dimecres, 2 de setembre de 2009

La responsabilitat d'escriure





En el seu Dietario Voluble, anota Enrique Vila-Matas: “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”. I la lectura d’aquestes paraules em transporta molts anys enrere, quan jo devia tenir uns divuit anys. Em transporta a una habitació del col·legi Raimundo Lulio o, potser, Jaime Blames de la Universidad Laboral Francisco Franco de Tarragona; a una vesprada solitària de diumenge que els meus companys d’habitació aprofitaven per fer esport, anar al cinema o a Tarragona amb el Frenos potentes, aquell autobús gran i esgavellat que era propietat de la Laboral. Jo havia preferit quedar-me, nostàlgic, a la meua habitació. M’agradava restar-hi per tal d’escriure algun poema. Allí, assegut davant de l’escriptori, amb la melangia que proporcionen la llum vespertina de la tardor i la joventut que s’interroga per qui s’és i què es vol ser, i amb tota la ingenuïtat que aleshores tenia —i que beneïda siga— vaig decidir que mai no escriuria una ratlla per a ser publicada; jo, que somiava (com un impossible) amb ser escriptor.

Pensava que escriure era molt perillós, que obres que devien haver sigut escrites amb la millor voluntat havien servit després de motiu, causa o excusa per als més grans abusos. En nom de qui havia defensat la pau s’havien comés actes horribles de violència, qui havia propugnat la fraternitat entre els humans havia servit de bandera de guerres fratricides, qui vindicava la llibertat era emprat pels feixistes per tal de, en el seu nom, eliminar-la. I no importava massa la temàtica o el gènere. Don Quixot era invocat una vegada i una altra com a model —passat pel garbell ideològic— als campaments de la OJE i en les seues cançons. Amb una ingenuïtat ben cabalosa, vaig pensar que potser, si escrivia, les meues idees pogueren córrer aquesta mateixa dissort i el pensament de ser-ne responsable em resultava insuportable. Aquella vesprada de tardor, sota la lampadeta del meu escriptori esquifit, davant d’un full en blanc i corprés d’un sentiment pregó de responsabilitat, em vaig comprometre amb mi mateix a no escriure mai res per a les premses.

El temps passa i passen també els convenciments dels moments. Sobretot quan són el fruit del candor idealista de la joventut. Afortunadament, el pensament és mudable, varia, canvia, evoluciona, perquè també muden les raons, les experiències, els coneixements, les informacions. Vaig veure després que la raó de tots aquells mals que jo temia (i tem), la seua font no eren (en una molt immensa majoria) els autors i les seus obres, sinó el que uns i altres havien fet amb elles: el seu fanatisme interessat —hi ha algun fanatisme no interessat?— que les havia preses com a excusa. No importava la temàtica ni el gènere, perquè el seu paper només era subsidiari, no era una causa, sinó un adornament i una dissimulació de les veritables motivacions i propòsits, Vaig veure que, sense arribar necessàriament a tals extrems, la mateixa obra havia servit en mans d’uns i altres per a proposar, defensar o atacar coses contràries. Si pensem en els grans filòsofs i els seus seguidors i estudiosos trobarem tants casos com volem: penseu només en Aristòtil, en Kant, en Hegel, en Nietzsche o en el mateix Wittgenstein, per posar només uns pocs exemples més cridaners.

També em vaig convèncer de dues altres coses: que mai res del que jo fera valdria suficientment la pena com per a ésser publicat i molt menys encara com per a produir les passions que portaven a allò que temia: encara que no fera res per a impedir-ho, mai no seria, pels meus escrits, el responsable de cap desgràcia. L’altra cosa de la qual em vaig persuadir és que ja que en realitat no importa tant el que digues com el que els altres volen fer-te dir, tampoc no importava massa si deia o si callava. L’experiència m’ha donat la raó en açò darrer quan finalment he vist obra meua impresa: hom no és l’amo del que fa, entre el que tu penses que has fet i el que els altres diuen o consideren que has fet, poden haver distàncies enormes i insalvables i no està clar qui té raó.

Però, sí, és veritat “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”, tot i que siga perquè mai no sabrem qué poden fer els altres amb les nostres paraules; perquè qui llig posa entre les línies totes les seues obsessions, les seues dèries, el seu biaix i aquests són absolutament imprevisibles. Però i si els meus escrits foren causa d’alguna cosa bona...,com li va passar a Vila-Matas, que arriba a aquesta conclusió perquè un relat seu fou l’element coadjuvant d’un enamorament que va acabar en matrimoni. En fi, que mai no se sap i que tampoc no cal ser tan pessimista.

6 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Sento com una mena de càrrega emocional. El pes de la responsabilitat.
Hauria de deixar d'escriure?
Ja ho vaig fer durant una època i m'alegro tant d'haver recuperat la mania, que no penso pas deixar-ho. Amb pesos o sense pesos!

Com que no tinc obra "impresa" (el blog no compta, oi?), potser em puc sentir deslliurada del pes.

Jesús Párraga ha dit...

"Escriu quatre paraules i podré fer-te detenir" Chataubriand... o un altre.

Clidice ha dit...

En tot cas la sacralitat de la lletra impresa és més a toro passat. Tota persona, bona o dolenta, trobarà la justificació als seus actes en allò que ha dit o escrit algú altre.
Quan penso en com m'agrada Wagner i en com s'associa al nazisme ...

Jesús Párraga ha dit...

O va ser Talleyrand.... Eixe seria.

Emili Morant ha dit...

Els teus escrits són, sens dubte, causa d'alguna cosa bona: de la nostra coneixença, per citar-ne una que m'és directa i immediata.

En el ritme, en el to, i en l'esperit dels teus darrers escrits es respira encara tot el que de bo tenia (té!) "Idees i paraules". Cada lector haurà afegit les seues manies a sobre, però no és desgavellat sostenir que el fonament, el rovell de l'ou continua essent el mateix: una visió del món que és parcial, sí, però sincera, benintencionada, raonada i consistent.

En qualsevol cas, reflexions com aquesta sobre com d'inevitable és ser malinterpretat quan hom escriu tenen més valor quan venen d'algú com Tobies, per a qui la claredat és una virtut literària. Altres escriuen de tal forma que la de ser malinterpretats no és una possibilitat, sinó quasi un destí merescut...

Vista Parcial ha dit...

Eulàlia: no, no ho faces, no deixes d'escriure.

Jesús: tu ho deus saber. La meua erudició és limitada. Deu ser el segon, o potser el primer en algun dels volums que no he llegit.

Clidice:Les persones dolentes, sobretot, són expertes en trobar justificacions.

Emili: Caram, amic, tornes fort! Moltes gràcies.