Ja sé per què escric (II i final)

Tanmateix, sempre arriben els moments de col·lisió; col·lideixen les persones perquè ho fan els seus interessos o les seues opnions (interessades?). Si perjudiques algú —i de vegades és prou per a això que no obtinga de tu el que vol, siga just o no— és freqüent que trobes la reacció d’enfrontament, de disgust, de tensió de la seua banda. Si ets tu el perjudicat, potser sigues tu qui experimentes aquests sentiments. Qui ha ofés tendirà a justificar-se i, per a això, a intentar llevar-li raó a la reacció de l’altre voldrà fer-la aparéixer com a desproporcionada, injusta. Qui ha sigut ofés intentarà carregar-se de raó i, per a això, intentarà veure l’altre com una persona dolenta, o més dolenta del que semblava. Unes relacions que poden haver sigut ben cordials es tornen de sobte tenses, psicològicament violentes . Hi ha enuig, malestar; alguna cosa es desfà i deixa un mal regust. I això no només transforma la relació amb aquella persona, pot esguitar també la resta de relacions, la perspectiva amb què veus les coses i les persones. Pot començar a preocupar-te com ho veuen (i com et veuen) els altres, Pot fer que fixes l’atenció on abans no la fixaves ni et convé fixar-la si vols tranquilitat d’esperit. Pares esment en aspectes que abans et passaven feliçment desapercebuts: potser ara veus egoisme on abans veies preocupació; és com fixar-te en els crits dels xiquets (que et molesten) en comptes de veure els seus jocs que et diverteixen.

I ja no parlaré dels desplaers i fins i tot la ira que produeixen certes situacions més generals i abstractes: els desproòsits dels polítics, les injustícies socials, la ineptitud de molts, la deixadesa, l’abandó de les coses i els valors, i tantes tantes altres coses que et manlleven la pau i l’alegria.

És per això, també, doncs, que escric; per guarir-me, per rescabalar-me dels disgustos i evitar que contaminen la meua visió del món i les persones. Quan em trobe en alguna d’aquestes situacions, m’agrada analitzar-la, reflexionar-hi, estudiar-la per tal d’intentar entendre-la i neutralitza els seus efectes perniciosos; per tal d’evitar que s’enquiste i em faça suspicaç i agre, que m’embrute la mirada. Escric i escric sobre això per intentar recuperar la ingenuïtat que em poguera quedar i que corre el risc de ser perduda. Com el gat es llepa les ferides, jo escric. Com l’amic que conta els seus neguits per tal de fer-los fora o suportar-los, jo escric. Escric per recuperar la pau, la alegria que m’han volgut furtar o que jo mateix he perdut. Escric i em cure. Escric, i si qui em llig es veu reflectitt i troba també una mica de bàlsam, millor.