Una paradoxa moral

Hi ha temes en filosofia dels quals no m’agrada ocupar-me. Es tracta, en general, dels temes que vertaderament interessen a la gent: temes de filosofia pràctica, és a dir, d’ètica, de filosofia política, etc. I no m’agrada ocupar-me’n justament per això, perquè vertaderament interessen i poden, per tant, tenir conseqüències (fins i tot desastroses) en la vida quotidiana. Sé que en general, als “filòsofs” no se’ns té massa en compte. Però observe que, quan es tracta d’assumptes com aquests, sí que es vol sentir la seua opinió i fins i tot se’ls convida a dir la seua. Sembla que interessa saber què pensen i hi ha fins i tot el perill que les seues paraules tinguen finalment una repercusió en la pràctica, en les lleis i en les maneres de fer i entendre les coses. Per tal d’evitar aquest perill (bastant mínim en el meu cas, que no sóc ningú) m’estic de reflexionar públicament sobre aquestes coses. No me n’orgullesc, al cap i a la fi és un tret de covardia potser; preferir que s’equivoquen altres no em lleva de damunt la responsabilitat.

Dic tot això perquè estic llegint un llibre sobre una d’aquestes temàtiques que solc evitar i he trtobat una consideració que reforça la meua positura envers aquestes matèries tan importants. El llibre es titula The Apology Ritual i el seu autor és Christopher Bennet, un jove professor de la Universitat de Sheffield. La tesi principal del llibre és un desenvolupament d’una altra tesi hegeliana: el criminal té dret al càstic. Enfront de la concepció restaurativa o reparativa de la justícia, l’autor advoca per la justicia retributiva, justament basant-se en aquesta idea de Hegel. El criminal té dret a que se’l tacte com una persona, com un esser moralment responsable. No castigar-lo suposaria rebaixar-lo en la seua dignitat. Així ho diu Bennet: “Una manera en la que podríem afirmar que la retibució [el càstic, en aquest cas] encaixa amb la vida bona es dir que, encara que implica causar sofriment, aquest sofriment és necessari per tal de respectar l’estatus de la persona —diguem’ne com a agent moral responsable o com a membre de la nostra comunitat moral”. L’opinió de Bennet, sembla ser doncs, que l’estat té l’obligació de castigar al criminal perquè aquest té el dret, com a persona, com a agent moral responsable, de rebre el càstic.

I a mi de seguida se m’acut una paradoxa esbojarrada. Segons això, la millor manera de castigar els culpables seria no castigar-los, no donar-los allò a què tenen dret com a membres de la comunitat moral i com a persones. Seria el pitjor càstic, el menyspreu de la víctima o de l’estat (o és que seria pura venjança?). ¿Per què em fa l’efecte, però, que això faria feliç al malfactor i irritaria a la victima?

Crec que, definitivament, faig bé de no ocupar-me d’aquestes qüestions. De tota manera —i sigam justos— estic al començament del llibre de Bennett i també estic segur que la cosa no es tan simple ni tan ximple; que els arguments seran poderosos i que aquesta aparent paradoxa serà tractada i dissolta. Així ho espere i tinc elements per esperar-ho per la qualitat de les pàgines que he llegit.