Demane perdó a qui s’ha acostat a llegir aquesta entrada pel títol, perquè quedarà decebut. El que diré tot seguit no té res a veure amb cap espectativa que s’haguera fet.
Fa uns dies que vinc observant un fet que parla i molt de com sóm per aquest país. Em consta que en altres llocs no són iguals. Vaig a tirar el fem. Hi ha dos contenidors arraconats al lloc on el carrer es fa més estret. El més accessible està sempre obert, és a dir, amb la tapa volcada contra el darrere, i ple de bosses que formen caramull. L’altre, el del costat és sempre tancat i amb molt poques bosses dins. La cosa és clara: el primer que arriba, o un dels primers, obre la tapa, la llança fins que cau de l’altra banda, tira la bossa de fem i, òbviament, no la torna a tancar. La gent arriba, en veu un obert i l’altre tancat i, és clar, no es molesten en obrir l’altre, fins al punt que les bosses amuntegades del primer arriben a caure al terra, mentre l’altre roman pràcticament buit.
Avui, però, ja ha sigut el súmmum. Quan he passat hi havia un home remugant. Un altre arribava.
—Bona nit, X. Què passa!
—Xè, xè, tindrà collons la cosa! —deia mentre li feia veure a l’altre la situació.
Com sempre un dels contenidors vessava de bosses i l’altre romania tancat; però per acabar-ho d’adobar el que estava tancat tenia dues bosses sobre la tapa.
—Serà possible! I quins collonets que té la gent—continuava justament indignat aquell home. Ha rumiat uns segons.
— En fi, fer com fan no és pecat.
I en lloc d’abaixar les dues bosses, obrir la tapa i llançar-les després les tres. Ha deixat la seua també damunt la tapa. Ara ja en són tres. No sé com acabarà la nit.
Aquest país nostre! No entenem això del bé comú. El bé és privat o no és bé. País! Gent! Paciència... I quina paciència també han de tenir els escombraires.
Entrades
2 comentaris:
"No entenem això del bé comú": No es pot definir millor l'essència de la indestructible unitat d'Espanya.
Merda d'insomni.
Això que expresses és una qüestió que potser els antropòlegs i els sociòlegs ens ho haurien de mirar. Sempre he pensat que, els darrers anys, hem passat de ser propietaris del carrer, quan les mestresses l'escombraven i el regaven, quan se sortia amb la cadira cada vesprada a fer-la petar amb els veïns, a ser el carrer de l'estat.
El carrer ja no pertany a la gent, pertany a l'Ajuntament, a l'Estat ... a "algú altre", i això comporta un mecanisme molt senzill: si no és meu, no cal que m'hi escarrassi. Desenganyem-nos, la consciència social no existeix, més enllà de la consciència personal o de família.
Publica un comentari a l'entrada