divendres, 16 de novembre de 2007

Ad baculum (Ad vericundiam?)

M’ha costat molt de temps persuadir-me, perquè, convençut partidari de la raó com sóc, no ho he volgut acceptar fins ara: una mateixa afirmació és valorada de manera molt diferent segons qui es pense que és qui l’ha emesa. Sé que per a molts això és una obvietat. “Vaja un descobriment que ha fet aquest ara!”, pensareu. Perdoneu la meua ingenuïtat, però jo he necessitat conéixer els nous fòrums d’Internet, on la gent vessa les seues opinions de manera anònima, per veure amb claredat que les opinions s’agafen i es valoren segons quina es crega que és la seua procedència. Allí és veu ben clarament, perquè hom, tot ignorant qui n’és l’autor, es deixa portar per les intuïcions o les suposicions. Si es pensa que és algú de la pròpia corda es llegirà amb complaença i amb certa tendència prèvia a estar-hi d’acord. Que se sospita que és un enemic, ja la llegim amb tota la intenció de trobar defectes, errors, falsedats; no perdonarem res i sospitarem de tot. Us podria posar mil exemples que ho il·lustrarien a bastament, però estic segur que vosaltres ja ho heu comprovat o sabeu on acudir per tal de comprovar-ho i disposeu de tants exemples com jo o més.

Això simplement ve a confirmar quelcom que no voldria que fóra veritat: que el que val és el principi d’autoritat i no l’argumentació. Quan el de la teua corda diu alguna cosa, l’aplaudiràs. Si li trobes cap defecte tendiràs a ser tolerant i a posar-li tu mateix el pegat. Si qui la diu és el teu contrari, trobaràs de seguida que és fals, quan no capciós i malintencionat. En general hi ha certa tendència a desacreditar les idees desacreditant qui les diu. Quan volem desprestigiar alguna cosa, no intentem mostrar que és falsa,o que no està ben fonamentada, simplement intentem desqualificar qui l’ha dita: què vol aquest...! (trieu vosaltres mateixos l’adjectiu).

Funcionem per afinitats emocionals o ideològiques (emocionals al capdavall), no pas per raons. Veiem les coses com a vertaderes o falses, correctes o errades segons qui les diu i no segons com les fonamenta, com argumenta en el seu favor: segons quines raons en dóna, o quines proves hi proporciona.

En política la cosa és desmesurada. Ens situem a dreta o esquerra, ens fem simpatitzants o militants d’un partit o d’un altre i esperem el nostre aliment: d’idees i de negacions (més de negacions que no d’idees). Sobretot ens passa que no podem acceptar cap idea que provinga de la mà contrària (o del partit rival, encara que siga de la mateixa mà) per molt assenyada que ens poguera semblar si vinguera de la mà correcta. Les idees no són bones o dolentes en si mateixes sinó segons qui les ha tingudes, i ens esperem a saber això darrer per avaluar-les d’acord amb allò primer.

Quantes vegades ho hem vist. Discuteixen dues persones sobre qualsevol assumpte que ens puga importar. Ja pot qui no ens agrada argumentar de la manera més fina possible, ja pot oferir les millors premisses, ja pot demostrar que la conclusió que en trau és l’única possible. Podrà més una brofegada suposadament graciosa d’un nostrat que tota l’artilleria dialèctica que l’altre puga desplegar.

Quan més radicalitzada siga un postura, més tendirà a fer això que dic. I més tendiran el seus adeptes a tenir por de pensar per si mateixos. Avançar-se en el pensament a conèixer la doctrina oficial comporta el risc de no pensar el que toca. Comporta el perill de l’heterodòxia i, el que és el mateix, el perill de la traïció (a la causa). La tendència és, aleshores, ser més papista que el papa, perfectament pur i purista. La sorpresa ve quan els idolatrats líders actuen per raons “pragmàtiques”, fent malbé el que ells han defensat potser amb molt d’esforç i risc. Aleshores tot s’esfondra un poc, com quan el propi pare ens decep en alguna cosa.

Alguna escletxa hi restarà, no? Sí, n’estic segur. Si no ho creguera així. no escriuria açò. Però no em negareu que cal esforç, resistència, una espècie d’objecció de consciència o de desobediència civil. Les simpaties i antipaties posen fre al nostre pensament, limiten possibilitats i alternatives. És un exercici sa tractar de deslliurar-se’n. Però, com tot exercici saludable, necessita del sacrifici i de la constància.

2 comentaris:

Tirant al cap ha dit...

Enhorabona pel bloc, Tobies! Salutacions catosfèriques.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, JC, i benvingut.