L'assaig i Goethe

Dimecres celebrarem la jornada anual de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania “Josep Lluís Blasco Estellés”. El tema d’enguany ha sigut Pensament i assaig literari. Havien d’intervindre Vicent Alonso, Enric Sòria i Sam Abrams, però a última hora i sense oportunitat d’arreglar-ho ni poder advertir el públic potencial, el darrer ens va deixar com la nóvia de Pinet. Vam haver de recomposar-ho tot. Ens va descabalar i ferem l’efecte de ser uns mals organitzadors. De tota manera—per bé que en sóc part i jutge— crec que la cosa, la cosa en si, va anar ben bé, amb ponències que m’atrevesc a qualificar de brillants i una taula redona final molt interessant, gràcies també a la participació del públic.

Un dels assistents, l’amic Guillem Calaforra, em va regalar la nova traducció del Faust de Goethe que ha fet Jaume Ortolà i a la que el mateix Guillem ha escrit la presentació. Dic tot açò perquè la confluència d’amdues coses —la reflexió sobre l’assaig que s’hi va fer, que des d’aleshores em té el cap llogat, i la lectura de Goethe— ha esdevingut un esperò perquè m’atrevesca, de manera imprudent, a escriure el que segueix.

En el “Preludi en el teatre” , Goethe posa en boca del Director: “¿Com ho farem perquè allò fresc i nou / i amb contingut siga també plaent?”. Si el meu cap no haguera estat tan sensibilitzat arràn de la jornada, aquests dos versos no haurien aconseguit, molt probablement, més d’un minut del meu pensament —expose un fet, no me’n vante. Ara, però, els vull dedicar algunes línies. Com que crec que és la pregunta que cal, vul fer-me la jo mateix, reflexionar sobre les meues pretensions en escriure: què vull i què és just que vulga. Per comencar, em faria la pregunta renunciant a un adjectiu: nou. No m’interessa tant que el que dic siga nou com que siga fresc, amb contingut i plaent. Pense que la novetat pot niar tant en la perspectiva com en el contingut. No cal que el contingut siga nou per tal que allò que es diga siga fresc, basta amb adoptar una perspectiva pròpia, sentida o meditada. La perspectiva pot donar frescor sense necessitat de voler aportar continguts nous. Tractar de manera fresca els vells continguts, eterns, constants és una novetat a la que cal aspirar. L’afany de novetat, si no respon a alguna necessitat més fonda, pot escamotejar reflexions sempre necessàries en favor de superficialitats esnobs. Una forma fresca d’abordar un contingut de sempre és fer-lo nou.

D’una altra banda: combinar contingut amb plaer, una pretensió de sempre! Tant se n’ha dit, que pot semblar quelcom de rebregat i, per això, a prescindir. Aquest pensament és, crec, un gran error. Res millor per transmetre un contingut, un pensament, que fer-ho de manera plaent. Si s’aconsegueix fer-ho plaent, serà, de ben segur, fresc: aportarà alguna cosa. Voler dir grans coses sense intentar alhora ser escoltat no sé si és contradictòri, però és una cosa que no entenc. I si es vol ser escoltat, cal pensar una miqueta en com dir-ho , en aquell a qui se li diu.

Ja se sap: forma i contingut. I potser el secret de tot siga, com deia Vicent Alonso fa un parell de dies a la jornada, que no es puga reproduir el contingut si no és en la forma concreta que l’ha expressat l’autor; tal vegada perquè la distinció siga, en certs casos i relativament a certes coses, impossible: que la forma siga, també i en veritat, part del contingut. Que, a la fi, descripció i expressió siga una parella indestriable i que en això, com deia Alonso, consistesca l’essència de l’assaig literari.