Autoritat i poder

Llig a Truth and Truthfulness, de Bernard Williams, una distinció entre poder i autoritat que m’agrada. Es tracta, amb tot i pel que diré, d’una distinció forçada que aprofita només alguna de les acepcions que cadascun d’ambdós mots té. Supose també, i d’altra banda, que és una distinció coneguda en els àmbits del lideratge i els recursos humans. Tan se val, cadascú es fixa en allò que el fa pensar, siga nou o siga vell; o almenys això em passa a mi.

Comentant Oleanna, l’obra de teatre i película de David Mamet, Williams diu que el personatge femení es queixa del fet que el seu professor no exerceix autoritat sobre ella, i –tanmateix- es queixa alhora perquè exerceix poder. La cosa, però, no és paradoxal. El professor no l’orienta suficientment, no li diu què creure ni, potser fins i tot, què preguntar: no exerceix autoritat. No obstant això, té poder (o solament poder) sobre ella: pot decidir quina qualificació li correspon, per exemple.

Òbviament, l’autoritat a la qual hom es refereix ací és aquella que solem dir “autoritat moral”; la que naix del prestigi, del saber fer, dels coneixements o el bon criteri d’aquell qui la té i a qui li l’atorguem en conseqüència. Es cert que qui té autoritat, té poder, però el té de dret –almenys del dret que es desprén del fet d’haver-li-la atorgada. Hi ha, però, qui té poder de fet, però no té el dret de tenir-lo: no té autoritat.

És, ara ho veig, el que li recriminava jo a un amic de colla quan va decidir fer la carrera militar. Com que aleshores el servei militar era obligatori ––i deixem ara de banda altres consideracions––, li deia jo: tindràs tot el poder del món per tal d’obligar un soldat a fer una guàrdia, però quina autoritat moral hi tens?
“Però si no hi ha autoritat, aleshores només hi ha poder” diu Williams. L’autoritat, doncs, és bella, perquè es basa en el respecte de qui l’obeeix i la segueix, de qui la busca i la valora. El poder de l’autoritat és un poder que emana dels propis governats, que la donen i la demanen a qui la té. És el poder de la raó, el poder que s’acata pel convenciment dels manats . Aleshores és suau, lleuger, amable.

Tot això no obstant, pense que jo, com a professor, m’estime més tenir només poder. Al cap i a la fi, el poder, vullga o no, el tinc; i estic obligat a tenir-lo per ser professor: he d’avaluar i he de donar uns continguts (que són uns i no altres, tan si volen els estudiants com si no). Tenir autoritat és una responsabilitat que m’afeixuga. (No oblideu, de tota manera, que fins i tot els dictadors han tingut autoritat en alguna part dels seus súbdits). El poder és sec, més neutre i asèptic, en la mesura que no involucra alguna mena d’estima. Comença i acaba en un lloc i una situació, depèn de la posició que cadascú ocupa en l’entramat acadèmic i social, no perdura ni s’estén. No vull dir, amb això, és clar, que vull exercir el meu poder d’una forma opressiva. No és això. Vull respecte al meu paper com jo respecte els meus alumnes encara que no tinguen poder. Es tracta de tenir una relació respectuosa i, si pot ser, cordial. Però, si jo mateix no m’acabe de creure les coses que pense, com assumir –carregar sobre la meua esquena– la responsabilitat que altres, per admiració, les facen seues? La sola possibilitat que la meua influència s’estenga més enllà de les parets de l’aula d’una manera empàtica i en qüestions que vagen més enllà de la fredor dels continguts acadèmics em fa paura.

Si he de ser completament sincer, però, diré que una certa autoritat sí que m’agradaria tenir, tot i que es tracte d’una autoritat formal. Per tal que es veia bé què vull dir, us posaré un exemple. Un alumne meu, fa anys, m’expresava la seua queixa sobre el fet que jo no els deia mai com havien de pensar. Jo vaig rebutjar l’acussació:

–Jo sí que us dic com heu de pensar! Us dic que heu d’argumentar, raonar, sospesar les evidències a favor i en contra, indagar, no tancar-se en banda i estar disposats a rebre objeccions. Allò que no faig es dir-vos què heu de pensar!

Això és el que realment voldria, tindre una autoritat formal i no material; tenir responsabilitat sobre la seua manera (mètode, procés) de pensar, no sobre el pensament (el contingut) al qual aquesta els conduïsca en cada cas; si és que això és possible. Per això és, potser, que em dedique a la teoria del coneixement, perquè es tracta de quelcom que a ningú, a diferència de l’ètica o la filosofia política, no li interessa vitalment, i on els errors no tenen cap conseqüència digna de consideració.