Sobre la ironia

Com que darrerament estic mandrós —o és que tinc molta feina i no puc dedicar tant de temps com solia al blog—, aprofite qualsevol avinentesa per penjar alguna entrada sense massa esforç. Fa uns dies vaig penjar un aforisme: dues línies. I, ai la meua sorpresa quan he vist que només dues línies donaven per a tant! Això m’ha portat a fer una cosa que odie: explicar un aforisme. Ho odie perquè, com ja vaig dir, als aforismes els passa com als acudits: que si s’expliquen, perden la gràcia. Però crec que el tema ho mereix.

L’aforisme en qüestió deia: “Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia”. I em va faltar afegir: per si de cas”. És a dir, que ho deia sense ironia per si de cas se m’acusava del mateix que denunciava. La qual cosa per cert només hauria estat una confirmació de les meues paraules (quod erat demostrandum).

Què pensava quan ho vaig escriure? La veritat és que no intentava tant moralitzar com constar un fet o, més aviat, una veritat conceptual: si la ironia necessita de l’enginy i de l’humor, aleshores és incompatible amb el ressentiment i la poca intel·ligència.

Si la ironia és un dels recursos de l’humor, com en totes les coses de l’humor, acudits o el que siga, cal una mica de malícia (si voleu dir-ho així: una mica de mala llet). Però una cosa és la malícia i l’altra el ressentiment. L’odi i el ressentiment fan la llet agra, són incompatibles amb l’humor, el bon humor, i és per això que espatllen l’intent. Allò que havia de ser graciós esdevé patètic, trist. Qui fa la proferència pseudograciosa només podrà aconseguir l’empatia de qui ja estava completament predisposat, per no dir “de qui ja la tenia”. És a dir, no aconseguirà fer gràcia o atraure la simpatia més que d’aquell que comparteix l’odi de l’emissor envers el mateix objecte.

A més, el ressentiment ofusca i és un obstacle per a la capacitat de pensar de manera enginyosa, no permet el pensament calmós i alegre o condecendent. Parle, insistesc, de la ironia, que és lleugera i subtil, no del sarcasme.

El problema de tot açò és el de sempre: que les ironies no pertanyen a una espècie tancada que es puga sotmetre a una definició estricta i excloent —asenyalar un conjunt de trets propis i comuns— ; que comparteixen només, com deia aquell, un aire de família, i que hi ha tants matisos i tantes consideracions a fer que és molt difícil (si no impossible) dir alguna cosa que siga veritat del tot, que no tinga excepcions i que puga concitar, d’aquesta manera, l’acord. Supose que hi resta només aquell recurs desagradable, però de vegades necessari, de dir: En fi, és la meua opinió.