En aquests temps de postmoderna postmodernitat que corren, s’estila dir que no existeix la veritat. No que potser no la tinguem o que no la podem obtenir, que això seria escepticisme, no, el que defensen aquests senyors és que no n’hi ha, de veritat, que aquesta no existeix. Crec que el que volen dir (molts d’ells almenys) és que el llenguatge no és un reflex especular de la realitat i que les paraules, els noms en concret, no reprodueixen l’essència de les coses. Com si algú pretenguera una altra cosa! Parlen, a més a més, d’una veritat única, en lletra majúscula, una espècie de condensació de tot, i no de les veritats menudes i quotidianes, humils i imprescindibles, les quals semblen menystenir.
Jo respecte l’escèptic, perquè és algú que es preocupa per la veritat; tant, que diu que molt possiblement no la coneguem ni la podem conèixer. L’escèptic és algú molt exigent, algú que no vol mitges tintes ni meres aproximacions. Assumeix l’existència de veritats, i dubta molt que les pogam aconseguir. Ens posa en un destret i ens motiva i ens empenta a perfectir els nostres mètodes i mitjans de pensament i indagació. Torne a dir, aquest té tot el meu respecte.
Però els que s’entesten a dir que la veritat no existeix, em semblen, no solament errats, sinó perillosos. Són dogmàtics de l’antidogmatisme i víctimes fàcils de la manipulació. Com oposar-se a res, si res no és veritat? Una cosa, però, vull preguntar:si res no és veritat, tot és fals? O res no és vertader ni és fals? I què vol dir això? O ara estic escrivint en ordinador o no ho estic. Si no és veritat allò primer, ho haurà de ser allò segon. Però que no ho siga ni una cosa ni l’altra, no ho puc entendre. Si una afirmació és falsa, la seua negació serà vertadera i a l’inrevés. La veritat (la diferència entre el sí i el no) és condició de possibilitat del llenguatge, de la parla, de la comunicació.
Si et dic alguna cosa, deu ser perquè vull que t’ho cregues, que cregues que és veritat. Tindria sentit parlar sense esperar mai que l’oient creguera allò que diguem, que pensara que és veritat? Què pretén, doncs, qui em diu que no hi ha veritats? Vol que el crega o no? Si no vol que el crega, perquè m’ho diu? Ho creu ell mateix? Si ho creu, aleshores pensa que és veritat. Però si pensa que és veritat que no hi ha veritats, haurà de pensar que és fals. I jo que faig, els done la raó? Si els la done, els la lleve i si no els la done els la lleve també.
Ni sé per què afirmen o neguen, ni sé per què discuteixen. I sobretot, no sé per què volen que sigues sincer amb ells. Mentisc, sí que ho sé, però per a ser coherents amb la seua posició els hauria de ser igual. Volen la sinceritat, perquè sense saber la veritat, hom no pot actuar ni fer plans amb èxit. Perquè si volen agafar el tren volen saber a quina hora ix (a quina hora és veritat que ix) i que els digues aquesta i no qualsevol altra. Per molt que les mesures de temps (les hores, els minuts...) siguen convencionals, volen saber si el tren ix a les 4 (si es veritat que ix a les 4) o a les 4,30. Com tots! La convenció no lleva la veritat.
Refrany: Qui diu que no hi ha veritat, no mereix credibilitat
Entrades
