Liberunus (III i final)

No va passar molt de temps, però, que comencà a correr el bram que els membres del comité de crítics havien acceptat més d’un suborn. Fet i fet, algunes dels llibres que havien aconseguit el seu placet deixaven bastant a desitjar. I es deia que les obres dels autors consagrats sotmeses al comité eren autoritzades automàticament sense ser llegides; de tal manera que algunes d’elles eren, per dir-ho eufemísticament, no massa bones. D’aquesta circumstància se n’aprofità Mediocre. Com havia fet anteriorment Prolífic, encetà la seua campanya, i va trobar el sol adobat. Eren molts els que es queixaven i molts eren els que volien publicar alguna obra més.

El seu argument principal era que per tal de decidir si una obra mereixia ser publidada ja estaven els editors que eren els més interessats en què el llibre valguera la pena, des d’algun punt de vista almenys. S’afegia que els lectors no eren babaus, que sabien què volien llegir. Calia deixar-los la llibertat de poder llegir el que els vinguera de gust sense la guia paternalista dels crítics.

I així fou com es va canviar de bell nou la llei i com es publicaren més i més coses que tenien menys i menys lectors, així era com els escriptors locals competien amb bon desavantatge amb les traduccions d’autors molt més coneguts i, també en moltes ocasions, millors. Els escriptors de Liberunus continuaren queixant-se, però ara ja no sabien de què ni com posar-hi remei.I així va continuar la cosa fins que algú va caure en el compte que el nom del país, Liberunus, havia esdevingut un arcaisme.Es va decidir actualitzar, doncs, el nom. Es feren consultes a experts de tota mena, es va fer una enquesta poular amb els noms que semblava que tenien més defensors. A la fi es va canviar el nom de Liberunus pel de País València; però es va autoritzar també emprar els noms finalistes de Regne de València i Comunitat Valenciana (tot i que els escriptors que empraven aquests noms deien que escrivien en una altra llengua).

Liberunus (II)

Justament era Prolífic un d’aquests autors venerats per un públic absolutament fidel que llegia una vegada i una altra la seua única novel·la, Amb el neguit dels dies. Era un autor mític, envoltat d’una aura de clàssic viu de la qual ell se’n sabia valdre. Fruïa i molt del seu prestigi. Però havia gaudit més encara aquells dies de l’èxit inicial, quan crítics i públic en parlaven continuament i lloaven la seua obra; quan era entrevistat un dia i un altre, quan apareixia continuament a la premsa i era convidat a tot arreu a presentar el seu llibre i fer conferències. Trobava a faltar aquell tràfec d’elogis i acollides entusiastiques per part d’un public enforverit que rebia amb un beneplàcit apriorístic cadascuna de les seues paraules.

Prolífic no es resignava al fet que aquells temps hagueren passat definitivament i foren irreproduïbles. Tenia, t tot i saber que no podia publicar-la, una segona novel·la escrita. I va decidir que havia d’aconseguir que s’editara. Va encetar una campanya a la qual no li va estar difícil sumar adeptes. S’hi enganxaren primer els editors. Poder publicar només una obra per autor dificultava el negoci.Perquè la llei també s’aplicava a les traduccions, només una de les obres dels autors estrangers podia ser publicada. I tot i que les vendes de cadascun dels llibres editats solien ser quantioses, pensaven que el volum de negoci creixeria de manera considerable si podien publicar més obres dels autors més estimats pels lectors. Els seus admiradors més contumassos li feren també costat prompte. Recolliren firmes, feren discursos exaltats per pobles i ciutats. Redactaren una proposta de llei; se serviren de la premsa, en la qual col·laboraven una bona quantitat d’escriptors, i als pocs mesos havien aconseguit que s’aprovara la nova llei al parlament.

Es va constituir un comité amb els millors crítics del país. Cada autor que, havent publicat ja una obra, volguera publicar-ne una altra, l’havia de sotmetre al seu examen i, només si ells en donaven el vist i plau, es podria publicar. No cal dir que el comité era extremadament rigorós i severíssim, però la mesura va possibilitar que una minoria d’autors poguera tenir el goig de veure una segona obra seua en mans dels lectors. Un nombre més reduït encara poguren publicar un tercer i un quart llibre. Es va constituir una elit d’uns pocs autors que veien publicades totes les obres que escrivien.També les traduccions creixeren força, molt més que les publicacions dels autors autòctons.