diumenge, 7 de març de 2010

Ètica i política

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Atesa com està la situació al poble i atesa com està la situació molt més enllà del poble, estic segur que el que ara diré serà malinterpretat o serà interpretat d’una manera parcial i esbiaxada. He pensat, però que a qui se l’encenga la cua deu ser perquè la té de palla, i que això, aquest perill, no té per què obstar per a que diga el que crec que és una veritat que cal denunciar: la més que escandalosa falta de valoració de l’ètica en política per part de molts, de massa.

Fa temps que em pregunte fins on podem arribar a suportar, i suportar gairebé amb el beneplàcit, el descrèdit de la funció dels polítics. Sembla que hem assumit, que ens sembla natural i esperable que els polítics abusen de la seua posició per tal d’enriquir-se i enriquir els seus; que la corrupció no siga motiu de sanció, ni tan sols moral, per part, ja no sols dels poders fàctics, sinó dels electors. A mi, personalment, m’escandalitza el fet que, quan transcendeixen escàndols per part dels polítics, aquests no repercutesquen en els resultats electorals o que repercutesquen encara d’una manera positiva.

No, no hauria de ser lògic sonsiderar que és normal que els polítics traguen partit de la seua posició de poder i d’accés privilegiat a la informació; no hauria de passar que les institucions públiques ens semblen els llocs més segurs, protegits i rendibles per al progrés dels desaprensius que les empreses privades. Tampoc no hauria de ser vist amb normalitat que l’estratègia dels partits s’assemble tant a la d’algunes empreses, per a les quals aconseguir posicions d’avantatge en el mercat justifica i guia qualsevol estratègia o acció, al marge d’altres consideracions; sobretot ètiques, que sempre semblen un handicap i una rèmora. Estem massa acostumats a pensar que les promeses dels polítics responen merament a les estratègies electorals sense cap compromís real d’acomplir-les. Estem massa acostumats a veure que per tal d’aconseguir el poder valga qualsevol procediment; que el patró que guie les actuacions dels partits siga quasi en exclusiva l’intent d’enfonsar el rival per tal de sortir-ne victoriós; que no importe, en realitat, què beneficia aquells que els han de triar, sinó què afavoreix el propi èxit. Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting.

No, no m’agrada això i pense que no és bo per a ningú. No és bo tampoc per a als qui que en poden treure un profit a curt termini. Quan la desconfiança s’estén i quan ja no res escandalitza, som tots el s que perdem. Estic fart de pragmatismes que no són més que l’ocultació de l’interés o la feblesa. No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec, però supose que els de terra, els ciutadans, hauríem de ser ben crítics i fer-los pagar, ni que fora amb els nostres vots, els seus excesos. No ens hauríem de conformar, hauríem d’exigir-los —i ens hauria de semblar una obvietat fer-ho— un comportament que es basara en l’ètica i la competència i no en l’eficàcia electoral a qualsevol preu.

Cal una revolució ètica que només els ciutadans podem començar. Ens cal esperit crític, l’exigència envers qui ens ha de representar; no ser tolerants amb l’engany i el frau. No consentir el que és intolerable; hem de tornar a ser exigents i actuar en conseqüència. Som nosaltres qui tenim la clau, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Exigim les responsabilitats a qui les tenen i no ens resignem a permetre-ho tot. Castiguem-los quan calga, retirem-los la nostra confiança i el nostre vot, fem públic el nostre desacord. Allò que és dolent no deixa de ser-ho pel fet que estiga ben estés. I el que no és just no comença a ser-ho perquè siga freqüent. El costum no es justifica a si mateix i acostumar-se al mal és molt mal costum.

9 comentaris:

Guillermo ha dit...

Salvo un matiz, absolutamente de acuerdo con lo que dices. "No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec". Por supuesto es muy difícil. Quizás habría que empezar por cambiar el sistema electoral, que es una de las raíces fundamentales que propicia retroalimenta la falta de ética y de competencia de los políticos. Y hasta que no cambie, abstención activa.
El matiz es "Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting." Pobres empresas; son como las personas. Las hay de todos los colores. Y por lo menos, en general, sabemos mucho más claramente lo que buscan y cómo lo buscan; mucho más que lo que pasa con los partidos.

Vista Parcial ha dit...

Guillermo, crec que tens raó respecte del a les empreses. Respecte de l'abstenció activa no ho tinc tan clar. Però haver-ho d'argumentar se'm fa difícil.
En tot cas, la majoria dels partits s'assemblen a les males empreses. Val així?

Clidice ha dit...

Què bé! avui pensava en com enfocar el tema i ja no em cal, tu ho has fet per mi i ho has fet la mar de bé :)

Rumiava però, com és que som tan refotudament hipòcrites. Com ens omplim de santa indignació però callem quan veiem l'oportunitat de treure'n algun benefici.

Això ens porta a pensar en la doble moral cristiana, i catòlica sobretot. I també se m'ha passat pel magí, que blasmem aquesta democràcia i els seus representants, sense tenir en compte que no és res més que la perllongació de la dictadura, de les seues famílies i que, en el fons, només em maquillat aquesta Espanya que s'ha mantingut com a cortijo d'uns quants de fa una pila de segles.

Mirem la resta del món occidental, majoritàriament calvinista i prenem la seua moral com a model. Aleshores el xoc és inevitable. Volem fer veure que som demòcrates i europeus i amaguem la veritat, com el qui amaga la brutícia sota la catifa. Finalment la brutícia fa un bony apreciable i necessitem una catarsi.

Abans ho arreglàvem matant-nos els uns als altres, ara corrent pel corral com un pollastre sense cap.

El mal és que continuar així provoca que la majoria de la gent, que no ho oblidem, això de pensar ho tenen poc per mà, vegi en un líder, en un dictator, la solució a tots els mals, com quan el pare posava ordre al desgavell de la canalla en les baralles.

I si a això hi sumem el poc interès que té la classe dirigent (no només la política) en l'educació de la població, dóna unes esperances molt minses de sortir-se'n ben parats.

Disculpa per la persiana, però entre el teu article i els meus rumiaments matinals ... :)

Jesús Párraga ha dit...

"Això ens porta a pensar en la doble moral cristiana, i catòlica sobretot".
D'allò no se'n diu "petitio principii"?

La veritat és que jo no he vist mai una doble moral cristiana, el que he vist és un fum de cristians inmorals amb dobles, triples i quàdruples moralitats. No em canse mai de citar un llibre de Nicolàs Verdiaeff: "Dignidad del cristianismo e indignidad de los cristianos". No cal confondre les coses, que les metonímies estàn bé a la poesia però no sé si quadren amb la filosofia.

Vista Parcial ha dit...

CLidice: llegeixc el teu comentari i pense que és na llàstima que no hages fet l'entrada.
Després, Jesús i tu haguéreu pogut entrar en debat (o continuar-lo).

Jesús Párraga ha dit...

Ma que ets provocaor, Tobies. :-)

Guillermo (otra vez) ha dit...

Bueno, ya que el tema sigue dando de sí, vamos a aprovechar. Seamos claros. ¿Echamos la culpa de la falta de ética a nuestros políticos? Por favor. Nuestros políticos son sólo el reflejo de la sociedad que los encumbra y los sostiene. Que los encumbramos y los sostenemos. ¿Es intolerable lo que hacen? ¿Hace falta una revolución ética? No echemos la culpa al que tenemos delante. Somos una sociedad analfabeta, absolutamente analfabeta, indiferente, acrítica, apoltronada. Esta es la causa de los problemas que tenemos y que defines y con cuya descripción estoy de acuerdo al ciento veinte por cien. Pero ¿cuál es la causa de tener esta sociead? Esto es mucho más complicado ¿No crees que el sistema educativo desde principios de los años setenta ha contribuido absolutamente? Yo sí. Por eso me salí. Y te aseguro por eso que las empresas (algunas empresas) no son peores en absoluto.

Jesús Párraga ha dit...

Hay una peli (cuyo título no recuerdo) en el que Al Pacino (si no recuerdo mal) interpreta al alcalde de Nueva York (me parece) y en un momento dado le dice a una especie de ayudante (creo que era John Cusack): "no dejes nunca que la honradez te impida hacer el bien". O algo similar. Esa moral postconvencional, esa autonomía moral es la misma que expresa Tony el Gordo (ante un cargamento ilegal de tabaco) cuando le dice a Bart Simpson: "¿Está mal robar una barra de pan si tu familia pasa hambre?" Bart contesta que no y Tony vuelve a argumentar "Imagina que tienes una familia enorme ¿estaría mal robar tabaco para venderlo y alimentar a tu familia?" Más o menos, que aunque veo todos los días "Los Simpson" la memoria me falla. A lo que iba: un político corrupto es alguien con una familia enorme, con muchos amigos que alimentar y que en su actuación obedece a una ética propia, autónoma... ahora sigo que tengo la olla al fuego.

Jesús Párraga ha dit...

En otra peli ("Platoon") un soldado dice: "las excusas son como el culo, todo el mundo tiene una", esto es, cualquier comportamiento puede encajar en un sistema moral "ad hoc". Si a todo esto añadimos que nos pasamos la vida hablando de "multiculturalidad", "relativismo moral", incluso "politeismo ético" y más finamente y en inglés "overlaping consensus", pues tenemos que la moral social, que se sostenía en algo más que el mero contrato, desaparece de las coyunturas de las relaciones humanas y cada cual busca su propio beneficio, sustentado en una moral de maximización de beneficios individuales. ¿A qué ética traicionan los políticos corruptos? ¿A la que se sustenta en la máxima de que la actividad pública tiene como finalidad el bien común determinado por el cumplimiento de leyes justas? Bien. ¿Tiene esa ética un carácter dominante en nuestro mundo? No parece que sea así. Un aspecto perverso es el de aquellos que, a la postre, chocan con la ley. Otro aspecto, a mi juicio no menos perverso, es el que representan aquellos cuya "honradez" hace que pasen por encima de las leyes o las utilicen, deformándolas, en beneficio del "bien". En el mundo de la enseñanza, los ejemplos de este "buenismo" (otra forma de corrupción), de esta "pitié dangereuxe" son legión. No sé. Me parece que Antígona, en nuestro mundo de quincalla, pandereta y oropel sería la profesora que, a contra ley, aprueba a un alumno para hacer el bien y que el pobre pase de curso. Y se va a casa con "su" conciencia tranquila, incluso onanizada, y la legalidad hecha unos zorros. Kant se podía haber estado calladito.