dijous, 7 de juliol de 2011

El mòbil humanitzador



Em passava ja, antigament, als aeroports, quan els aeroports no eren una cosa tan massificada i popular com ho són ara. Veia personatges amb vestits elegants i corbata o fulard; intuia vides intenses i plenes de coses interessants, de viatges i coneixences, de món. Vides, totes elles, molt més plenes i riques que no la meua. Me’ls imaginava viatjant per tal d’assitir a reunions importantíssimes on moltes coses i molts diners estarien en joc. O bé els suposava assistint a conferències, congressos i simposis on es tractarien temes de trascendental importància per al decurs de la humanitat. I jo em sentia com un ésser minúscul i prosaic, indigne de compartir espai i escena amb ells. Fins que obrien la boca. Quan mig escoltava les seues converses, tota la fascinació, tot el glamour se n’anaven en orris. Els seus assumptes no eren molt menys banals que els meus, que els que m’havien portat a haver d’agafar l’avió; en alguns casos ho eren més.

No m’he guarit, però, d’aquella malaltia de la inseguretat i la tendència a l’admiració dels altres per la seua fatxa. Quan passege per certes zones de València i veig persones ben vestides i amb cares més o menys interessants, em sol envair la mateixa sensació “aeroportuària” que he descrit. Torne a atribuir-los afers i negocis plens d’interés; vides actives que comporten decisions amb repercussions importants (i bones) per a la resta dels seus conciutadans: nosaltres, els altres, els d’a peu. Afortunadament, però, existeix el telèfon mòbil. Molts l’usen mentre caminen i pots sentir una mica de les seus converses: són humans, de vegades massa humans i tot. En sentir-los, cauen automàticament dels seus escambells i tornen a terra plana, si no més avall. És decebedor i reconfortant alhora. Perden l’encís, però guanyes autoestima. No és or tot el que lluu, ni de bon tros.

Com que no he aprés i potser no aprendré mai, done gràcies que, afortunadament, hi haja mòbils, els mòbils humanitzadors que em tornen a la realitat.

3 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

"Durante algún tiempo, tuvo como una mujer extraña, a una buscona de la calle del
Candil, con unos ojos negros sombreados de oscuro, y una sonrisa que mostraba sus
dientes blancos.
Al verla, Andrés se estremecía y se echaba a temblar. Un día la oyó hablar con
acento gallego, y sin saber por qué, todo su terror desapareció."
"El árbol de la ciencia" Pío Baroja.

Allò del mòbil ve a ser com l'accent gallec: li lleva misteri i importància a la cosa.

Bon estiu, Tobies!

montagut ha dit...

Respecte de allò comentat hi ha dos refranys que diuen "El traje no hace al monje" i "Por la boca muere el pez", encara que per a mi una persona que es vestira molt arreglada, ho veia com algo negatiu, i encara em sembla un poc així, el que no vol dir que no m'agrade la gente acurada. Però que millor que tindre un bon fondo.

Anònim ha dit...

a mi m´agrada molt mès no entrindre res de res del que diuen els altres, com quan estic a un païs estranger, o a un aeroport.