dilluns, 9 de març de 2009

Al final, a qui votarem?


[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

Hi ha una famosa fal·làcia que té per nom “Tu quoque”, que vol dir “Tu també”. Consisteix en oposar-se a qui critica el teu comportament, simplement dient-li que ell també és culpable. Deia jo en un altre lloc que els polítics (molts polítics almenys) hi estaven abonats, a aquesta fal·làcia. Si el partit rival els acusa d’alguna cosa, ells es “defensen” dient-los que ells fan igual. En realitat, deia jo, la fal·làcia que pràctiquen els polítics és la de “Tú més”. Que un li diu a l’altre que és això o allò, l’altre li contesta que ell encara ho és més. Quasi ningú no reconeix les seues faltes, ni fa el “propòsit d’esmena”, simplement diu que l’altre té les mateixes faltes si més no. I són pocs els qui assumeixenla crítica i fan res per tal d’evitar-la, per corregir el defecte que els han mostrat.

Darrerament aquesta forma errònia de raonament i de defensa ha pres un caràcter esborronador i perillós al nostre poble. Els partits es travessen —amb el nom de butlletins— pamflets acusadors que van prenent un to més i més agressiu, més desqualificador dels altres i més —i perdoneu— barraoer. Cadascú s’atribueix els mèrits i les conquestes i acusa els altres de tots els despropòsits i males intencions possibles. L’altre replica carregant les tintes i apujant el to. De tal manera que, desprestiginat els altres es desprestigien, potser encara més, ells mateixos.

Jo no sé si són conscients de l’efecte que aconsegueixen.Però em fa la impressió que no, perquè el que fan és, en la meua opinió, absolutament contraproduent. Hi ha maneres de dir les coses, hi ha maneres de tirar-se flors i maneres d’intentar desprestigiar l’enemic, que l’unic que aconsegueixen és —o almenys aconsegueixen això també— quedar en evidència, mostrar un rostre lleig. Quan fan pamflets d’aquesta mena, què pretenen? Supose que guanyar-se l’adhessió inquebrantable d’aquells de qui ja la tenien, inflamar-los, fer-los combregar amb el que ja congregaven, dir amén i que odien els rivals. Produir un fervor malsà. Produir l’adhesió fervorosa pel discutible mitjà de fomentar l’odi a l’adversari. Però, certament, aquests adeptes seran sempre minoria. I què passa amb la resta?, amb la immensa majoria? Doncs que malfiaran de qui malfia, de qui fa malfiar, de qui, per voler humiliar els rivals, humilia la intel·ligència de tots els que no son tan incondicionalment fidels.

Fomenten el maniqueisme, la partició del món entre bons i dolents, i bons i dolents amb independència de què facen i què diguen: “Nosaltres som els únics bons, honestos i desinteressats, la resta, tots són iguals, dolents, interessats i deshonestos”. Si uns i altres es dediquen a voler convencer de la gran maldat dels altres, al final tots ens convencerem de la gran maldat de tots.

Qui parla d’una manera tan matussera dels altres, no pot gaudir de la nostra estimació. Qui això fa, està dient molt poc —i molt mal— de si mateix. I si tots fan igual, a qui votarem? Poc de favor estan fent a la democràcia local. Els d’apeu, els que no som militants a ultrança de ningú, veiem aquestes picabarelles com guerees alienes i mesquines, com quelcom que no ens interessa, ni ens representa. Sentim els polítics lluny de nosaltres i dels nostres interesos, ocupats en destrossar-se i abandonant alhora i per això les tasques veritablement importants i que a nosaltres ens interesssa que facen: millorar el nostre poble, aqconseguir millors infraestructures, més llocs de treball, més qualitat de vida. La resta ens importa ben poc o, com a mínim, ens importa molt menys del que els seus panflets semblen pressuposar.

Compte amb llevar-nos la molta o poca i·lusió que ens puga quedar, perquè si perdem la il·lusió, perdem tots. Aquest és el perill.

3 comentaris:

Brey ha dit...

Que gran text!!

I és que sols cal veure la primera plana, o els últims comentaris a Ací castello per a entendre-ho.

Cada text que ix a la llum, sobre la política loca(l), és realment una acusació a algú, i sinó, tranquil que als comentaris s'arregla i passa a ser la típica discursió, de l'alcalde és un dimoni, que no deixa fer res, o guanya X, o tal altre partit estè fent tal, o està atacant de forma deshonesta...

Tot un seguit de coses que et lleven les ganes d'entrar a veure si hi ha quelcom d'interesant, per no trobar-te aquesta runa.

Montse ha dit...

però, company, això no passa localment, el fotut és que passa a nivell de tot el país! semblen pàrvuls a l'hora del pati barallant-se per una pilota!!!
quina vergonya, deumeu!

Anònim ha dit...

La pregunta que es fa Tobies en el seu escrit “Al final, a qui votarem?” duu inclosa una profunda desorientació i un fort sentiment de desengany. Després de triar una opció política per a exercir el seu dret de vot com a CIUTADÀ (*) i representada aquesta per un POLÍTIC (**) se sent traït o despagat. Al llarg d’aquest procés de selecció, basat en uns principis molt íntims i molt personals, ha marginat o, millor dit, ha rebutjat altres opcions menys bones o més roïnes. Però, degut a una sèrie de pamfletades o butlletinades que intenten comunicar o informar-lo com a ciutadà de l’acció política del propi polític que ha triat, aquest s’ha desprestigiat o autodesprestigiat davant d’ell.

Aquests butlletins o pamflets Tobies els posa tots en el mateix sac (***). I això em recorda molt el discurs “Urbi et Orbi” que fa tots els anys el Papa de Roma condemnant els opressors i solidaritzant-se amb els oprimits, sense entrar en el fons de les qüestions bèl•liques i, sobretot, sense dir noms. A qui condemna el Papa, als EUA o a l’Irak? A la Xina o al Tibet? Entre d’altres conflictes que ofeguen la pau.

Potser, caldria aplicar més en aquest cas el “posar tots en el mateix sac” papal abans que el clàssic “tu quoque”. O, pel contrari, “posar a cadascú en el seu lloc”?

Per una altra banda, Tobies utilitza la primera persona del singular per tal d’argumentar el seu neguit, però utilitza la primera persona del plural per a intentar contagiar el seu neguit a un sector més ampli de la societat. Les estadístiques podrien aclarir algunes conclusions. Canal 9 és un pamflet? La gent vota PP perquè és clara i transparent la informació que publica? Com expliquem el joc JO/NOSALTRES en aquest cas? La ciutadania només entén els pamflets barroers? El polític només sap fer pamflets barroers?

I, al cap i a la fi, una curiositat: Per què hi ha més advocats dedicats a la política que filòsofs? Tots som igual de responsables davant la “ciutat”?


(*) Ciutadà deriva del llatí “civitas, civitatis”, que també vol dir “ciutat”.

(**) Polític deriva del grec “polis”, que vol dir “ciutat”.

(***) Locució “posar en el mateix sac”. Considerar dos o més fets, qüestions, etc., com a comparables, englobar-los en la mateixa apreciació, incloure'ls en el mateix grup.