dilluns, 15 de juny de 2009

Intel·lectualisme moral



Darrerament a alguns els pegat per acusar-me de racionalista moralista—o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d'una cosa o l'altra—. No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compartible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància. Tanmateix, ningú ho creuria, si és que hem de jutjar pel que cadascú diu. Si fem cas de les explicacions que les persones donen de les seues accions, haurem d’arribar a la conclusió que ningú o molts pocs fan el mal a consciència.

Des de la perspectiva de la primera persona —com diuen els filòsofs—, des del punt de vista de cadascú, tots som innocents, ningú no es comporta en contra dels seus principis morals. Qualsevol acció que faça comptarà amb excel·lents justificacions. Si alguna vegada actua contra algú i així ho considera, serà per un estricte acte de justícia o, en el pitjors dels casos, de autodefensa. Sempre són els altres els que es comporten malament, amb mala fe. Si en voleu un bon exemple, penseu en les disputes dels patis de veïns. Sempre és el veí de qui parla qui és egoista, convinenciós o malintencionat. Fins i tot aquell veí o veïna que tots els altres aporrinen per problemàtic estarà en plena possessió de la raó si tenim la deferència de voler escoltar-lo o escoltar-la.

Són rares les ocasions que hom fa servir només raons de caire no estrictament moral per tal de justificar les accions seues que han perjudicat un altri. Per regla general, ningú ha fet res de dolent; tots som víctimes. Relativament a un mateix, tots som intel·lectualistes morals: si em fet alguna cosa dolenta, sempre ha estat sense voler. Això sí, respecte dels altres variem de seguida el principi: saben molt bé què es fan i ho fan amb tota consciència. És curiós, respecte de l’atribució d’estats mentals als altres, com ara tristesa, alegria, ràbia o pau, fem servir —o podem fer-ho— l’analogia, projectem allò propi sobre el proïsme. Si a mi tal cosa em causa tristesa o alegria, també a ell li ho provocarà. Però respecte de les intencions, ens abstenim ben bé de projectar-les, de suposar-les també en els altres: nosaltres som bons, els altres no. Des de la perspectiva de la tercera persona tot canvia.

Per desgràcia, però, i si he de ser sincer, ja no és tan veritat com ho era que hom no faça servir raons no morals per tal de justificar la seua conducta. Per desgràcia, cada vegada és més freqüent que hom apel·le a la pocavergonya, a l’egoisme, al propi profit per tal de donar compte del què ha fet. Ho fan amb un somriure a la boca i, aleshores, fan veure que són més intel·ligents que els altres, que són més espavilats, que l’altre gairebé s’ho mereixia, per badoc. Són cada vegada més els personatges d’aquesta mena els qui, amb una impudícia vergonyant fan gala de la seua murrieria. Que miren amb total displicència els qui s’entesten a defensar d’una manera tanoca, valors estantissos com són tots aquells que no apel·len al propi profit. Cada vegada en són més i certs programes de televisió els paguen per fer-ne ostentació i apologia. Fan apologia i ningú no els condemna (ningú dels que els hauria de condemnar).

El problema és que si Sòcrates, l’intel·lectualista moral per excel·lència, alçara el cap, continuaria pensant que ho fan per ignorància o perquè els falta un bull.

7 comentaris:

Luca Torelli ha dit...

Ja ho diu l'imperatiu categòric de Kant "sigues condescendent amb tu mateix" o com va dir Fuster "no deixes de jutjar els altres perquè encara que no ho faces els altres et jutjaran a tu" O alguna cosa semblant que ja tinc presbícia memorística.

Vista Parcial ha dit...

Sí, supose qu és un bon resum del que he dit. Segur que diuen això? Jo també necessite "Fosgluten reforzado".

Luca Torelli ha dit...

Bé, Kant crec que no ho va dir així pero n'estic segur que se ho pensava i Fuster ho acabe de mirar i... tampoc, però l'aforisme sencer está a la pàgina 225 d'"Indagacions i propostes" a la col.lecció MOLC d'Edicions 62. ¡¡¡TOMAAAAA!!!

Emili Morant ha dit...

Tobies, no sé ben bé d'on venen eixes "etiquetes" d'intel·lectualista moral - potser hi ha aspectes de la teua vida estrictament acadèmica que li ho fan pensar a algú, però això no ho podem saber els qui et coneixem per la via "extraacadèmica". Si hagués de pronunciar-me per la meua lectura d'aquestes anotacions, o del teu darrer llibre, l'etiqueta que jo mateix vaig haver de triar a falta d'una altra més sofisticada fou la de "antiintel·lectualista": en unes quantes de les teues reflexions (ho fas en esta, també) deixaves bastant clara l'escassa relació que hi ha entre la capacitat "intel·lectual" (evitem, momentàniament, l'ús de l'adjectiu "racional") i la forma en què hom es comporta (tracta, jutja, conviu) amb el proïsme. En això, no crec ser l'únic dels teus lectors que et dona la raó, i que ha gaudit de la forma en què expressaves algunes mesquineses erudites...

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Torpedo, per la referència. Ja em semblava a mi estrany que Kant hagués arribat a dir una cosa així.

Sí, Emili, jo et done la raó. Però, com ja he dit diverses vegades, he aprés que hom no és l'amo del que fa (del que escriu) i a la gent li agrada posar etiquetes amb les que classificar (és normal). Com que vulga o no, les posaran, jo ho comente i dic la meua... fins la propera etiqueta.

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Salut per a tots i totes: tinc un blooooooooc (ea, ea, ea) i espere que vingau a fer-me alguna visita (és que m'he cansat de gastar el nom de Luca Torelli)

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Em sembla que no tenia configurat els comentaris o alguna cosa així. Ho sent