Era a punt de passar per davant d’aquella porta, quan la dona que eixia va llançar el paper. Era un troç de paper blanc, brut, esfilagarsat diríem si no és perquè no era de fil; molt probablement, un mocador de paper vell i rebregat, com aquells que resten durant uns dies a la butxaca, mesclats amb les claus o les monedes. Va aterrar gairebé damunt del seu peu. Xavier el va mirar amb un gest de fàstic mal contingut i va mirar a continuació la dona amb una mica més de conteniment. De tota manera, abans de baixar una altra vegada la seua mirada cap a la deixalla, i amb un to que volia fingir amabilitat alhora que pretenia amagar la seua desaprovació un tant enutjada i desdenyosa —sense aconseguir cap de les dues coses, si hem de contar-ho tot— va dir:
—Crec que li ha caigut un paper.
El marit de la interpel·lada era ja també fora de la casa, segurament es dirigien al cotxe que hi havia aparcat just uns metres més endavant al costat de la vorera. La dona se’l va mirar de dalt a baix, com qui mira una cosa bruta o molesta, enutjosa al capdavall. Es va girar d’esquena i va començar a caminar amb el seu marit. Xavier va sentir en aquell moment que la seua irritació creixia i es descontrolava. I quan ho va voler pensar, ja havia dit:
—Vosté mateixa. Li he donat l’oportunitat de refer-se i de no quedar com una dona bruta i desconsiderada.
En sentir aquelles paraules, home i dona referen les poques passes que havien fet.
—I quina poca vergonya… Però no està diguem-me porca el tio collons aquest!
I a aquestes dolces paraules de la dona, va seguir una punyada del marit que tingué com efecte immediat que la sang brollara del nas del’agredit.
Xavier es furgava les butxaques, però no aconseguia trobar res amb què eixugar aquella hemorràgia. A la fi, es va ajupir, va agafar el paper que havia estat la causa de tot i s’el va apretar fort contra els narius. Mentre se n’anava esverat i amb el cap aixecat, sentia la dona, que amb veu ben alta, gairebé cridant i ben escarotada, deia:
—Serà possible!, i quina gent més maleducada hi ha al món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
8 comentaris:
El teu escrit podrà semblar fictici, però fa ara un parell de setmanes, ens trobem un matrimoni amic, ella amb closses perquè està acabada d'operar de la cadera. Venien per la vorera i es troben un cotxe a sobre, el marit de manera educada diu a la condductora, "podries apartar el cotxe una miqueta que la meua dona no pot passar?", davant la mirada de menyspreu que li feu la del cotxe, li diu "hauré de cridar els municipals perquè l'apartes?". La xicota li contesta "poca feina és el que teniu, descarts!" (i són un matrimoni que s'ha passat la vida treballant de valent).
I és que les veritats ofenen, i cada dia més la hipocresia lleva el lloc a la raó, i la lògica.
Gran història.
jo solc dir-ho això: "em sembla que li ha caigut ...", però poca cosa més que una petita satisfacció intima en trec :(
No, si ja sé que és més real del que sembla. De fet, el relat me'l va inspirar un paper, igual que el que descric, que una dona va llançar en eixir de sa casa amb el seu marit quan jo era a punt de passar. El paper quasi va aterrar al meu peu.
Exemples, per desgràcia, n'hi ha a milers.
Això del paper és el mateix que contaves dels que deixaven les bosses de fem a sobre dels contenidors... Espere que la teua anècdota no acabara com el relat que va suggerir.
No, per sort no; potser perquè no vaig obrir la boca.
¡BUENO, QUÉ! PER A QUAN UN ALTRE RELAT?
Per sort, poc a poc, l'educació dels nostres menuts va millorant i crec que les situacions d'aquest tipus canviaran pronte.
Ja fa un parell d'anys, portava per València al meu nebodet de 6 anys de la mà per la vorera, i una xica que anava dos passes davant tirà un paper a terra. El meu nebot, amb la delicadea dels menuts, i a tota veu, me diu "Tio, mira quina dona mes gorrina".
Jo no vaig dir res, pero la xicota parà, tornà arrere, plegà el paperet, i el portà a una paperera que hi havia uns metres mes avant, seguint després el seu camí.
Si les mirades mataren, la que li pegà al xiquet l'havera deixat sec allí mateix.
Crec que es un exemple per a molts adults.
Publica un comentari a l'entrada