Fer de la necessitat virtut

Tenim tendència a fer de la necessitat virtut. Crec que aquest és un fet innegable. M’ha vingut al cap aquest pensament a causa de la iniciativa d’una colla de Benimodo de fer unes samarretes en les quals hom proclama als quatre vents i en verd sobre negre, el seu orgull de ser de poble. La iniciativa no en sembla gens malament, jo també em sent orgullós de ser de poble, i si no compre la samarreta serà més aviat pel meu pudor a identificar-me públicament i ostentosa com a membre incondicional de qualsevol grup, que per falta de convicció. A més, el propòsit que ha motivat la confecció de les samarretes, fer front a l’especulació i la desfeta urbanística, em sembla ben lloable. El problema és que tenim la tendència a sentir-nos orgullosos i a fer proselitisme d’allò que som i de tot el que som, de cadascuna de les circumstàncies en les quals ens trobem, siguen volgudes o només inevitables. Torne a dir, la iniciativa de les samarretes ha estat la causa d'aquest pensament, no la seua justificació (ha estat, per dir-ho així, el detonador d'una associació d'idees humeana, no la raó justificadora).

Els joves dels pobles, quan encara tenen l’oportunitat o la possibilitat de no viure-hi, abominen en molts casos de la vida que s’hi duu: de la seua mentalitat, d’estar absolutament controlats, de la falta de marxa... Aquests mateixos joves, quan ja siguen adults i ben adults, si no han tingut més remei que restar-hi i viure, acabaran fent una apologia abrandada de les virtuts de la vida en el poble que primer han deixat com un drap brut. I no sols això, sinó que maldiran tot el que sabran i més de la ciutat i de la vida en la ciutat. I a l’inrevés passarà amb els habitatnts de la ciutat, aquells que primer han pogut admirar la vida en els pobles, acabaran blasmant-la: els dels pobles són incults, taujans. Mai no he entés perquè aquell costum de pressuposar cultura en els ciutadans, només pel fet de viure a la ciutat i incultura en el poblatans. No he sabut mai perquè l’habitant de qualsevol barri d’una ciutat (per marginal que siga) ha de gaudir, per aquest sol fet, de la possessió d’algun coneixement que no tinguen els de poble. És que el sol fet de haver-hi nascut suposa una ciència infusa? De vegades em sembla que s’assumeix, d’una banda i l’altra, alguna espècie d’innatisme estrafolari en aquest sentit.

El pensament, en definitiva, un pensament que governa moltes coses de la nostra vida, i que explicaria posicions com l’etnocentrisme, el sectarisme, el fanatisme i molts altres ismes, ve a ser: com que això és meu, és i ha de ser el millor. Potser és una pòcima d'autoafirmació, un bàlsam contra el desencant. Però, en qualsevol cas, hi ha una part de la soució que seria bo de resistir. De “m’agrada el que tinc i el que sóc” no se sgueix “qualsevol altra cosa és dolenta o pitjor”; sobretot s’hauria de resistir la tentació imperialista: “qualsevol altra cosa ha de ser atacada, assimilada, o, si no, absolutament menystinguda”. Supose que a tots us venen al cap moltes exemplificacions d’aquest non sequitur i de les seues conseqüències.

Sí, tenim la tendència a fer de la necessitat virtut. Hi ha casos extrems. L’altre dia em contava algú —del qual no diré el nom, perquè és un personatge ben conegut— que tenia uns amics amb un fill coix (era una altra cosa, però he canviat la característica en favor de l’anonimat). Es tractava d’una família d’aquestes que solen presumir de què tot és perfecte a casa seua. Tant parlaven i tan bé del seu fill i la seua coixesa, que aquesta persona de la que us parle va arribar, gairebé, a sentir que era una desgràcia que els seus fills no hagueren sigut coixos; que havia tingut mala sort.

Ser coix no és bo; tampoc no diré que siga una desgràcia i, òbviament, no és quelcom del qual hom se n’haja d’avergonyir. Però em reconeixereu que no és una cosa de la qual hom haja de fer bandera, ni tampoc res que s’haja d’imposar als altres. No hem de fer coixos a la resta perquè nosaltres ho siguem. Sentir-se content i satisfet d’allò que hom és, pot ser una cosa bona, ja que evita ansietat, insatisfaccions i traumes. Però abans de lloar-ho, d’assumir-ho sense un badall de crítica i sense ningun ànim de canviar, abans de voler fer iguals als altres, parem-nos a pensar si no serà una coixesa nostra i que, per ser nostra, no la fa millor que tenir les dues cames sanes i fortes. Per tal d’estimar el que es nostre, no cal menysprear allò que és alié. I estimar el que és nostre només perquè ho és (per que acabat sent-ho), sense parar-se a pensar si realment és bo o ens convé, tampoc no és el procediment més raonable.