dimecres, 24 de febrer de 2010

Éssers contradictoris



Fa uns dies, mentre intentava fer una becadeta després de dinar, veia la sèrie Amar en tiempos revueltos. Una dona li contava a un amic la dràmatica mort de son pare. Mentre presenciava el pas d’una processó, no va voler agenollar-se. Un feixista el va increpar i li va ordenar que ho fera. Ell es va negar i el feixista li va pegar un tret. Això em va fer pensar en com de contradictoris som els ésser humans. Ja sé que no és un pensament nou. És un pensament vell i recurrent. Però el pensament es va eixamplar, i va anar ben lluny de la seua causa originadora. Els éssers humans —vaig pensar—, fins i tot els de la meua pròpia corda, som contradictoris. Abominem del pensament únic, però, en el fons, el voldríem.

És clar que aquest retret no val per al feixista del qui parlava la dona de la sèrie. Ell no abomina del pensament únic: el vol i està disposat a matar els dissidents. Ell no és contradictori. El que em sobtava és aquesta tendència nostra—que no és exclusiva de personatges com aquest i on trobe la contradicció— a irritar-nos, a no tolerar la diferència. Si tu creus —si ets creient— que més et dona si l’altre no ho fa?, i si t’importa, per les típiques raons de salvar ànimes i tot això, quin dret t’arrogues a voler imposar la teua fe? Si no creus, que et fa a tu que l’altre crega? Quina obsessió es aquesta per menystenir, quan no condemnar o atacar, la diferència? Jo entendria que ens irritara la discrepància en el pensament d’un altre quan aquesta té conseqüències en la pràctica que ens perjudiquen, que atenten contra els nostres drets o, fins itot, contra els nostres interesos. Però ho fem igual quan aquest no és el cas.

Menyspreem, ridiculitzem, quan no insultem i odiem els nostres rivals ideològics i els considerem enemics. La mateixa paraula “rival” ja és una paraula ben carregada semànticament. I allò encara més curiós i simptomàtic és que resulta difícil trobar-ne una altra, més neutra, per referir-se a qui no comparteix la nostra visió de les coses. Els anomenem rivals i pensem, no sols que estan equivocats, sinó que són mal intencionats. Certament hi ha ocasions en les quals tenim motius sobrats per a pensar-ho, ateses les seues actuacions. Però, ben sovint no necessitem d’aquesta contingència per a que el fenomen en qüestió es produesca. Ens basta que pense de la manera que ho fa, diferent de la nostra, per a que s’active el mecanisme del desdeny.

És normal defensar el propi pensament; fins i tot, com a l’únic correcte. Al cap i a la fi, si és això el que creiem, serà perquè el considerem vertader. Fet i fet, això és el que vol dir creure. Serà també normal voler que els altres pensen igual, considerar que si no ho fan estan equivocats; almenys en aquells aspectes que són incompatibles amb el que nosaltres creiem. Però supose que caldrà estar molt convençut de les pròpies veritats per tal de voler que la manera pròpia de pensar s’universalitze. I supose que cal alguna cosa més que una gran convicció per tal d'enfellonir-se amb el dissident. Amb tot, ho fem: qui pensa diferent és el nostre enemic. D’on naix aquesta molèstia, comuna a aquells en qui s’entén i a aquells en qui resulta contradictòria?

De vegades pense que estem en contra del pensament únic només quan aquest pensament no és el nostre.

7 comentaris:

VK ha dit...

Em quede amb la darrera idea i amb eixe lloc comú que afirma quesi vols conéixer com és de debò una persona només cal que li atorgues poder, llavors les ideologies únicament es conjuguen en primera persona.

Jesús Párraga ha dit...

Trobe que en qualsevol discussió d'ordre pràctic (a l'àmbit tècnic o científic la cosa és més senzilla), amb la dificultat afegida que "l'ordre pràctic" és "pràcticament tot" (has vist com gaste les cometes, Tobies?)... Per on anava? Ah, sí: en qualsevol discussió d'ordre pràctic considerem com a condició de possibilitat de la discussió mateixa que algú ha de tindre la raó, que n'hi ha una "Raó" que es pot assolir i que és possible convèncer l'altre (vull pensar que convèncer és "vèncer junts"), perquè l'altre (o jo mateix) pot estar equivocat... I SI NO ESTÀS D'ACORD AMB MI EN AIXÒ QUAN ET VEJA NO ET CONVIDARÈ A UN TALLAT!!!!

Clidice ha dit...

sempre dic que, quan conec algú, no vull saber ni a qui vota, ni a qui resa, ni amb qui es gita. M'agrada pensar que els meus amors i els meus odis obeeixen exclusivament a com és aquella persona. I, sobre el que jo faig, penso, crec, ningú no n'ha de fer res :)

Marc ha dit...

en certa manera ja ho deia Plató al mite de La Caverna, ens veiem obligats a demostrar el que no pensa com nosaltres que s'ha equivocat.

Vista Parcial ha dit...

VK: D'acord.
Jesús: Molt ben gastades les cometes. Va, bé, convida'm al tallat.
Clidice: Bona política!
Marc: Això deia Plató?

Marc ha dit...

Es pot interpretar aixi

novesflors ha dit...

Sí, de vegades som una mica intransigents amb els qui no pensen com nosaltres i, si fem un acte de tolerància envers ells és perquè primer ho passem pel magí i ens obliguem a mostrar aquesta tolerància.