dimecres, 27 d’octubre de 2010

Una paradoxa moral

Hi ha temes en filosofia dels quals no m’agrada ocupar-me. Es tracta, en general, dels temes que vertaderament interessen a la gent: temes de filosofia pràctica, és a dir, d’ètica, de filosofia política, etc. I no m’agrada ocupar-me’n justament per això, perquè vertaderament interessen i poden, per tant, tenir conseqüències (fins i tot desastroses) en la vida quotidiana. Sé que en general, als “filòsofs” no se’ns té massa en compte. Però observe que, quan es tracta d’assumptes com aquests, sí que es vol sentir la seua opinió i fins i tot se’ls convida a dir la seua. Sembla que interessa saber què pensen i hi ha fins i tot el perill que les seues paraules tinguen finalment una repercusió en la pràctica, en les lleis i en les maneres de fer i entendre les coses. Per tal d’evitar aquest perill (bastant mínim en el meu cas, que no sóc ningú) m’estic de reflexionar públicament sobre aquestes coses. No me n’orgullesc, al cap i a la fi és un tret de covardia potser; preferir que s’equivoquen altres no em lleva de damunt la responsabilitat.

Dic tot això perquè estic llegint un llibre sobre una d’aquestes temàtiques que solc evitar i he trtobat una consideració que reforça la meua positura envers aquestes matèries tan importants. El llibre es titula The Apology Ritual i el seu autor és Christopher Bennet, un jove professor de la Universitat de Sheffield. La tesi principal del llibre és un desenvolupament d’una altra tesi hegeliana: el criminal té dret al càstic. Enfront de la concepció restaurativa o reparativa de la justícia, l’autor advoca per la justicia retributiva, justament basant-se en aquesta idea de Hegel. El criminal té dret a que se’l tacte com una persona, com un esser moralment responsable. No castigar-lo suposaria rebaixar-lo en la seua dignitat. Així ho diu Bennet: “Una manera en la que podríem afirmar que la retibució [el càstic, en aquest cas] encaixa amb la vida bona es dir que, encara que implica causar sofriment, aquest sofriment és necessari per tal de respectar l’estatus de la persona —diguem’ne com a agent moral responsable o com a membre de la nostra comunitat moral”. L’opinió de Bennet, sembla ser doncs, que l’estat té l’obligació de castigar al criminal perquè aquest té el dret, com a persona, com a agent moral responsable, de rebre el càstic.

I a mi de seguida se m’acut una paradoxa esbojarrada. Segons això, la millor manera de castigar els culpables seria no castigar-los, no donar-los allò a què tenen dret com a membres de la comunitat moral i com a persones. Seria el pitjor càstic, el menyspreu de la víctima o de l’estat (o és que seria pura venjança?). ¿Per què em fa l’efecte, però, que això faria feliç al malfactor i irritaria a la victima?

Crec que, definitivament, faig bé de no ocupar-me d’aquestes qüestions. De tota manera —i sigam justos— estic al començament del llibre de Bennett i també estic segur que la cosa no es tan simple ni tan ximple; que els arguments seran poderosos i que aquesta aparent paradoxa serà tractada i dissolta. Així ho espere i tinc elements per esperar-ho per la qualitat de les pàgines que he llegit.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

Espero, doncs, que sigueu amable i ho compartiu.

Francesc Vera ha dit...

interesant paradoxa, no només des del punt de vista de la justícia, sinó també des del punt de vista educatiu. A l'igual que Clidice, espere que hi haurà una continuació d'aquest post…

Jesús Párraga ha dit...

Les possibilitats literàries i de reflexió moral de la teua paradoxa són enormes. De fet dóna lloc, fins i tot, a acudits com ara el següent:
-Què és un sàdic?
-Un tio que quan un masoquista li diu "pega'm!" va i contesta: "No!"
Per altra banda Louis Althusser (que hi era implicat, i com!) reflexiona sobre la qüestió de la responsabilitat/irresponsabilitat (dret a ser castigat o no) de l'homicida a les primeres pàgines de "El porvenir es largo".
També es parla d'això a una pel.li que es titula "Quinze minuts" o alguna cosa semblant... M'encanten les paradoxes!

Guillermo ha dit...

No sé si vas por aquí pero muy buena crítica. Las majaderías de lo "culturalmente correcto" son casi infinitas. No se quedan solo en una parte de Hegel o de la filosofía práctica. ¿Adorno? ¿Joyce? ¿Kieslowski? ¿Belén Esteban?

Jesús Párraga ha dit...

Trobe que la reflexió "filopunitiva" de Bennet (segons la referència de Tobies) no és precisament "culturalment (o política) correcta". Més aviat allò políticament correcte es pensar el contrari: que, en última instància, la responsabilitat dels comportaments delictius rau en alguna disfunció social, que, al remat (com diria Homer Simpson), "...la culpa és de la societat perquè...?" De fet, la idea de la responsabilitat moral-judicial individual és tan políticament incorrecta que es posa en l'argumentari del nazi protagonista d'"American history X" (gran pel.lícula!)
Per altre costat (això no té res a veure) recorde un conte ben curiós situat en una societat futura: la malaltia (estar malalt) és un delicte tot considerant que l'estat posa tots els mitjans per a què els ciutadants estiguen sans i estalvis i qui està malalt és un viciós que busca el seu malestar i el de la societat sencera, ara bé, els que maten o furten són considerats malalts i els donen la baixa al treball, reben la visita dels amics, ingressen als hospitals, etc. Caricaturesc, sí, però... no sé, no sé.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Clidice, Francesc, Jesús i Guillermo pels vostres comentaris. Esperaré una mica per dir alguna cosa més sobre aquest tema (tal i com em demaneu). L'únic que puc dir ara és que els vostres comentaris demostren el que deia: que són aquests temes els que interessen en filosofia.
Per cert, m'agradat l'acudit de Jesús.

Guillermo ha dit...

Sólo dos puntualizaciones: (i) para mí lo interesante de la tesis de Hegel y Bennet no es su oposición a tesis de responsabilidad de la sociedad sino cómo argumentan su oposición al resto de tesis de responsabilidad individual (las que dicen que la función de la pena es disuadir al delicuente para que vuelva a delinquir, o incapacitarle, o rehabilitarle); lo peculiar es que defiendan no que la sociedad tiene derecho a castigar al delicuente (como todas las demás tesis de responsabilidad individual) sino que el delincuente necesita y tiene derecho a ser castigado cuando delinque. (ii) y cuando hablaba de lo "culturalmente correcto" me refería a defender este argumento a priori sólo por el hecho de que lo sostenga Hegel incluso aunque nos pudiera parecer un poco majadero. Como tantos otros de su filosofía práctica, como por ejemplo su defensa de la monarquía hereditaria como el único régimen en el que el individuo puede ser realmente libre. Y estaba interpretando (igual muy retorcidamente) el último párrafo de Tobies como una crítica velada en esta misma línea.

Sergi Rosell ha dit...

Que penseu d'aquest cas, que potser guarda un cert paral.lelisme? (Perdoneu per l'absencia d'accents, pero escric des d'un teclat angles.)

Tres amics estan prenent unes cerveses (a ser posssible, pintes) en un bar. Diguem-los A, B i C. A li pregunta a B si vol prendre res mes. B li diu que no, que ha de marxar. Llavors A diu que tambe ha de marxar, deixant sol C. A en realitat sols volia quedar-se si era amb B.
Ara, A pot haver-ho fet intencionadament, per fotre C; o sense adonar-se. Que creieu que es pitjor?
Sembla que C se sentira' ofes en qualsevol cas, pero no es del tot desenraonat pensar que C podria sentir-se pitjor en el cas que A ho fes sense intencio'.
Per que'? Perque' en aquest ultim cas, no ha pres C ni tan sols en consideracio', no s'ha preocupat pels seus sentiments.
Recordeu que tots tres son amics. Alternativement, ho podeu pensar en termes de relacio' de parella.

En definitiva, si pot ser raonable en alguna ocasio' sentir-se mes ofes perque' et facen algun mal inintencionadament que intencionadament, aleshores tenim una altra paradoxa --ja que el mes intuitiu sembla ser que una accio' comesa intencionadament es sempre mes culpable que una de no intencionada.
Que en penseu? M'interessa molt saber-ho.
Tambe' que penseu del possible paral.lelisme amb el castic o no castic del criminal.