divendres, 11 de desembre de 2009

Fragment d'un pròleg possible

Sempre m’ha molestat aquella sentència d’Ortega: “Yo soy yo y mi circunstancia”*. Com pot ser això? Crec que una cosa no pot ser idèntica a la suma d’ella mateixa amb una altra. O jo sóc jo o jo sóc la meua circumstància. Si haguera de triar diria que jo sóc la meua circumstància, les meues circumstàncies. Qui hem sigut (el que hem viscut) fa que siguem qui som. N’estic convençut. Els orígens són responsables de la nostra identitat (actual). Per això convé tenir-los presents, conservar-los. Perquè, segons això i com canta Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. Hom no és una llesca de si mateix en un moment de la seua vida: és la seua vida completa, la seua biografia. Ara: als records els passa com allò que assegura Plató que els passa a les creences vertaderes: que són com les estàtues de Dédal, que si no els lligues, se’n van, que no els agrada de romandre en l’ànima de l’home. Cal lligar-los si no volem que ens abandonen. I convé, segons el que hem dit, que no ho facen, perquè perdre-los és perdre’s una mica, diluir-se en part. El temps, en tant que és un enemic de la memòria, és un disolvent, ens disol amb l’aigua de l’oblit. La seua permanència és decisiva per a la nostra, per continuar sent qui hem sigut, per continuar sent tout court, per tant. Cal fer, doncs, que romanguen, fermar-los. Una bona manera de subjectar-los és contar-los, transferir-los a algú altre o bé anotar-los, esciure-los, amarrar-los al paper. Potser el millor siga fer les dues coses. Perquè importa poder tenir-los presents, recuperarar-los, si cal. Si els traiem fora de nosaltres, ja no ens necessiten per a existir, ja no necessiten de la nostra memòria i nosaltres ja no en tindrem dependència tampoc. Després..., després ja no és el nostre problema.

*Sí, ja sé que la cosa és més complexa i que una exègesi adequada... i tot això i allò. Considereu-la, doncs, merament com la frase que ha passat al reialme de les frases conegudes i citades, sense el context.

7 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

CONSERVACIÓN DE LOS RECUERDOS
(de "Historias de cronopios y de famas", de Julio Cortázar)

Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".

Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras que en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempres de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio.
................................

Sempre he pensat que ser un cronopio és més amable que no pas un fama, per això allò de "amarrar el records al paper..." No sé. Potser m'he deixat portar per l'analogia. En qualsevol cas pense, Tobies, que tens més paregut amb els cronopios que amb els famas (és un elogi, que conste)

Vista Parcial ha dit...

Doncs gràcies, Jesús, per l'elogi. Si vols, podem dir que es tracta de fer-los cases de paper als records :-)

Rafel ha dit...

crec que Raimon deia "Qui perd els orígens, perd identitat", és a dir, part de la identitat, no "la identitat"

Vista Parcial ha dit...

És cert, Rafel, tens raó. Moltes gràcies per la correcció. Millor encara que siga així, perquè s'adiu més al que jo vull dir.

Jesús Párraga ha dit...

Per altra banda, en ocasions, perdre els origens és més un alliberament que una pèrdua...

Anònim ha dit...

i que passa amb aquells a qui el temps no ha tractat bé? aquells que tenen una biografia trista o fins i tot traumàtica? no seria millor lliurar-se d'eixe passat que ens lliga i ens esclavitza d'alguna manera i que ens condiciona en el present?
Personalment pense que no hi ha que ser tan radical, que hi ha que tindre present eixa biografia que esmentes, però també que hem de ser conscients que el passat està esbiaixat per la memòria i també per la nostra interpretació subjectiva en el moment donat, que no és la mateixa que tenim ara ni tampoc la que tindrem en el futur.

De fet jo diria que a l'Estat Espanyol aquest és un conflicte de gran rellevància, i sobretot al País Valencià: ningú està disposat a que li desmonten el que ell creu que són els seus orígens i sovint respon amb violència i ràbia al que entén com un atac al que és ell (o les seues circumstàncies), a la seua identitat, forjada durant tota la seua vida. Si està equivocat amb eixe suposat orígen, ja no és ningú?

En realitat tinc més preguntes que respotes.

Ulisses (em coneixeràs, veritat?)


Pd: He arribat al teu blog per aquell text que vas escriure sobre l'assemblea, la qual cosa aprofite per agraïr-te, em va agradar molt.

Vista Parcial ha dit...

Doncs, no estic segur. Però pots dir-m'ho personalment i si, vols, podem discutir sobre això de la memòria.