dimecres, 26 de maig de 2010

Jaume era notari

Jaume era notari.

—Sí, jo ja vaig nàixer notari—solia dir a qui li retreia que vivia bé.

I ho deia perquè la seua vida, fins que va guanyar l’oposició, no havia estat fàcil. Era fill d’una família ben modesta i va haver d’esforçar-se molt per aconseguir els seus propòsits. Des dels dotze anys havia estat becari i des dels dotze anys també havia treballat tots els estius i molts caps de setmana i vacances. Era des de ben aviat, doncs, que no havia estat una càrrega per als pares; ans al contrari, malgrat tot havia aportat més diners a l’economia familiar que no en rebia. Els últims anys dels seus estudis va demanar quedar-se una part dels seus ingresos per poder preparar després les oposicions. Al cap de dos anys aconseguia la seua plaça de notari.

Jaume era notari, però havia estat a èpoques, collidor, obrer de vila, forner, havia fet unes quantes veremes a França i havia exercit bastants oficis més. En una paraula: Jaume sabia què era el treball físic i l’esforç. Ara superava la cinquantena i tenia un fill al Massachusetts Institut of Technology fent una tesi sobre nanotecnologia. Un fill del qual no tenia queixa. Sempre havia estat un bon estudiant, algú que prometia força. Però Jaume, obsedit per la formació d’Arnau, no havia consentit mai que treballara. Als estius solia enviar-lo a Anglaterra, als Estats Units o Alemanya per tal que aprenguera bé l’anglés o l'alemany i completara la seua formació.

En tornar Arnau de Massachusetts aquest estiu, Jaume va pensar que no era bo que acabara els seus estudis sense saber què era el treball manual. Ningú, pensava, és una persona completa i capaç de respectar vertaderament els altres, siguen qui siguen i treballen en què treballen, si no ha experimentat en carn pròpia els rigors de la feina física sota les ordres d’un cap. Així que va parlar primer amb el seu germà, que era llaurador.

—Home, Jaume, tu ja saps que al camp no ve mai mal una maneta —acceptà el seu germà.

—Però tracta’l com tractaries qualsevol altre jornaler. Si no, no fem res.

—Tranquil, sabrà què es haver-se de guanyar el jornal.

Jaume abordà després el seu fill. Arnau ho veié com una aventura exòtica i acceptà. Es va passar el més d’agost treballant amb el seu oncle al camp. En arribar setembre, quan ja es feia el temps d’haver de tornar al MIT, demanà parlar amb son pare.

—Pare, jo no tornaré al MIT.

—No, això com és, Arnau? On vols anar ara?

—No vull anar enlloc. Vull romandre ací i treballar la terra.

Jaume va sentir un calfred que li recorria l’esquena.Va sentir que els nervis es tensaven dins del seu cos. Va esperar una mica a parlar per tal que la veu no sortira tibant i agra de la seua boca.

—Però, i la tesi? I el MIT? I la teua carrera tan prometedora?

—Pare, m’agrada alçar-me abans que no es faça de dia. M’agrada començar a treballar a la frescoreta de l’alba. Però m’agrada sobretot seure sobre un marge a l’ombra i mirar, mentre esmorze, les capçades que he fet als cavallons. Veure que estan ben fetes i que llueixen al sol.

—Te´n penediràs —pogué dir a penes Jaume— I aleshores, hi haurà solució?

—No me’n penediré.

Jaume es va empassar la saliva i va afluixar tot el seu cos sobre la butaca. Entenia perfectament què li deia el seu fill i savia que era veritat. Va acotar el cap i no va saber què pensar. Recònditament maleïa la seua pruïja formativa.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

i quina no és la temptació de retornar! un relat genial! :)

Anònim ha dit...

És un relat arrodonit,no li sobra res!Molt bonic, i amb una gran força vital.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Clidice. Gràcies Anònim. Sou molt amables.

Jesús Párraga ha dit...

Estic pegant-li voltes a la narració i no pare de preguntar-me: i la mare de l'Arnau on és? Que no té res a dir? ;P

Vista Parcial ha dit...

Molt bona pregunta.