dissabte, 18 d’abril de 2009

La paràbola de l'hortolà


Un home tenia un hortet d’apenes tres fanecades i feia tomaques. No ho necessitava per viure, ja que tenia el seu ofici, que li proporcionava un bon sou i prou lleure. Ho feia perquè li agradava, perquè fruïa fent-ho. Tenia temps i li’l dedicava a l’hortet. Així que produia unes tomaques grans, precioses, d’un roig encés amb irisacions verdes i d’una carn apretada i dolça, i amb poques vinces. Feia barraquetes de canya i enfilava les tomaqueres, guiava els ulls de les plantes i els tallava quan calia, just en el moment que calia. Regava quan pertocava i adobava amb fem que conseguia d’un conegut que criava anaimals; el terra era sempre pulcre, sense cap brosseta i amb els cavallons perfectament retallats. El seu tomacar feia goig de veure i ell n’estava ben pagat.

Un dia va veure que un veí que ell admirava havia plantat maduixes i va pensar que havia de ser una cosa bona, cultivar maduixes. Va arrendar un camp, si fa no fa com el que tenia i s’hi va posar a la feina, que era molta. Calia bromurar la terra abans de començar. Després hi havia que cobrir els caballons amb plàstic negre per tal que no cresquera la brossa i ofegara les petites plantes. Calia cobrir-les, en acabant, amb un túnel de plàstic tranparent per a que no es gelaren. Moltes altres tasques eren necessàries abans de collir els fruits i per a la collita va haver de llogar. Ara tenia més feina, però, només amb alguna petita deficiència o amb alguna tasca estalviada, podia dur-ho tot endavant amb bastant pulcritud.

Prenia café al bar quan un amic li va assegurar que els caquis eren la collita amb més futur. Va comprar un camp, perquè ningú no volia arrendar la terra per a plantar arbres, que exigien un compromís de permanència d’anys, i va plantar caquis. Després es va assabentar que algú que no tenia en massa consideració (que menystenia, en realitat) havia fet carxofar. Va pensar que ell ho podia fer millor i ho va voler demostrar. Arrendà un camp i plantà carxoferes. No volia arriscar-se a que aquell matusser triomfara i ell no.

Quan es va voler adonar tenia més de vint fanecades de terra que atendre (a banda del seu ofici), i no podia ja fer-ho bé. La brossa creixia arreu i les colllites ja no eren com al começament. Estava una mica angoixat i el que havia estat un gaudi s’havia convertit en una càrrega. Però no se sentia amb cor de prescindir de res.

Així els passa a algunes persones amb les seues relacions socials. No diré noms; no diré tampoc si el meu nom s’hi troba. Pensen que les coses importants i interessants passen sempre on no hi són i hi volen ser, acaben sent-hi. Són en tot, en tot volen ser. S’angoixen perquè no donen l’abast, descuren el que tenien, s’aclaparen i no són veritablement en res, perquè no acaben de ser-hi. Ho abasten tot i tot ho descuren.

4 comentaris:

ginjol ha dit...

La paràbola és bonica i il·lustrativa. M'agrada quan penges textos amb un rerafons literari. A veure si et llances finalment a fer literatura pura i dura. Potser siga contradictori amb el vici que denuncies a l'ensenyament moral, però guanyaríem una veu literària (estríctament literèria, vull dir). Una abraçada.

Valldalbaidí ha dit...

I tant que és així... M'ha agradat el text )i a més, diu una cosa ben certa)

Vista Parcial ha dit...

Gràcies Urbà, gràcies Valldalbaidí. A mi també m'agrada penjar textos amb un rerafons literari. M'ho passe bé.

kirikú ha dit...

Tens tota la raó. És el signe dels temps?

Pense que hui en dia, això que contes ens passa en tot en general. Tenim accés a molt i volem abastar massa. Però al remat només conseguim viure amb "agobios" i presses. I no fem res ben fet, perquè per a que una cosa isca bé cal calma, temps, dedicació.

Aprendre a renunciar és un exercici necessari per valorar i gaudir el que tenim i del que som.

(ufff... quina parrafada!)

Potser el dissabte et fem una visiteta a la Fira del Llibre, pensàvem passejar-nos un rato per allí.