divendres, 21 d’octubre de 2011

En despertar-se

En despertar-se, va descobrir que se li havia mort la il·lusió. Era menudeta, perquè darrerament havia minvat molt. La va ficar en una capseta i la va colgar sota un munt de frustració. Li va posar la creu de l’oblit a sobre, i va tornar a casa a afaitar-se.

5 comentaris:

Guillermo Bell ha dit...

No suena muy prometedor, recuerda a Gregorio Samsa. Pero no tiene por qué acabar igual de mal. Además de la solución química, que probablemente "funcione", está la de hablar con alguien que está peor. Que hoy son la mayoría. Al final la estabilidad emocional no depende sólo de uno mismo sino sobre todo de tu posición en tu entorno social.

Vista Parcial ha dit...

Era només un microrelat. Pot ser tètric, però és només literatura. La meua il·lusió és encara d'una talla mitjana.

Sara ha dit...

Me ha gustado mucho este microrrelato y también me ha encantado saber que mantienes la ilusión. Decía Bob Dylan que uno se da cuenta de que se ha hecho viejo cuando el futuro pasa a ser un sueño del pasado. Terrible pero cierto. Un abrazo.

MONTAGUT ha dit...

M'AGRADA MOLT EL TO QUE TÉ AQUEST ESCRIT, "CAPSETA, MENUDETA"... LA IL.LUSIÓ XICOTETA. POTSER PERQUE JO TAMBÉ SOC MENUDETA.
PERÒ PER GRAN QUE SIGA UN MAJOR, SEMPRE QUEDA IL.LUSIÓ EN LA VIDA.
L'ALRE DIA ANÍ A UNA EXCURSIÓ I HAVIA UNA DONA GRAN QUE HAVIA ESTAT PROU MALALTA, PERÒ NO OBSTANT ELLA ESTAVA ALLÍ ENTRE NOSALTRES DIENT QUE VOLIA ANIMAR-SE, EIXIR DE CASA, PERQUè MENTRE LI QUEDAREN FORCES VOLIA VIURE I FER L'ESFORÇ QUE CALGUERA PER SENTIR-SE UNA ENTRE TOTS.

Marta ha dit...

es curios com es la genetica, a pesar de que per supost hem queden molts anys i molt d'esfors per a arriba a fer estes coses la meitat de be que tu, gastem paralelismes i expresions ben similars.
Una filla força orgullosa del seu pare...