan els seus interessos o les seues opnions (interessades?). Si perjudiques algú —i de vegades és prou per a això que no obtinga de tu el que vol, siga just o no— és freqüent que trobes la reacció d’enfrontament, de disgust, de tensió de la seua banda. Si ets tu el perjudicat, potser sigues tu qui experimentes aquests sentiments. Qui ha ofés tendirà a justificar-se i, per a això, a intentar llevar-li raó a la reacció de l’altre voldrà fer-la aparéixer com a desproporcionada, injusta. Qui ha sigut ofés intentarà carregar-se de raó i, per a això, intentarà veure l’altre com una persona dolenta, o més dolenta del que semblava. Unes relacions que poden haver sigut ben cordials es tornen de sobte tenses, psicològicament violentes . Hi ha enuig, malestar; alguna cosa es desfà i deixa un mal regust. I això no només transforma la relació amb aquella persona, pot esguitar també la resta de relacions, la perspectiva amb què veus les coses i les persones. Pot començar a preocupar-te com ho veuen (i com et veuen) els altres, Pot fer que fixes l’atenció on abans no la fixaves ni et convé fixar-la si vols tranquilitat d’esperit. Pares esment en aspectes que abans et passaven feliçment desapercebuts: potser ara veus egoisme on abans veies preocupació; és com fixar-te en els crits dels xiquets (que et molesten) en comptes de veure els seus jocs que et diverteixen.

I ja no parlaré dels desplaers i fins i tot la ira que produeixen certes situacions més generals i abstractes: els desproòsits dels polítics, les injustícies socials, la ineptitud de molts, la deixadesa, l’abandó de les coses i els valors, i tantes tantes altres coses que et manlleven la pau i l’alegria.

És per això, també, doncs, que escric; per guarir-me, per rescabalar-me dels disgustos i evitar que contaminen la meua visió del món i les persones. Quan em trobe en alguna d’aquestes situacions, m’agrada analitzar-la, reflexionar-hi, estudiar-la per tal d’intentar entendre-la i neutralitza els seus efectes perniciosos; per tal d’evitar que s’enquiste i em faça suspicaç i agre, que m’embrute la mirada. Escric i escric sobre això per intentar recuperar la ingenuïtat que em poguera quedar i que corre el risc de ser perduda. Com el gat es llepa les ferides, jo escric. Com l’amic que conta els seus neguits per tal de fer-los fora o suportar-los, jo escric. Escric per recuperar la pau, la alegria que m’han volgut furtar o que jo mateix he perdut. Escric i em cure. Escric, i si qui em llig es veu reflectitt i troba també una mica de bàlsam, millor.

Ja sé per què escric (I)

2009-03-23T09:52:00.003+01:00

En el meu llibre Idees i paraules hi ha un text que té com a títol “Per què escric?” i en el qual confesse que no se molt bé per què ho faig, aixo d’escriure. Ara, pensant-hi, he trobat una raó, una altra raó. Per tal d’explicar-vos-la, però, hauré de fer primer una digressió.

El món és ple de misèries, de mesquineses; això és un fet. Les persones som plenes de mesquineses. Davant d’això, hom pot prendre dues actituds contraposades (a banda de totes les d’enmig): hom pot posar-se la cuirassa de malfiança i protecció o pot intentar no fer-ne massa cas, no protegir-se, ni pensar-hi; pressuposar el contrari. Cadascuna d’aquestes posicions té els seus avantatges i els seus inconvenients. Si et poses la cuirassa, si assumeixes que la gent és interessada i dolenta, potser evitaràs que et pertorbe la seua roïndat, però malbarataràs també moltíssimes ocasions de trobar la part bona i humana, la part cordial i amable de la gent que t’envolta. Si per contra, vas amb el cor a la mà, si penses que tothom és bo mentre no es demostre el contrari, t’enduràs decepcions, disgustos i enganys.

Què paga més la pena? Supose que això són opcions vitals que depenen, en bona mesura, del tarannà personal i de les experiències prèvies. Amb tot, personalmemnt considere que és millor la segona opció. Per una raó: el tracte i la consideració que els altres tenen amb tu depèn en molta mesura del tracte que tu tens envers ells. Si malfies, malfiaran, si et fas de tèmer, et temeran. El temor que et tinguen els altres et mantindrà aïllat, potser, de les seus malifetes (possiblement, no gosaran fer-te-les), però també del seu favor i la seua estima; i, quan gosen fer-te la malifeta, aquesta serà més gran, perquè els motius s’hauran acumulat. Si no et toca la mesquinesa dels altres, tampoc no et tocarà la seua genereositat, la seua porció de bonhomia, el tracte humà i afable. Si et mostres obert i cordial, si no malfies, si encares les relacions sense prejudicis i temors, algú podrà pensar que ets víctima fàcil, però en tindràs molts més al teu costat; obtindràs més bon tracte en termes generals, perquè et serà present la part bona de la majoria.

Al final, a qui votarem?

2009-03-09T09:56:00.004+01:00

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

Hi ha una famosa fal·làcia que té per nom “Tu quoque”, que vol dir “Tu també”. Consisteix en oposar-se a qui critica el teu comportament, simplement dient-li que ell també és culpable. Deia jo en un altre lloc que els polítics (molts polítics almenys) hi estaven abonats, a aquesta fal·làcia. Si el partit rival els acusa d’alguna cosa, ells es “defensen” dient-los que ells fan igual. En realitat, deia jo, la fal·làcia que pràctiquen els polítics és la de “Tú més”. Que un li diu a l’altre que és això o allò, l’altre li contesta que ell encara ho és més. Quasi ningú no reconeix les seues faltes, ni fa el “propòsit d’esmena”, simplement diu que l’altre té les mateixes faltes si més no. I són pocs els qui assumeixenla crítica i fan res per tal d’evitar-la, per corregir el defecte que els han mostrat.

Darrerament aquesta forma errònia de raonament i de defensa ha pres un caràcter esborronador i perillós al nostre poble. Els partits es travessen —amb el nom de butlletins— pamflets acusadors que van prenent un to més i més agressiu, més desqualificador dels altres i més —i perdoneu— barraoer. Cadascú s’atribueix els mèrits i les conquestes i acusa els altres de tots els despropòsits i males intencions possibles. L’altre replica carregant les tintes i apujant el to. De tal manera que, desprestiginat els altres es desprestigien, potser encara més, ells mateixos.

Jo no sé si són conscients de l’efecte que aconsegueixen.Però em fa la impressió que no, perquè el que fan és, en la meua opinió, absolutament contraproduent. Hi ha maneres de dir les coses, hi ha maneres de tirar-se flors i maneres d’intentar desprestigiar l’enemic, que l’unic que aconsegueixen és —o almenys aconsegueixen això també— quedar en evidència, mostrar un rostre lleig. Quan fan pamflets d’aquesta mena, què pretenen? Supose que guanyar-se l’adhessió inquebrantable d’aquells de qui ja la tenien, inflamar-los, fer-los combregar amb el que ja congregaven, dir amén i que odien els rivals. Produir un fervor malsà. Produir l’adhesió fervorosa pel discutible mitjà de fomentar l’odi a l’adversari. Però, certament, aquests adeptes seran sempre minoria. I què passa amb la resta?, amb la immensa majoria? Doncs que malfiaran de qui malfia, de qui fa malfiar, de qui, per voler humiliar els rivals, humilia la intel·ligència de tots els que no son tan incondicionalment fidels.

Fomenten el maniqueisme, la partició del món entre bons i dolents, i bons i dolents amb independència de què facen i què diguen: “Nosaltres som els únics bons, honestos i desinteressats, la resta, tots són iguals, dolents, interessats i deshonestos”. Si uns i altres es dediquen a voler convencer de la gran maldat dels altres, al final tots ens convencerem de la gran maldat de tots.

Qui parla d’una manera tan matussera dels altres, no pot gaudir de la nostra estimació. Qui això fa, està dient molt poc —i molt mal— de si mateix. I si tots fan igual, a qui votarem? Poc de favor estan fent a la democràcia local. Els d’apeu, els que no som militants a ultrança de ningú, veiem aquestes picabarelles com guerees alienes i mesquines, com quelcom que no ens interessa, ni ens representa. Sentim els polítics lluny de nosaltres i dels nostres interesos, ocupats en destrossar-se i abandonant alhora i per això les tasques veritablement importants i que a nosaltres ens interesssa que facen: millorar el nostre poble, aqconseguir millors infraestructures, més llocs de treball, més qualitat de vida. La resta ens importa ben poc o, com a mínim, ens importa molt menys del que els seus panflets semblen pressuposar.

Compte amb llevar-nos la molta o poca i·lusió que ens puga quedar, perquè si perdem la il·lusió, perdem tots. Aquest és el perill.

Els amos de la veritat

2009-02-28T00:27:00.003+01:00

Hi ha persones tan absolutament convençudes d’estar en la possessió de la veritat (de la Veritat), en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, que esdevenen jutges severíssims de totes les creences, actituds i accions dels altres. ‘Fals’ —per a ells— vol dir contrari al que jo pense, faig o vull, sense cap dubte, sense cap engruna d’hesitació, sense concedir un instant a la deliberació o a sospesar els possibles motius o raons de l’altre — per a què? Solen ser persones, bé arrogants, bé dogmàtiques; habitualment, les dues coses. Com que es consideren el criteri d’allò correcte, fins i tot de vegades el patró o la mesura de la bondat (de totes les coses, en veritat), no poden veure la diferència més que com una manifestació d’ignorància, d’estultícia o, més sovint, de maldat, de mala voluntat.

Ells sempre estan per dalt. Menystenen els ignorants i els nicis amb un posat irònic, burleta i fins i tot compassiu. Menyspreen amb odi els dolents, els que consideren dolents. Dolents, antidemocràtics o el que siga són tots aquells que no fan el que a ells els convé. És així com van pel món perdonant, aguantant, tolerant; sense un sentiment vertaderament humà ni de comprensió ni de tolerància.

Com que pensen estar tan completament encertats, es permeten algunes voltes el luxe de mostrar la consideració que tenen d’altres persones. Fan posat digne i perdonen, fent-ho veure clarament o, al contrari, fan una ganyota altiva de retret. Tenen tot el dret i prou que aguanten. De vegades pense que aquesta actitud no seria del tot injusta si estigueren de debò encertats. El problema és que si ho estigueren, no podrien ser ni comportar-se així. No podrien, perquè la humilitat no és compatible amb l’absència completa del dubte; de la mateixa manera que l’autèntic pensament és incompatible tant amb l’arrogància com amb el dogmatisme (si és que, finalment, són coses diferents).

Presentació a València i a Gandia

2009-02-11T16:37:00.016+01:00

La setmanan que ve presentarem Idees i paraules a València, dijous, i a Gandia, divendres. Ací us deixe les invitacions.

És curiós que els presentadors siguen un físic i un matemàtic (i més coses cadascun, és clar). I és més curiós encara si ho afegim al fet que la polèmica sobre si el llibre és de filosofia o de literatura continua. Vicent Alonso feia aquestes preguntes a la columna (de dues columnes) que tan amablement em va dedicar a El país (29 de gener): És filosofia? És literatura? Ahir dinàrem junts i pactarem l'etiqueta —que m'agrada i que em sembla gairebé un honor per qui la va encunyar—literatura d'idees (de fet ell ja ho deia a l'article en qüestió) . La polèmica va crèixer per la coincidència de la publicació del llibre amb la d'un article meu a la revista L'espill (nº 29) on jo reivindicava la diferència irreductible entre filosofia i literatura. Vicent Alonso, deia a El país:

La proposta de Grimaltos, contra els qui, postmoderns o no, ho redueixen tot a literatura, és afirmar la distinció entre aquesta i la filosofia a partir de les formes diferents del discurs que practiquen, però alhora, defensar amb totes les armes la necessita de la col·laboració mútua. Si la literatura pot "humanitzar la raó del filòsof", la filosofia "pot donar a l'escriptor elements que facen més pregona la seua percepció de la vida que ha de bolcar en paraules". Aquella beu d'aquesta, i a l'inrevés, però "cadascuna a sa casa".

Sembla que l'opinió d'Alonso (i no sé si també la meua) és que ara jo em desdeia, amb aquest llibre del que mantenia a l'article, on arribe a dir: "Avui, en temps de postmodernes postmodernitats, hi ha qui vol esborrar completament tota frontera". Justament la columna d'Alonso duu com a títol Territoris de frontera i acaba així:

"m'atrau més el Grimaltos que endevine conscient de trepitjar territoris de frontera [el d'Idees i paraules, val a dir] que el que, des d'una de les bandes, construeix i divulga raonaments clars i distints [el de la filosofia acadèmica, o més aviat el de la filosofia analítica].

A la facultat , en canvi, hi ha qui em diu, que bé, que està bé que de tant en tant faça alguna escapadeta, però que el que he de fer es dedicar-me a la filosofia, a la filosofia filosofia. Jo voldria que ambdues coses foren compatibles.

En fi, crec que tinc elements sobre els quals reflexionar.

Proverbis, imatges i paraules (III i final)

2009-02-08T16:58:00.002+01:00

El text ve d'ací d'ací.

Sí, de vegades —moltes, pot ser— una imatge val més que mil paraules. Però les imatges no ens han de manllevar les paraules i menys encara on no cal, on, si ho fan, no ens fan cap favor, sinó que ens perjudiquen. I en un món on la imatge és tan present i predominant, cal dir-ho i dir-ho molt. La paraula, per la seua indeterminació realística, permet a la imaginació fer la feina de compleció —i l’obliga. Permet completar, figurar de mil i una manera el que les paraules diuen de. El caràcter necessàriament boirós, indeterminat de la narració possibilita —exigeix— la participació activa del lector o de l’oient. Lliges un relat, curt o llarg, i pots imaginar —construir imatges mentals, també indeterminades— a pleret les cares, els llocs, les estances... i pots anar canviant-ho. Si tot t’ho donen fet, tot això es concreta, se solidifica i es fixa per sempre més... i perden, normalment perden. La cara de la protagonista o del protagonista, la casa on viu, el lloc on habita ja és real, i, per real, massa real, té tot el prosaisme de la realitat; la concreció desfà el misteri i amb ell l’encant.

La paraula té un aspecte ‘oníric’ que no té la imatge. Al fer imatge del relat, es desfan d’un colp totes les mil possibilitats que aquell oferia; només una es fa real i anul·la les altres d’una manera irrecuperable. La concreció de la imatge, s’enganxa i persisteix i devora tota altra imatge possible. La imatge real ho té tot determinat, té un color, una forma, uns components; tot té estabilitat i permanència, tot té característiques concretes i exactes, i això anihil·la tota la enorme quantitat d’altres concrecions possibles. Ha fet l’esforç per nosaltres, ens ho ha fet més fàcil, però ens ha furtat a canvi tota la riquesa de matisos que la consubstancial falta de determinació de les paraules ens oferia. Ens ha llevat feina, però ens ha llevat també el plaer de construir i reconstruir.

Si una imatge val més que mil paraules, perquè aquest afany de saturar-nos amb imatges i donar-nos amb gasiveria les paraules? Segur que vosaltres ho sabeu. M’agradaria que algú m’ho explicara. Perquè jo estic convençut que la idea és —en la terminologia de Peirce— més amiga del símbol que no de la icona.

Proverbis, imatges i paraules (II)

2009-02-06T11:40:00.002+01:00

El text comença ací

Com totes les coses, però —o com moltes altres coses—, tenen la seua altra cara, la negativa. Justament per la seua força sintètica, que produeix un ús constant i fàcil, un recurs sempre a mà que sentencia les situacions, acaben rebregades, assimilades acríticament i fent-nos ignorar que són només una part —sempre una part només— de la cosa.

Pensem en una frase que hem llegit i sentit centenars de vegades: “Una imatge val més que mil paraules”. Tant l’hem sentida, que ens la creiem sense reserva. Ha passat a ser allò que els anglosaxons diuen truism, una veritat òbvia, clara, manifesta. Com que ja he dit que aquestes expressions van a l’essència i prescindeixen de les diferències, pensem també que valen universalment, per a tota imatge, per a tota paraula i per a qualsevol propòsit. “Una imatge val més que mil paraules” es diu. Així, doncs, caldrà valorar més la imatge que la paraula? Sempre i per a tot? La sentència sembla clarament un judici respecte del valor d’una i l’altra. On estiga una imatge, que es lleven les paraules, pareix voler implicar.

Certament, si estic interessat a comprar un moble, valoraré més qualsevol fotografia que em vulguen ensenyar que no la descripció, sola, que em puga fer el venedor. Amb tot, caldrà completar la imatge amb paraules, caldrà que m’assegure que això que en la foto sembla fusta ho és de debò i tantes altres coses.També val més, segurament, una imatge que mil paraules quan ens volem fer una idea més exacta de les conseqüències d’una guerra, d’una sequera o una inundació, de la fam, del patiment de la gent que travessa una desgràcia, un desastre, algun fenomen devastador.

Proverbis, imatges i paraules (I)

2009-02-04T22:25:00.004+01:00

Els proverbis o refranys —i potser fins i tot els eslògans— són un tipus de sintagmes ben interessants; condensen de manera extraordinària un missatge digne de ser copsat. Són una ensenyança, un bon consell, són, en general i com diuen, saviesa concentrada, missatges suggeridors o motivadors, guies de comportament. Com que són tan sintètics, prescindeixen d’allò accidental i divers i es queden amb l’essencial. L’essència, com és sabut, és el resultat de prescindir de tot allò accessori i casuístic per tal de quedar-se amb els elements comuns, amb l’universal.

És per això que són aplicables en multitud de circumstàncies, en contextos ben diversos i per a complir funcions diferents: per a comunicar molt distintes coses. És com si en cada ocasió poguerem rehidratar el comprimit amb els accidents, amb les propietats que venen al cas. “Qui no vulga pols que no vaja a l’era”, “No deixes sendes velles per novelles”. Són utilitzades en molts contextos i amb propòsits ben diferents. Tenen aquesta virtut, són com metàfores de moltes coses alhora, i sorprén la seua capacitat per servir als parlants de vehicle per transmetre una gran diversitat de idees i ser capaços, tanmateix, de ser enetesos en cada cas segons les diferents intencions dels que les empren. Són, d’alguna manera, prodigis lingüístics dignes de ser estudiats i analitzats.

Solució al problema lògic nº 18

2009-01-28T16:11:00.005+01:00

Molres preguntes, no? Anem, doncs, a pams. Comencem pel diàleg segon. Recordem-lo:

Diàleg segon

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és vertader.
A: Veus com jo tenia raó!

Podrien haver tingut aquest diàleg els germans Pensat? Suposem que A és Ben, si és així el que diu ha de ser vertader, és a dir que allò que diu B (Mal Pensat) és fals. Però, Mal diu que el que ha dit Ben és vertader. Com que Mal menteix sempre, aleshores hauria de ser fals que el que ha dit Ben siga fals; per tant el que ha dit A és vertader; però aleshores no pot ser fals el que ha dit Mal.

I si A fora Mal? Aleshores, seria fals que el que diu B (Ben) siga fals. Hauria de ser vertader, però si és vertader és fals (perquè el que ha dit és que ésveritat el que ha dit A i aquest ha dit que és fals) És, doncs, un diàleg impossible. Ja en tenim una!

Ara veiem el diàleg primer

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és fals.
A: Veus com jo tenia raó!

Suposem, en primer lloc que A siga Ben. Si és així el que diu ha de ser vertader, per tant el que diu B (Mal) ha de ser fals. Aleshores és fals que el que diu A siga fals, per tant el que diu A és vertader, tal i com havíem suposat.

Imaginem ara que A siga Mal, si és Mal el que diu ha de ser fals, per tant el que diu B (Ben) ha de ser vertader, com el que diu B és que el que diu A és fals, aleshores el que diu és vertader, com hauria de ser.

En aquest cas, doncs, no es produeix cap paradoxa, però no hi ha manera de saber qui és qui. Només un detall ens inclina a pensar que A és Mal i és això de “Veus com jo tenia raó!” Sembla una expressió una mica fatxenda, més pròpia de Mal Pensat que de Ben Pensat. Però mai es coneix bé del tot la psicologia de les persones...No us sembla?

Problema lògic (18): Diàlegs possibles?

2009-01-23T23:40:00.004+01:00

Anselm, Baruch i Crisip* –ja sabeu, els deixebles de Ben Pensat—, eren a l’hort de darrere de la casa del mestre, una vesprada trista de tardor. Com que són tan amants de les paradoxes, per influència del seu mestre, i, potser, amb l’esperit ennuvolat com el cel gris del dia, discutien sobre dues possibilitats. Imaginaven dos possibles diàlegs entre el seu mestre (que sempre diu la veritat) i el seu germà bessó idèntic, Mal Pensat, que menteix sempre.

Els diàlegs que imaginaven entre els germans eren aquests dos:

Diàleg primer:

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és fals.
A: Veus com jo tenia raó!

Diàleg segon:

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és vertader.
A: Veus com jo tenia raó!

I discutien i discutien sobre si els dos eren paradoxals, si ho era només el primer, si ho era només el segón. Hi havia opinións per a tots els gustos. Anselm deia que només el segon era paradoxal, Baruch deia que només ho era el primer i Crisip afirmava que ho eren tots dos i que, per tant, cap dels dos era, en realitat, possible.

La discusió continuava, i Crisip els demanava als altres que, si en el cas que no foren paradoxals, podria esbrinar-se qui era qui (qui era Ben Pensat i qui Mal Pensat) en cada cas.. Ho feia com un retret, com una espècie de prova que ell tenia raó. Baruch i Anselm, es capficaven, un i l’altre, a esbrinar qui podia ser qui. “De tota manera—deien— si no es pot esbrinar, això no implicaria que foren paradoxals”. I continuaven pensant i continuaven discutint, i no acabaven de traure’n l’aigua clara.

Els podu ajudar vosaltres?

 Són els dos paradoxals?
 Ho és només el primer?
 Ho és només el segon?
 Potser no ho és cap dels dos?
 Es pot esbrinar en algun cas qui és Ben Pensat i qui és Mal Pensat?

La solució, si jo mateix la trobe, dimarts (o dimecres).

* Atenent al suggeriment d’Emili Morant, li he canviat el nom a Constantí i ara es diu Crisip.

La paella i les plomes de colors

2009-01-20T14:18:00.010+01:00

Els nostres costums al voltant de la paella dels diumenges –o dels dissabtes— no són únics; o sí són únic respecte de la paella no ho són respecte d’allò que l’envolta. Què vull dir? Que no sóm únics en el fet que siga l’home —i no la dona— qui fa el dinar (típic) els dies de festa quan hi ha convidats i, si pot ser, a la caseta de camp. Ací fem paella, allà fan gazpacho o gachas o barbacoa o parrillada. Però ho solen fer els homes de la casa, envoltats de tota una parafernàlia i una litúrgia ben similar.

I és curiós, en els llocs i les famílies on és la dona qui cuina quotidianament en l’anonimat, en la tasca sorda i rutinària de cada dia, sense testimonis ni embolcalls, és l’home qui ocupa l’escena quan hi ha públic davant del qual lluir-se o intentar-ho almenys. I ho envolta tot de cerimònia, de festa i de protocol. Fa la paella o el que siga, mentre es beu (o beu) cervesa o vi, mentre pica ell i el públic alguna cosa. És un mestre i un mestre de cerimònies. Ara toca això, ara toca allò, en un procés metòdic i festiu. És un mestre, un tècnic, un savi de la cosa i un artista. Ningú no la fa com ell i cadascú té la seua manera, els seus trucs i les seues manies.

Com passa també als ramats i els esbarts, quan dos mascles es troben, es crea la competència.

—Xé!, xe no poses tan prompte la verdura, xé! –diu el convidat expert.

—Escolta, aquesta paella la faig jo i la faig com jo vull. O mires i calles o te’n vas amb les dones.

I és que ningú no pot ser, si també fa paelles, un observador passiu. I no parlem ja si els mascles paellers són de procedències comarcals diferents. Uns s’escandalitzen perquè els altres posen pebre, els altres perquè no en posen. Ja no diguem si el costum és posar pilotetes (o boletes de carn com diuen amb desdeny els qui no en posen). L’única paella autèntica és la que fa cadascú i la resta perversions absolutament injustificades i estrambòtiques.Els mascles competeixen i es barallen. Volen lluir-se davant de tots, ser el protagonista. I per a ser-ho, han de ser els únics o els millors. No es pot menjar una paella a la qual t’han convidat sense lloar-la i lloar qui l’ha feta; sense reconeixer les bondats inimitables del cuiner.

Els homes fan la paella dels diumenges, són com les aus mascles quan llueixen les seues plomes de colors. No serà un vestigi, un endemisme genètic (un atavisme), de la mateixa cosa per a la qual aprofiten aquelles plomes: l’exhibicionisme del mascle?

Retrat de família (8)

2009-01-19T11:03:00.003+01:00

Avui, un de facilet. Tot i que té diverses solucions.

Heus ací la germana de ma tia
que mo és tia meua, qui ho diria!

Una tendència que em té perplex

2009-01-09T12:34:00.006+01:00

Deia jo en un altre lloc que usem les paraules per imitació. Intuïm el seu sentit copsant on o com emprar-les, però sense copsar el seu significat, si per significat entenem quelcom així com una espècie de definició o concepte (entés també a la manera antiga). Això potser explica un fenòmen que em té, per dir-ho sense estridències, perplex.

Abans però de fer explícit quin és aquest fenòmen, permeteu-me algunes consideracions sobre aquest ús mimètic que fa evolucionar (o deforma) el llenguatge. Alguns ignorants pedants (cosa no impossible ni contradictòria) són molt aficionats a emprar paraules estranyes quan més millor i en qualsevol context, tot fent, ben sovint, de la seua parla una cosa un tant exòtica per no dir estrafolària. (Us convide a que m'envieu exemples que, de segur, tots coneixeu). D'altra banda, quan estem immersos en una altra llengua (o l'altra llengua ens envaeix) és freqüent que, si ens canvien un poc els objectes, no siguem capaços de emprar la paraula de la nostra llengua vernacla per a referir-nos-en i emprem la paraula de la llengua estranya. (Una altra vegada us convide a oferir exemples). El cas de la informàtica n'és un de flagrant respecte de la invasió d'una altra llenga.

Amb tot, del fenòmen que us volia parlar és la nostra tendència a fer verbs a partir de substantius que provenen de verbs. Sona estrany? Els exemples ho aclariran de seguida. Si de 'veure' fem 'visió', després de 'visió' fem 'visionar'. I aquest fenòmen és el que em té perplex. Que no tenim prou amb 'veure' que necessitem 'visionar'? Hi ha qui diu que sí, i que 'visionar' aporta alguna cosa nova, diferent que no té 'veure' (de fet, els diccionaris la recullen, la paraula). Però la tendència es generalitza i ja ningú no ofereix, sinó que tots ofertem, ningú no fon, tots fussionem. I com als pedants ignorants els agraden tant aquestes coses (i no sols a ells, tot i que especialment a ells) la cosa creix i creix fins a extrems certament grotescs. L'altre dia a la televisió algú deia "Siempre que las personas aperturan sus negocios", i fa més temps, al banc, el caixer que m'atenia va reblar el clau: "Ahora no me va la impresora y no se lo puedo impresar". Espectacular!

Quina és la vostra opinió sobre aquesta tendència nostra? Potser algun d'aquests nous verbs siga necessari, no ho sé; però no ens en passem una mica?

P.S.: Molts dels meus alumnes no infereixen, sinó que inferencien; almenys això és el que diuen als exàmens.

Solució al problema lògic nº 17

2009-01-06T19:26:00.004+01:00

Vegem, una implicació és vertadera si el seu conseqüent ho és. D’ací que existesca la regla que es diu “càrrega de premisses”, que diu que si tenim qualsevol proposició vertadera, per exemple, “Xàtiva és a la Costera”, aleshores podem construir una altra proposició condicional afegint a aquesta proposició qualsevol antecedent que ens parega, com ara, “Si a Alboraia fan orxata, aleshores Xàtiva és a la Costera” o “Si un triangle té quatre angles, aleshores Xàtiva és a la costera”. No importa, doncs, si l’antecedent és vertader o fals, la proposició condicional sencera serà vertadera si el conseqüent ho és. És cert que també serà vertadera si tant l’antecedent com el conseqüent són falsos. L’únic cas, llavors, en que una implicació és falsa és quan l’antecedent és vertader i el conseqüent és fals.
Si tenim això present, podem veure que

“Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat”

serà vertadera tant si la diu Ben Pensat com si la diu Mal Pensat. Si la diu Ben Pensat serà vertadera, perquè el conseqüent serà vertader, i si la diu Mal Pensat serà també vertadera perquè tant l’antecedent com el conseqüent seràn falsos.
Així que la resposta a la primera pregunta és a). Només Ben Pensat la pot dir, perquè Ben Pensat sempre diu la veritat. No la pot dir Mal Pensat, perquè Mal Pensat menteix sempre.

Respecte de

“Si sóc un marcià, aleshores sóc Mal Pensat",

cal dir que la resposta és la mateixa, a); si la diu Ben Pensat, com que tant l’antecedent com el conseqüent són falsos, la implicació és vertadera. Si la diguera Mal Pensat, com que el conseqüent seria vertader, la implicació seria vertadera i només Ben Pensat pot dir la veritat.

Enhorabona!, Emili.

Problema lògic (17): Marcians i germans

2008-12-29T17:07:00.005+01:00

Un dia, davant d'Anselm, Baruch i Constantí, aparegué un dels dos germans, Ben Pensat o Mal pensat, no se sap qui —recordeu que són bessons idèntics— i va dir:

—Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat.

Els tres deixebles de Ben Pensat romangueren una bona estona discutint qui era qui havia parlat. Constantí deia que era el seu mestre (qui sempre diu la veritat). Els altres dos deien que només Mal Pensat, qui sempre menteix, podia dir això.
Qui tenia raó? Qui podia ser?

Per tal de facilitar-vos les coses, ací teniu totes les possibilitats. Basta que contesteu amb la lletra que encapçala la resposta que trieu:

a) Ben Pensat
b) Mal Pensat
c) Qualsevol dels dos
d) Cap dels dos

I si en comptes de "Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat", hagués dit "Si sóc un marcià, aleshores sóc Mal Pensat", quina seria aleshores la resposta?

El rectangle

2008-12-22T17:29:00.002+01:00

És un rectangle d’apenes sis metres per dos i mig. El sostenen parets ben altes que l’enclaustren. A més, uns fils de la llum el travessen. I tanmateix, m’agrada seure davall per les nits a veure quantes estrelles hi caben.

M'he fet intolerant

2008-12-19T13:38:00.003+01:00

Note que m’he fet intolerant. Intolerant amb els prepotents, amb els dèspotes, amb els pocasolta petulants. M’he fet intolerant amb els que no escolten, amb els que no dialoguen ni estan disposats a dialogar; amb aquells que ataquen la persona perquè no saben com atacar els seus arguments. Intolerant amb els que no mostren un respeste autèntic pels altres, sense distincions interessades; amb els qui, des de la seua supèrbia, parlen d’una manera o una altra segons a qui. M’he fet intolerant amb aquells que prenen els vots com una patent de cors, amb els que es creuen amb el dret de fer valdre la seua santa voluntat sense tenir en compte els altres. M’he fet intolerant amb els qui fan del servei públic un autoservei (ben fornit). M’he fet intolerant amb...

Sí, note que m’he fet intolerant, el problema és que crec que m’he fet intolerant amb els que sempre ho hauria d’haver sigut.

En fi, bon Nadal!

Molt agraït

2008-12-15T10:52:00.004+01:00

Vull aprofitar aquest post per donar-vos les gràcies a tots els que viguéreu a la presentació, que en fóreu molts. Més persones que cadires, caram! No sé quants seríem, però de segur que ens acostàrem al centenar. Moltes gràcies, moltes gràcies a tots, a la família, als amic, als companys de la colla "bicicletera", als coneguts, als saludats, als desconeguts..., a tots.

Gràcies a Joan Ramon, a Gustau i a Xavier, per aquells parlaments de luxe que en algun moment aconseguiren enrojolar-me. (Una mica exagerats, no?).

Gràcies a qui es desplaçàreu tans quilòmetres per assistir-hi. Gràcies als amics blogaires Emili, Kirikú, Marta, Ricard i Urbà que m'honoraren amb la seua presència i (que llevat del cas de Ricard que va venir d'incògnit, supose que per timidesa), em donaren el gust de poder conversar (almenys una miqueta) amb ells.

En fi gràcies a tots haver-me acompanyat i haver-ho fet d'aquella manera tan grata.

PS: Lamente no poder posar ara cap foto. N'hi ha, però jo no en tinc ara cap.

La invitació a la presentació

2008-12-09T11:18:00.005+01:00

Com que ja és el proper divendres, us pose ací la invitació a la presentació de "Idees i paraules", al meu poble. Sempre em fa il·lsusió presentar els meus llibres al poble, però, en aquest cas, potser encara més.

A més, és la primera vegada que em passa que, a l'hora de la presentació, ja conec algunes reaccions sobre el llibre, que ja no vaig a cegues. Ha estat sorprenent; açò dels blogs és tota una altra història, que introdueix agilitat a totes les coses. A hores d'ara ja he llegit tres comentaris sobre el llibre en diferents blogs. Són (per ordre d'aparició) els d'Urbà Lozano, el d'Enric Balaguer i el de Manel Alonso, i, caram!, després d'això crec que em posaré nerviós a l'hora de presentar-lo.

Us espere a tots i m'alegraré de veure els que vingueu.