divendres, 3 de febrer de 2012

La generació de la meua filla

La generació de la meua filla és una generació peculiar. No han aprés el principi bàsic de la responsabilitat i això se’ls ha tornat en contra d’una manera ben dolorosa. El principi a què me referesc és que les accions tenen (han de tenir) conseqüències en relació i proporció. No han aprés que el mal comportament ha de tenir consequències dolentes i més dolentes quan pitjor és el comportament, i que les bones conseqüències (els premis o els aconseguiments) són el resultat de l’esforç i la conducta recta. No ho han aprés. Tant si feien el que calia com si no, tant si posaven dedicació a l’estudi com si no ho feien, tan si aprovaven com si no, tenien tot el que demanaven, i ho demanaven tot. No importava què feren, no havien de renunciar a res. Ni s’han acostumat a l’esforç, ni a la renúncia, ni a la conformació. No han hagut de merèixer res, ni tan sols complir amb els seus deures, tenien el mateix que si ho hagueren fet i ho tenien en abundància. Estaven convençuts que tot ho mereixen sense haver de fer cap mèrit. Són una generació que han tingut molt més del que ja se sabia que podrien tenir quan foren grans i independents i s’ho hagueren de guanyar ells.
Ara aquell principi tampoc és efectiu, però de la manera contrària. A conseqúència de la crisi, és a dir del resultat de l’avarícia i la corrupció d’alguns (si és que no sempre ha sigut avarícia corrupta o corrupció avariciosa), a conseqüència de la crisi, dic, tampoc no importa massa què facen, perquè no aconseguiran res. L’esforç, la preparació, la tenacitat, la constància són sobrers perquè no poden donar resultats. Les accions continuen sense tenir conseqüències, perquè el futur està tancat. On no hi ha expectatives d’aconseguir allò per al que hom es prepara és molt difícil posar-ne els mitjans. I si a això els passa a una generació que no està gens acostumada a la frustració, que no ha sabut acostumar-se a la frustració de manera gradual, el colp és encara més terrible. Llàstima em fan!: hauran de creixer de colp, fer-se grans d’una trompada. I quina trompada!

7 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Potser per això encara no han assaltat els supermercats ni les botigues d'Apple.
Però no oblidem que la frustració genera violència, el problema és cap a on dirigir-la i, tristament, de moment, no han trobat la direcció.

Sara ha dit...

Excelente reflexión, Tobies. En EEUU y en el Reino Unido se han debatido varias propuestas destinadas a que los jóvenes adquieran ese sentido de la responsabilidad. Una de ellas es el llamado 'servicio social' obligatorio al acabar el bachillerato (aquí preocupa especialmente la falta de responsabilidad cívica). Tanto el gobierno laborista de Brown como el demócrata de Obama incluyeron en sus respectivos programas iniciativas de este tipo, pero al final nunca salieron adelante. En los medios de comunicación se habla de la "generación perdida" (ya sabemos lo que les gusta a periodistas un eslógan de éstos), pero ya se encargarán las circunstancias que les ha tocado vivir de que aprendan -a marchas forzadas- todas esas cosas, a ver qué remedio les queda... El caso es que a ellos le ha tocado pagar los errores cometidos por las generaciones que les precedieron, y eso es durísimo de asimilar... Abrazos.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Enric i Sara, pels vostres comentaris. El problema és com pair-ho, si és que es pot pair i com ho encamninaran.

El grill de la memòria. ha dit...

El problema és greu, i es veu empitjorat perquè l'educació que han rebut és només la de l'escola. La paterna gairebé és nul · la perquè els seus pares, en aquesta etapa de vaques grasses en què van haver de donar, estaven més ocupats guanyant diners amb què els van satisfer d'aquests béns, que en molts casos eren el mitjà de aplacar les seves pròpies consciències per la seva falta de atenció. Els van donar tot menys menys una preparació per a viure fora de la bombolla casolana.

Això que nosaltres vam tenir en la nostra adolescència, que gaudim a força de poder gastar el fruit del nostre propi esforç (o sinó que t'ho preguntin a tu) els ha estat privat. Pobres.

montagut ha dit...

Vista Parcial, me'n alegre que continuen les teues reflexions que tan m'agraden i el teu blog continue en davant.
A vore, acabe d'arribar d'una concentració de protesta per les retallades públiques en un parc del meu poble. Uns jovens de L'IES Tierno Galván al final del "mitin" han cantat una cançó en RAP feta per ells i que denunciava la manca de mitjans al seu Institut i que no savien si podrien acavar la formació professional. Efectivament és molt dur, però més dur és mantindres esperant que encara passe alguna cosa més. Els majors que els hem consentit tant i tant, hem de dir-los clarament que han d'eixir al carrer a protestar a denunciar a fer-se visibles. Això és un gran esforç. Crec que eixa és l'eixida que tenent davant un futur quasi inexistent. I crec que no tenen més remei que aprendre a pair-lo, encara que parega tard.

Anònim ha dit...

Encara sóc atònit i fa gairebé un quart d'hora que he llegit la reflexió, estes línies valen mil·lions! Boníssim

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Anònim que m'agradaria saber qui és.