Finor conceptual

Per a mi és quasi una obvietat que ens cal finor conceptual: desfer el munt embolicat en el qual posem els conceptes, que s’argamassen i es fonen i confonen. Però no ha ser-ho tant, d’obvi, quan la majoria no ho veu així o s’ho calla; quan a la majoria li molesten les precisions, els aclariments, les anàlisis i les separacions d’uns conceptes i altres; quan la majoria veu amb desdeny la labor de boixets dels qui volen desembolicar la troca i mostrar-ne les connexions reals, l’ordit correcte. La gent, en general, no som gaire partidaris dels matisos.

Sumem a això la —tan denunciada per Wittgenstein— ànsia de generalitat i es podreu fer una idea de què vull dir. Afirmes que la veritat existeix i t’acusen de dogmàtic, com si hagueres dit que la tens; que les tens totes, caldria dir. Perquè això de parlar de la veritat en singular és, a banda de confusionari, problemàtic, quan no és perillós. Si la veritat es predica de les oracions o de les proposicions, aquesta huarà de ser sovint, parcial, fragmentària. Dir que una teoria és vertadera voldrà dir que ho són tots els seus enunciats. El problema potser rau en que concebem la veritat amb majúscula com si fóra un assumpte de tot (del conjunt sencer, de totes les creences o assercions) o res.

No, dir que la veritat existeix no és un síntoma de dogmatisme. L’escèptic ha d’assumir que existeix; això és condició de possibilitat del dubte. Si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar? I, no ho oblidem, el dubte és la condicó possibilitadora de la cerca. Si dubtes és perquè no estàs segur de la veritat de les teues creences, perquè no t’acabes de convèncer, i és per això que busques. La veritat, d’una altra banda no és la certesa, com tampoc està determinada per la probabilitat. Hi ha veritats molt incertes des del punt de vista humà i certeses humanes falses. Hi ha veritats que, des d’aquest punt de vista, són molt improbables: coses ben improbables acaben succeïnt. Qunates coses que consideràvem segures s’han mostrat falses i quantes coses que dubtaven molt que pogueren ocòrrer acaben sent veritat?

Dir que la veritat existeix no et compromet (tampoc) amb la igualtat “veritat= adequatio intellectus et rei”, sobretot si conceps aquesta adequació entre l’intel·lecte i les coses com una espècie de reflex especular entre un i les altres, al marge de les categories, els conceptes i tots els precondicionants humans necessaris per al coneixement. Potser tinga raó Bernard Williams quan diu que hi ha moltes teories de la veritat, però un sol concepte; un concepte irreductible a cap altre.

Ens cal finor conceptual per tal d’apreciar que defensar l’existència de la veritat no significa comprometre’s amb que hi ha veritat (no relativa) en tots els àmbits del discurs, ni que en tots aquests diferents àmbits allò que faria vertaderes les aseveracions siguen un mateix tipus d’entitat. Són entitats del mateix tipus el que fa vertaders els enunciats de la matemàtica, els de la física o els de l’ètica?

Però no volem complicacions, no ens agraden tantes disquisicions. No volem saber que el rival pensa d’una determinada manera relativament a una cosa, però no pensa com nosaltres diguem que pensa (volem que pense) relativament a altres, quan nosaltres hem posat en el mateix paquet tots aquests pensaments. No ens convé perquè no el podríem combatre amb tanta eficàcia. Volem tallar de soca-rel, i no volem molestar-nos en anar distingint branquetes i fullam. És més fàcil, mès còmode, més ràpid i més eficaç.

Intel·lectualisme moral

Darrerament a alguns els pegat per acusar-me de racionalista moralista—o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d'una cosa o l'altra—. No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compartible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància. Tanmateix, ningú ho creuria, si és que hem de jutjar pel que cadascú diu. Si fem cas de les explicacions que les persones donen de les seues accions, haurem d’arribar a la conclusió que ningú o molts pocs fan el mal a consciència.

Des de la perspectiva de la primera persona —com diuen els filòsofs—, des del punt de vista de cadascú, tots som innocents, ningú no es comporta en contra dels seus principis morals. Qualsevol acció que faça comptarà amb excel·lents justificacions. Si alguna vegada actua contra algú i així ho considera, serà per un estricte acte de justícia o, en el pitjors dels casos, de autodefensa. Sempre són els altres els que es comporten malament, amb mala fe. Si en voleu un bon exemple, penseu en les disputes dels patis de veïns. Sempre és el veí de qui parla qui és egoista, convinenciós o malintencionat. Fins i tot aquell veí o veïna que tots els altres aporrinen per problemàtic estarà en plena possessió de la raó si tenim la deferència de voler escoltar-lo o escoltar-la.

Són rares les ocasions que hom fa servir només raons de caire no estrictament moral per tal de justificar les accions seues que han perjudicat un altri. Per regla general, ningú ha fet res de dolent; tots som víctimes. Relativament a un mateix, tots som intel·lectualistes morals: si em fet alguna cosa dolenta, sempre ha estat sense voler. Això sí, respecte dels altres variem de seguida el principi: saben molt bé què es fan i ho fan amb tota consciència. És curiós, respecte de l’atribució d’estats mentals als altres, com ara tristesa, alegria, ràbia o pau, fem servir —o podem fer-ho— l’analogia, projectem allò propi sobre el proïsme. Si a mi tal cosa em causa tristesa o alegria, també a ell li ho provocarà. Però respecte de les intencions, ens abstenim ben bé de projectar-les, de suposar-les també en els altres: nosaltres som bons, els altres no. Des de la perspectiva de la tercera persona tot canvia.

Per desgràcia, però, i si he de ser sincer, ja no és tan veritat com ho era que hom no faça servir raons no morals per tal de justificar la seua conducta. Per desgràcia, cada vegada és més freqüent que hom apel·le a la pocavergonya, a l’egoisme, al propi profit per tal de donar compte del què ha fet. Ho fan amb un somriure a la boca i, aleshores, fan veure que són més intel·ligents que els altres, que són més espavilats, que l’altre gairebé s’ho mereixia, per badoc. Són cada vegada més els personatges d’aquesta mena els qui, amb una impudícia vergonyant fan gala de la seua murrieria. Que miren amb total displicència els qui s’entesten a defensar d’una manera tanoca, valors estantissos com són tots aquells que no apel·len al propi profit. Cada vegada en són més i certs programes de televisió els paguen per fer-ne ostentació i apologia. Fan apologia i ningú no els condemna (ningú dels que els hauria de condemnar).

El problema és que si Sòcrates, l’intel·lectualista moral per excel·lència, alçara el cap, continuaria pensant que ho fan per ignorància o perquè els falta un bull.

I ara, Sueca i Barcelona

Per si podeu i us ve de gust.

Vomitext®

Ja coneixeu el Vomitext? Es tracta de... En realitat és una mica difícil de definir. És un corrector de texts multifuncció o, més aviat, un depurador, un esporgador de texts multifunció. Diferents depuradors de texts en un sol paquet seria una descripció més exacta. Jo vaig començar a provar-lo fa uns dies. A banda, es clar, de l’idioma, pots elegir diferents categories de revisió en funció del tipus de text de què es tracte. Hi ha el revisor jurídic, l’administratiu, l’acadèmic, el literari i algun més que ara no recorde o no sé. Encara dins de cadascun d’aquests hi ha subcategories. Així, per exemple, dins el revisor acadèmic hi ha el científic, el d’humanitats, el de ciències socials... I, fins i tot dins de cadascuna d’aquestes subcategories, hi ha més divisions, com: filosòfic, històric, antropològic... Ara, això sí, l’ortografia no la corregeix.

Quan vaig començar a provar-lo estava entusiasmat, dir fascinat seria més correcte. Els resultats eren sorprenents, astorants. En voler revisar un text filosòfic i triar-ne l’opció, em va aparèixer una columna a la dreta de la pantalla amb els criteris que fa servir. Eren: coherència, plausibilitat, a qui importa?, fa alguna aportació? En voler provar amb algun text jurídic o administratiu, m’apareixien coses com: te sentit?, i sentit comú?, és consistent? , arregla les coses més que no les espatlla? Vaig introduir textos del B.O.E, del D.O.G.V i algun reglament de la meua universitat. En activar el Vomitext, els fulls virtuals es contreien, es doblegaven de manera espasmòdica tot simulant arcades que eren acompanyades pel sons adients d’oix. Després d’alguns segons començaren a desprendre’s lletres del text que queien a la paperera com un rastre de formigues ben atapeït. En molt poc de temps, als fulls només restava aquelles parts del text que havien superat la prova. La paperera era plena d’aquelles petites bestioles negres que eren les lletres diminutes. Si a les pàgines restava molt de text o no, m’estalviarà de dir-ho; però jo estava pletòric, la tasca m’havia semblat d’allò més assenyada. Volia córrer a recomanar tothom aquest producte increïble i portava impresos els textos que n’havien resultat com a prova fidedigna.

Una corada, però, em va impulsar a no apressar-me i en vaig voler fer l’experimentum crucis. Vaig dir-li que revisara un text literari meu del qual em sentia molt satisfet. Em punxar damunt de “Activar Vomiext” , els fulls començaren a sacsejar-se de manera violenta i sorollosa, les lletres queien a borbollons en l’endemig dels espasmes i l’oix. Al cap d’uns quinze segons, col·locades en diferents posicions i línies, restaren només aquestes paraules: “Tota... la... resta... era ... fem”.

És per això que he variat radicalment la meua opinió; Vomitext no funciona bé, no us el recomane en absolut, almenys en la seua vessant literària. És un frau! L’eslògan del Vomitext és “Ara el paper ja no serà sofert” I el defineixen com ecològic. “Vosté estalviarà molt de paper” diuen. Estaria bé, seria molt bo si realment funcionara. Però ja heu vist que no. Després de l’experiència literària el vaig tirar al fem, perquè ell sí que era fem! Així que, definitivament, no el compreu!