dijous, 17 de novembre de 2011

On és la llibertat?, on la democràcia?

Em fa l’efecte que, ara per ara, només podran governar un país aquells que per pròpia iniciativa apliquen les mesures que desitgen ens supranacionals que ningú no sap ben bé qui són (o sí). Només deixaran fer a qui faça per si mateix el que els altres (estranys) volen que faça. Això vol dir que no hi ha alternativa, i és democràticament desesperant.

9 comentaris:

Guillermo Bell ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Guillermo Bell ha dit...

Es verdad. Gracias a los políticos de las últimas décadas acabamos de descubrir que además del determinismo científico, social o moral, también existía el "determinismo político". Hay que agradecérselo ¿Desesperante? Sólo durante un rato. ¿Hasta ahora había una alternativa real? ¿Hasta qué punto el sistema actual es democrático? ¿Qué es peor, pensar que decidíamos aunque no lo hiciéramos realmente, o ser conscientes de la realidad? Este tema que has sacado es probablemente el más importante y apasionante del mundo actual.

montagut ha dit...

És ven cert, estem limitats, estem manipulats, és difícil pensar amb raó, I hi havia un refrany que deis "amb raó i sense raó `portaren a un a la presó", doncs aixó.
Menys mal que en tenim U a Madrit, el que no sé és si es trencarà el cap.

Guillermo Bell ha dit...

Personalmente creo que no es una cuestión de tener uno o ciento uno. No habría gran diferencia. El problema es que el sistema tal y como lo conocíamos va a desaparecer. En los próximos años nos van a dirigir tecnócratas y grandes corporaciones. El poder real y el poder político se van a separar mucho más de lo que ya lo estaban hasta ahora. Y los políticos tradicionales van a quedar relegados a figuras decorativas. Se cambiará una apariencia de democracia en la que mandaban las oligarquías de los grandes partidos por una apariencia de democracia en la que mandarán las grandes corporaciones. Peor, pero no por razones morales sino por razones prácticas. Contra las corporaciones no podremos luchar los ciudadanos.

montagut ha dit...

Per això deia el de trencar-se el cap. De tota manera, no sigam tan pesimistes, alguna cosa li succederà o pensarà la ciutadania per lograr un món millor.
salutacions.

Anònim ha dit...

Paga la pena fer-li una ulladeta:

http://www.publico.es/culturas/407728/ni-siquiera-el-fascismo-logro-lo-que-ha-conseguido-el-capitalismo

Pepe Ferrando ha dit...

Tobies, Guillermo Bell, Montagut, tot s’arreglarà, descuideu, tot s’arreglarà. Els sistemes democràtics ja no poden retrocedir, si no és en un colp d’estat. El capital està amb l’intent de donar eixe colp d’estat, posant als seus tecnòcrates en el poder, però al final els polítics posaran les lleis necessàries i les mesures oportunes, per a expulsar a ambdós del poder, i portar-los al lloc que els correspon, que és ajudar als polítics, en l’ombra, i acontentant-los, per a seguir guanyant diners, que és el fi del capital.

montagut ha dit...

La ironia és perfecta per a descriure fets imposibles. Però crec que també debiem de mirar i escoltar com hi han polìtics i polìtiques que lluiten cada dia contra el poder dels que manen i estan destruint el País València, com el video que me varen enviar de una dona que ja podeu imaginar qui és, però que pelea a les Corts cada dia per denunciar la corrupció i la mal política del govern valencià .
¿Ella no sap que falta democràcia? ¿Ella pensa que és inútil denunciar?
ës molt fàcil dir que no es pot fer res. És molt més difícil,lluitar o pelear estar militant i defendre la honrradesa.
Conec a companys i companyes que no es deixen sotmetre pel que passa avui, i continuen lluitant.

Guillermo Bell ha dit...

Interesante. Parece que esto da de sí.
Aunque en este contexto no sea políticamente correcto, usemos por una vez la racionalidad medios-fines. Habrá que luchar con medios suficientes para conseguir el objetivo. Y si no tenemos los medios porque el objetivo nos queda muy lejos lo peor que puede pasar es no reconocerlo y autocreernos que estamos luchando. No es racional creer que lo estamos haciendo. Es el “pensamiento Alicia”: no querer ser conscientes de las dificultades que habría que vencer para llegar a él ni de los métodos o caminos que sería preciso usar. Creer que todo es mucho más sencillo: se tiene la voluntad de pasar a ese mundo al revés que nos gusta y basta. Es uno de los problemas de “nosaltres els valencians” desde hace mucho tiempo.