dimecres, 12 d’agost de 2009

Per tres coses maleïsc els déus


Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

“Assaig de càntic al temple”
Salvador Espriu

Per tres coses (o quatre) maleïsc els déus (o la fortuna): per no ser anglès o americà (o australià, si m’apureu, però no de parla aborígen), per no tenir l’anglès com a llengua materna i per tenir consciència de poble. Sí, els maleïsc. Imagineu-vos que bo seria haver sigut educat en la teua llengua, poder parlar-la arreu del món, poder escriure per a un mercat vastíssim amb moltíssims parlants que, damunt, són lectors (lectors habituals) en un alt percentatge i en el seu idioma. Estimaria igualment la meua llengua, em podria expressar perfectament en ella; podria reflectir amb detall les meues cabòries, les meues reflexions, sensacions i sentiments, però ho faria amb molt més èxit comercial. Però, no; he hagut de nàixer valencià, sentir-me orgullós de ser-ho (com ho seria si fóra anglès) i no poder o no voler escriure sinó en la meua llengua i en la seua variant que és la germana pobra, la menys cuidada, valorada, protegida i potenciada pels responsables polítics. Escriure com pots i amb el poquet que saps. Quina desgràcia més gran.

No m’estranya, doncs, que alguns congèneres d’afició i vel·leïtats, facen alguna rabiola i espantada de tant en tant. No els culpe, simplement em fan una mica de pena; em fan ganes de mirar-los amb la condescendència amb que es mira els xiquets quan tenen un esclató: i què volíeu? No sabíeu a quina partida jugàveu? És trist i descoratjador, però què hem de fer. Això és el que hi ha i és missió teua intentar millorar-ho. Autocompadir-se i plorar només ajuda els qui et bandegen. Els deus han volgut fer-nos escriptors valencians que escriuen en la seua llengua des del País Valencià (damunt al País Valencià!).

Si haguérem nascut en un país normal i amb una llengua normal açò serien altres calces. Una solució: eliminar aquestes llengües minoritàries i cooficials (ja veig algun filòsof oficial i alguna política oportunista fregant-se les mans). Educar els fills en les llengües dominants; les farien seues i no sentirien aquesta frustració dolorosa que nosaltres sentim. Ja tindríem un problema menys. Ja no caldrien les rabioles ni els abandons.

Ah!, però també maleïsc els déus per fer que m’agrade la filosofia i l’assaig literari. ¿Per què no feren que em dedicara a la literatura i a la novel·la? ¿Com arreglem això? Caldria eliminar aquella disciplina i aquest gènere, més encara si es volen fer en català. Perquè això és la perversió completa. Ja són ganes de frustrar-se. Si és que és per a matar-me...

Bé ja hem avançat una mica en la solució de futurs traumes. Eduquem els fills en castellà o, millor, en anglès. Fem-los que fugen, com del dimoni, de la filosofia i també de l’assaig, si es que volen escriure; procurem de tota manera que tinguen altres inclinacions més serioses, més normals i assenyades. Refem el dictum de Pitàgores i diguem: eduquem com cal els xiquets i no es frustraran els homes. Però, hem de parar ací? Caldria emblanquinar els negres, heterosexualitzar els homosexuals, protestantitzar els catòlics, urbanitzar els rurals, embellir els lletjos... Pensar tots igual, o millor encara, no pensar.

Millor deixe’m-ho com està. Per quatre coses done gràcies a la fortuna, per ser valencià, de poble, haver-me dedicat a la filosofia i que m’agrade escriure. Unes coses les he triades, les altres m’han triat (si és que no m’han triat totes); però elles constitueixen bona part de la meua identitat i de totes em sent ben pagat. Sóc qui sóc i això sóc jo. Faré el que puga, intentaré posar de la meua part.

8 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Millor deixem-ho com està, sí.

Bon post amb una interessant reflexió sobre el tema.

Personalment m'alegro haver nascut en una terra on aprenc dues llengües i haver-ne apres un parell o tre més, que em dónen visions diferents i polièdriques del món. Un món en una sola llengüa és, potser, un món plà. Qui sap.

Jesús M. Tibau ha dit...

A mi m'agrada tal com ets, i el país en què ens ha tocat per viure i estimar és el que és, i això no ho podem canviar.
Sembla increïble que alguna gent no entengui que vulguem escriure i parlar la nostra llengua, la llengua pròpia del nostre país. Homogenitzar potser faria la vida més fàcil, però infinitament més trista, pobra i avorrida.

Jesús Párraga ha dit...

Tranquil, Tobies, que "The Da Vinci Code" l'han llegit a mogolló i és una merda com un piano. I els "Principia Mathematica" estan en anglés (dic jo, que llegir-los no els he llegit) i els han llegit quatre gats (i tres d'ells en traduccions)

Narrador ha dit...

Estic d'acord en les teues reflexions. ¿Com no escriure en la llengua dels nostres pares, en la primera que començaren a parlar-nos des que ens pariren? I això devem fer-ho malgrat l'escassa difusió i poc èxit -des d'un punt de vista comercial- del que escrivim.

vidapervida ha dit...

I per canviar el punt de vista, i deixar de sentir-nos víctimes: totes les llengües tendendeixen a la desaparició, mireu sinó que passà amb el llatí. Ací no se salvara ni Cristo.
I mentrestant, a parlar que són quatre dies.

Joana ha dit...

Som com som per haver triat algunes coses i que algunes coses ens hagin triat. I ben orgullosos que hem d'estr sense anar de víctime. Tot el contrari : fer arribar la nostra llengua ben lluny i fer-ho en català.
Un text que m'agrada tot el que diu. Gràcies!

Joana ha dit...

Ho posem i ho posarem tot de la nostra part per fer sonar la nostra llengua al món.

cistella de llum ha dit...

Sí, maleim els déus, a veure si així, com algún personatge deia en alguna novel·la (era de Faulkner?), s'hi revengen de nosaltres fent realitat els nostres desitjos... (però no el de ser angloparlants, sinó de fer normal emprar la nostra llengua i viure la nostra cultura)