Fragment d'un pròleg possible

Sempre m’ha molestat aquella sentència d’Ortega: “Yo soy yo y mi circunstancia”*. Com pot ser això? Crec que una cosa no pot ser idèntica a la suma d’ella mateixa amb una altra. O jo sóc jo o jo sóc la meua circumstància. Si haguera de triar diria que jo sóc la meua circumstància, les meues circumstàncies. Qui hem sigut (el que hem viscut) fa que siguem qui som. N’estic convençut. Els orígens són responsables de la nostra identitat (actual). Per això convé tenir-los presents, conservar-los. Perquè, segons això i com canta Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. Hom no és una llesca de si mateix en un moment de la seua vida: és la seua vida completa, la seua biografia. Ara: als records els passa com allò que assegura Plató que els passa a les creences vertaderes: que són com les estàtues de Dédal, que si no els lligues, se’n van, que no els agrada de romandre en l’ànima de l’home. Cal lligar-los si no volem que ens abandonen. I convé, segons el que hem dit, que no ho facen, perquè perdre-los és perdre’s una mica, diluir-se en part. El temps, en tant que és un enemic de la memòria, és un disolvent, ens disol amb l’aigua de l’oblit. La seua permanència és decisiva per a la nostra, per continuar sent qui hem sigut, per continuar sent tout court, per tant. Cal fer, doncs, que romanguen, fermar-los. Una bona manera de subjectar-los és contar-los, transferir-los a algú altre o bé anotar-los, esciure-los, amarrar-los al paper. Potser el millor siga fer les dues coses. Perquè importa poder tenir-los presents, recuperarar-los, si cal. Si els traiem fora de nosaltres, ja no ens necessiten per a existir, ja no necessiten de la nostra memòria i nosaltres ja no en tindrem dependència tampoc. Després..., després ja no és el nostre problema.

*Sí, ja sé que la cosa és més complexa i que una exègesi adequada... i tot això i allò. Considereu-la, doncs, merament com la frase que ha passat al reialme de les frases conegudes i citades, sense el context.