dijous, 22 d’octubre del 2009

Dues actituds possibles


En el debat sobre les grans qüestions humanes hi ha dues actituds possibles: cercar la veritat o adoptar una visió consoladora. Més d’una vegada he sentit allò de “És que si fóra així seria terrible”. Això no pot ser mai una objecció davant una posició filosòfica o una teoria. “És que si el determinisme fóra vertader, la vida seria horrible”. Perdó, si el determinisme fóra vertader, la vida seria exactament com és. No es pot objectar una teoria perquè no ens agrada o no ens agraden les seues conseqüències, sinó perquè és falsa. Negar-se a veure impossibilita, per si mateix, combatre aquestes conseqüències.

Davant d’això tal vegada el que es pot fer és variar l’objectiu: no buscar la veritat, sinó la comoditat, la tranquilitat de consciència. És una opció; però cal ser-ne conscients. Les opcions, al final es redueixen a dos perills: errar o autoenganyar-se i no és segur que l'autoengany ens lliure de sofrir la realitat.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Un post excel·lent. M'has fet pensar en com quan vaig saber que la vida és una experiència entre dos punts molt delimitats i que no hi ha res abans i després em vaig quedar atònita: com era possible si jo, que existia, hagués pogut no existir, i podria ser que deixés de fer-ho? Primer ho negues, després t'enfades, però ambdues coses són infantils, perquè continua essent el que és. Cal tot un replantejament, modificar tots els punts de vista i acceptar (no resignadament, concepte cristià i negatiu) la realitat. Ara, en un món cristià, aquesta és una tasca complicada de dur a terme, perquè tot et condiciona a sentir-te malament per estar viu i ser-ne conscient. Gràcies :)

Jesús Párraga ha dit...

"No hay método de razonamiento más común y, sin embargo, tampoco lo hay más censurable que intentar refutar una hipótesis en las discusiones filosóficas, alegando sus consecuencias peligrosas para la religión y la moralidad. Cuando una opinión desemboca en el absurdo, desde luego es falsa, pero no es seguro que una opinión sea falsa porque tenga consecuencias peligrosas"
David Hume, "Investigación sobre el conocimiento humanos"

Val. Però, per què contraposar "Veritat" i "visió consoladora"? És sempre la "Veritat" "desconsoladora"? No és aquesta una posició metafísica? No-falsable?

"Avui estic vençut, com si sabés la veritat"
Fernando Pessoa

Altrament, que fa Spinoza per ací? Bé, la veritat es que d'Spinoza només he llegit el Tractatus... (el d'Spinoza)

"La verdad es revolucionaria, no os acostrumbréis a la mentira." Ho vaig llegir a una paret.

Guillermo Bell ha dit...

Gracias por tu reflexión de hoy, muy interesante como casi todas.
Tu tesis es cierta a no ser que pensemos que buscar la verdad no esté al mismo nivel que adoptar una visión consoladora, sino que sea una de las formas posibles de buscar una visión consoladora. La verdad como medio instrumental de encontrar la comodidad y tranquilidad de conciencia y no como fin en sí mismo. James, William James.

Vista Parcial ha dit...

Gracies a tots tres, Clidice, Jesús i Guillermo, pels vostres comentaris. El problema d’aquest post és que és gairebé aforístic, i als aforismes es passa el mateix que als acudits: que si vols explicar-los, perden la gràcia.
El tema de la veritat i la visió consoladora: no vull dir en absolut que la veritat no puga ser agradable i consolodora; clar que ho pot ser. El problema rau en fugir de la veritat per por a perdre la visió consoladora. En filosofia, pense, com en quasi totes les coses, no es poden abordar els temes des de prejudicis irrenunciables i voler fer casar la resta de coses amb ells. Si el que es vol és només afermar les pròpies posicions, o eludir els perills d’haver d’acceptar una veritat que no ens agrada o no ens convé, no es podrà fer una investigació autèntica. Les creences —religioses o de qualsevol mena— no han de suposar un fre o un biaix al pensament. I si ho han de fer, aleshores, allò millor és no fer filosofia; amb la doctrina ja n’hi ha prou. El problema és una altra vegada d’objectiu, de prioritats. Però si la veritat —tan difícil d’obtenir, és clar— no és allò que ens guia, la nostra indagació serà sempre inautèntica. Dir que aquella teoria té unes conseqüències que no ens agraden o no ens convenen, no és òbviament una objecció, perquè si la teoria és vertadera, les conseqüencies hi són de tota manera i amagar el cap, l’únic que pot aconseguir és que ens colpegen per l’esquena i sense defensa possible. D’altra banda, tampoc no és sempre clar quines en serien realment les conseqüències.
Respecte d’això que dic del determinisme: “si el determinisme fóra vertader, la vida seria exactament com és”, el que vull dir és que, de fet, el determinisme ja és vertader o no és, per tant tampoc la vida seria distinta. Potser el problema a què apunten els qui el temen és no a les conseqüències del fet que el determinisme siga vertader, sinó a les conseqüències de creure que ho és. Això és el que segons alguns faria la nostra vida horrible. Com he dit, però, no sempre és clar quines serien les conseqüències de conèixer (o creure) una determinada veritat no volguda. Alguns han defés que si ens convèncerem de la veritat del determinisme, la conseqüència fòra que seríem més tolerants els uns amb els altres.
En fi, això és tot... de moment.