Per tres coses maleïsc els déus

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

“Assaig de càntic al temple”
Salvador Espriu

Per tres coses (o quatre) maleïsc els déus (o la fortuna): per no ser anglès o americà (o australià, si m’apureu, però no de parla aborígen), per no tenir l’anglès com a llengua materna i per tenir consciència de poble. Sí, els maleïsc. Imagineu-vos que bo seria haver sigut educat en la teua llengua, poder parlar-la arreu del món, poder escriure per a un mercat vastíssim amb moltíssims parlants que, damunt, són lectors (lectors habituals) en un alt percentatge i en el seu idioma. Estimaria igualment la meua llengua, em podria expressar perfectament en ella; podria reflectir amb detall les meues cabòries, les meues reflexions, sensacions i sentiments, però ho faria amb molt més èxit comercial. Però, no; he hagut de nàixer valencià, sentir-me orgullós de ser-ho (com ho seria si fóra anglès) i no poder o no voler escriure sinó en la meua llengua i en la seua variant que és la germana pobra, la menys cuidada, valorada, protegida i potenciada pels responsables polítics. Escriure com pots i amb el poquet que saps. Quina desgràcia més gran.

No m’estranya, doncs, que alguns congèneres d’afició i vel·leïtats, facen alguna rabiola i espantada de tant en tant. No els culpe, simplement em fan una mica de pena; em fan ganes de mirar-los amb la condescendència amb que es mira els xiquets quan tenen un esclató: i què volíeu? No sabíeu a quina partida jugàveu? És trist i descoratjador, però què hem de fer. Això és el que hi ha i és missió teua intentar millorar-ho. Autocompadir-se i plorar només ajuda els qui et bandegen. Els deus han volgut fer-nos escriptors valencians que escriuen en la seua llengua des del País Valencià (damunt al País Valencià!).

Si haguérem nascut en un país normal i amb una llengua normal açò serien altres calces. Una solució: eliminar aquestes llengües minoritàries i cooficials (ja veig algun filòsof oficial i alguna política oportunista fregant-se les mans). Educar els fills en les llengües dominants; les farien seues i no sentirien aquesta frustració dolorosa que nosaltres sentim. Ja tindríem un problema menys. Ja no caldrien les rabioles ni els abandons.

Ah!, però també maleïsc els déus per fer que m’agrade la filosofia i l’assaig literari. ¿Per què no feren que em dedicara a la literatura i a la novel·la? ¿Com arreglem això? Caldria eliminar aquella disciplina i aquest gènere, més encara si es volen fer en català. Perquè això és la perversió completa. Ja són ganes de frustrar-se. Si és que és per a matar-me...

Bé ja hem avançat una mica en la solució de futurs traumes. Eduquem els fills en castellà o, millor, en anglès. Fem-los que fugen, com del dimoni, de la filosofia i també de l’assaig, si es que volen escriure; procurem de tota manera que tinguen altres inclinacions més serioses, més normals i assenyades. Refem el dictum de Pitàgores i diguem: eduquem com cal els xiquets i no es frustraran els homes. Però, hem de parar ací? Caldria emblanquinar els negres, heterosexualitzar els homosexuals, protestantitzar els catòlics, urbanitzar els rurals, embellir els lletjos... Pensar tots igual, o millor encara, no pensar.

Millor deixe’m-ho com està. Per quatre coses done gràcies a la fortuna, per ser valencià, de poble, haver-me dedicat a la filosofia i que m’agrade escriure. Unes coses les he triades, les altres m’han triat (si és que no m’han triat totes); però elles constitueixen bona part de la meua identitat i de totes em sent ben pagat. Sóc qui sóc i això sóc jo. Faré el que puga, intentaré posar de la meua part.