
No va passar molt de temps, però, que comencà a correr el bram que els membres del comité de crítics havien acceptat més d’un suborn. Fet i fet, algunes dels llibres que havien aconseguit el seu placet deixaven bastant a desitjar. I es deia que les obres dels autors consagrats sotmeses al comité eren autoritzades automàticament sense ser llegides; de tal manera que algunes d’elles eren, per dir-ho eufemísticament, no massa bones. D’aquesta circumstància se n’aprofità Mediocre. Com havia fet anteriorment Prolífic, encetà la seua campanya, i va trobar el sol adobat. Eren molts els que es queixaven i molts eren els que volien publicar alguna obra més.
El seu argument principal era que per tal de decidir si una obra mereixia ser publidada ja estaven els editors que eren els més interessats en què el llibre valguera la pena, des d’algun punt de vista almenys. S’afegia que els lectors no eren babaus, que sabien què volien llegir. Calia deixar-los la llibertat de poder llegir el que els vinguera de gust sense la guia paternalista dels crítics.
I així fou com es va canviar de bell nou la llei i com es publicaren més i més coses que tenien menys i menys lectors, així era com els escriptors locals competien amb bon desavantatge amb les traduccions d’autors molt més coneguts i, també en moltes ocasions, millors. Els escriptors de Liberunus continuaren queixant-se, però ara ja no sabien de què ni com posar-hi remei.I així va continuar la cosa fins que algú va caure en el compte que el nom del país, Liberunus, havia esdevingut un arcaisme.Es va decidir actualitzar, doncs, el nom. Es feren consultes a experts de tota mena, es va fer una enquesta poular amb els noms que semblava que tenien més defensors. A la fi es va canviar el nom de Liberunus pel de País València; però es va autoritzar també emprar els noms finalistes de Regne de València i Comunitat Valenciana (tot i que els escriptors que empraven aquests noms deien que escrivien en una altra llengua).