diumenge, 5 d’abril de 2009

Mon pare era rociner



Mon pare era rociner. Tenia rocins. Un cada vegada. Solien ser perxerons ben grans, com solen ser-ho els perxerons. I es llogava ell i l’animal per a fer les tasques del camp. En això consistia el seu ofici: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets. Aparellava l’haca de bon matí i eixia amb el carro a fer la feina que tenia encomanada. Ho he dit bé, aparellava “l’haca”, perquè, tot i que eren cavalls, no sé per què, en deien haques, per molt mascles que foren els animals, i els posaven noms en consonància: Romera, Leona, Careta... De vegades tornava a casa a dinar i d’altres anava a ‘tot lo dia’. Aleshores, ma mare li omplia el saquet de tela amb queviures i ell omplia la botija d’aigua i la bota de vi.

La casa estava condicionada per al pas del carro i l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, per a que el rocí no s’esvarara i les carrilades als costats per que d’altra manera les rodes del carro trencarien els rejols. Calia certa habilitat, amb tot, per tal de maniobrar i eixir i entrar sense fer malbé res. Un dia que mon pare estava malalt, Cabellos (un col·lega, un rociner) el va substituir i, en tornar de la feina, quan va voler començar la maniobra de girar el carro per tal de desenganxar l’haca, va esclafar un panerot de vímet que mare s’etimava molt. Quantes voltes ho comentava ma mare! Cabellos li va trencar el panerot, no era tan bon rociner com mon pare.

Ser un bon rociner era ben important en un temps en el qual es valorava molt i molt la feina ben feta, i mon pare —estiga lleig o no que jo ho diga— ho era. Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rociner podia fer llaurar recte. Si el rociner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor. Perquè, a banda de la part funcional, de l’aspecte útil i instrumental, també es tenia en molta consideració en els animals el vessant d’objecte d’exhibició, d’ostentació. Hom s’exhibia i exhibia el reu rocí als concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, un perxeró blanc, enorme i poderós. La Romera fou famosa en tota la comarca. La Romera va parar un tren; almenys va retardar la seua eixida des de l’estació. Un dia, amb el carro carregat arran de varals, l’haca maldava per pujar la rampa del moll. La imagine amb els músculs tensos, amb el coll recte i el cap avançat. Els passatgers la guaitaven, semblava que feien força ells mateixos per ajudar l’animal. També l’atenció del maquinista estava presa. Mon pare, dalt del moll, estirava els ramals i cridava per animar-la. El temps es va aturar una estona a l’estació. Finalment, l’haca ho aconseguí, i tot, amb un sospir, va totnar a la normalitat. La Romera!, jo no la vaig conéixer, encara no havia nascut.

A mi m’agrada anar amb mon pare en el carro. Alguna volta m’el deixava portar. Jo em situva davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri i agafava els ramals. Ell vigilava, i si me n’anava massa a dreta o esquerra, m’agafava del braç o de la ma i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona. Per aquell temps, teníem un gos que es deia Piqui. Un gos menut i negre, vivaç i àgil. No em pregunteu la raça, que no en tenia (una de concreta). La leona, Piqui i jo jugavem plegats. Piqui posava el cap dins la boca de l’haca i aquesta el pujava dalt del pesebre; després, Piqui li llepava la cara. Quan mon pare va vendre la Leona, jo anava a casa del nou amo per visitar-la. Piqui va tenir una mort desgraciada. Mon pare avançava per la pista de tir i arrossegament i el gos va avoler anar al darrere, lladrant i botant. Com que molestava, el va voler apartar amb el mànec de la tralla, amb tan mala fortuna que li va pegar a algun mal lloc i el gos va caure estés. El disgust de tots, i sobretot el de mon pare, va ser gran.

Quan jo deuria tenir uns deu anys, mon pare es va desfer definitavement del carro i de l’haca, i quan jo no en tenia encara tretze, ens va deixar definitivament. Mon pare era rociner, i va morir massa prompte.

7 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

M'ha agradat el post: tret d'algunes cosetes "quasi" m'hi he sentit identificat totalment. Mon pare tingué haca, matxo, gosseta, gosset, algú ens el va matar (un camió), i visqué fins als 80 anys... Gràcies pel text.

Vista Parcial ha dit...

Tu sí que tingueres sort, Valldalbaidí.

Manel Alonso i Català ha dit...

M'agradat molt aquest text. El meu avi Ximo també tenia rocí i matxo, un dia es va caure del carro amb tan mala forturna que es va trencar l'ansa del coll i es va morir.
Pense que el teu text podria donar lloc a un llibre d'aquells de records d'infantesa. Tens l'ofici, la sensibilitat i les vivències suficients per a posar-te a la faena.

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Manel. Ho pensaré. Ho pensaré quan les obligacions m'ho deixen pensar.

refelet ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marisa ha dit...

Sóc Marisa.
Primerament dir-te que tens una retirà bastant forta a ton pare.
El text m'ha emocionat. Si jo, que he perdut mon pare als 30, no hi ha dia que no me'n recorde d'ell i de totes les històries del camp que em contava, de com m'explicava els noms dels ocells, de les plantes, de l'ensinistrament dels gossos de cacera, de com s'ha de tenir cura dels camps de tarongers,... Ara, amb aquest buit tan gran, m'imagine el que et deixa de tan menut la marxa del teu.
La teua prosa m'encanta. La veig d'allò més plàstica, em fa sentir l'oloreta del paisatge, de la terra remoguda.
Salut

Anònim ha dit...

He escrito un comentario y resulta que no lo he enviado bien y ahora no sé si me acordaré exactamente de lo que he escrito. En fin, allá voy: Nunca he llegado a comprender del todo qué entendía Antonio Machado por "universales del sentimiento", pero quiero pensar que se refería a aquellas experiencias, compartidas por muchos, que nos hermanan en una misma educación sentimental. Tienen cierto estatus de ideas platónicas (o de pensamientos fregeanos) pero se nos imponen con tal fuerza que es imposible dudar de su existencia; tanto es así que accedemos a nuestra propia realidad a traves de ellas. Uno de esos universales del sentimiento es la conciencia del amor del padre, del tacto rugoso de su mano que aprieta la nuestra y ya ningún miedo es posible, del olor y la fuerza y el conocimiento del padre. De niños no razonamos: creemos en la razón del padre, convencidos de manera absoluta que esa razón existe y está ordenada a nuestro bien. Un amigo mío dice que la fe en Dios , Padre todopoderoso, es una proyección de la confianza ciega en el amor del padre. Vislumbramos una racionalidad del mundo confiando en la providencia de Dios aunque a veces, (como al padre) no podamos entenderle. No dudamos de que todo es para nuestro bien. No sé. Quizás tenga razón mi amigo psicoanalítico y racionalista pero creo (tengo fe) que el amor del padre es algo tan antiinstintivo que no procede de nuestra vinculación biológica a la tierra; que está inundado de razón divina.