dilluns, 18 de maig de 2009

De contradiccions i canvis

Hi ha qui no té por de les contradiccions, són els postmoderns de pro. Hi ha qui fins i tot se’n vanta, són els hipòcrites i els cínics. Hi ha qui els tem com al dimoni, són els dogmàtics. Què fer? Com en totes les coses, valorar-les en la justa mida. No témer-les mostra en si mateix un pensament estrafolari. Vantar-se, un comportament erràtic i amoral. Témer-les en excés, un pensamemnt anquilosat, escleròtic.

Defensar una cosa i la contrària alhora o és esquizofrènia o és una pocavergonya absoluta. Però no voler canviar mai d’opinió és, necessàriament , aferrra-se a l’error. Pensar és i ha de ser sempre assajar, provar una idea, un pensament i veure’n la seua consistència, les seues implicacions, la seua capacitat per copsar allò sobre el que versa.Com que tot això no serà mai perfecte ni complet, hom haurà d’estar disposat sempre a tornar a intentar-ho a avançar, a retrocedir o a canviar de direcció. Com diu Fuster, “l’assaig no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer-ne [...]es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació”. Perquè hom haurà de procurar que cada pensament siga coherent, en ell mateix i en les seues conseqüències, caldrà reformular-lo, revisar-lo alterar-lo, desfer-se’n. Pensar és revisar els pensaments. Per això, variar d’idea, defensar coses distintes en temps diferents, no es contradir-se, sino avançar —continuar provant— i n’és condició necessària.

Certament, el lector dirà que l’autor es contradiu, perquè per a ell l’obra d’un autor és un tot, però l’autor esmerça temps i temps diferents de la seua vida que flueix, com ha de fluir el seu pensament. L’obra estàtica, vista estàticament, és una cosa, la seua gènesi és una altra de diferent. Com que el que ja està fet i publicat és ineliminable, no caldrà tenir por de contradir-ho després. Sobretot, perquè hom no pot esperar-se a dir les coses quan ja les ha pensades del tot. Primer, perquè res no es pot pensar del tot i , segon, perquè aleshores, potser ja no voldríem dir res.

Qui tem que l’autor que llig varie d’opinió només busca en la lectura la reafirmació de les seues pròpies conviccions i l’estima solament en aquesta mesura. Contradir-se és mantenir una opinió i la contrària alhora, canviar de parer no ho és, i qui diu contradir-se a variar d’opinió viurà reclòs per sempre més dins del prejudici. Qui veu traïció en la variació sol pensar que el canvi respon sempre a causes que tenen a veure en l’interés i no en la raó, que malfien del canvi perquè no l’entenen si no és interessat. Això, potser és el que li dona la seua mala reputació i que faça passar per contradicció i incosistència el que és mera evolució

3 comentaris:

Emili Morant ha dit...

En efecte: una cosa és tindre clar que podem canviar d'opinió amb el temps, que podem dubtar, podem tindre idees pendents d'aclarir, etc. i una altra és la celebració de la contradicció (de l'absurd, de l'irracional) com si fos un èxit, una meta absoluta (ben fàcil d'assolir, d'altra banda). Canviar d'opinió ens fa raonables: tindre-les totes alhora, en canvi, és una estúpida forma d'avarícia intel·lectual...

Content de llegir-te, com sempre. Salutacions, Emili

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Emili. Jo també estic content de què em lliges i de llegir-te. Continuem, doncs, no?

Luca Torelli ha dit...

Joan Fuster decía algo así como "de joven dudaba de todo, pero ahora ya no estoy tan seguro" y comentaba que con un par de convicciones ya había bastante. Lo demás era cuestión de tener la mente en estado de "disponibilidad permanente" (cito de memoria,como Dios manda)El caso es que esta actitud tolerante ante las ideas (y también algo dieciochesca y volteriana como gustaba el de Sueca) no abunda en demasía: conozco gente que se aferra a los dogmas de su adolescencia (edad dogmática donde las haya)y ya está rondando la jubilación obligatoria. Lo curioso es que parecen sentir pánico, horror vacui (¡qué fino!) ante la posibilidad de cambiar un análisis de la realidad que se sustentaba en unos instrumentos ideológicos ya oxidados y en una realidad ya inexistente. Sé lo que estáis pensando: este era de izquierdas y ahora se ha hecho liberal-conservador. Pudiera ser. En peores plazas hemos toreado, pero el caso es que cuando tropiezo con mis amistades y me bautizan inicialmente como un facha porque paso de sus argumentos de los años setenta sobre educación, sexualidad, familia y "es que todos estamos socialmente determinados, mira tú"... ¡Arg! Casi que me tomo el trankimazín ahora mismo