diumenge, 13 de gener de 2008

Perdoneu-me si insisteixc, la veritat existeix


En aquests temps de postmoderna postmodernitat que corren, s’estila dir que no existeix la veritat. No que potser no la tinguem o que no la podem obtenir, que això seria escepticisme, no, el que defensen aquests senyors és que no n’hi ha, de veritat, que aquesta no existeix. Crec que el que volen dir (molts d’ells almenys) és que el llenguatge no és un reflex especular de la realitat i que les paraules, els noms en concret, no reprodueixen l’essència de les coses. Com si algú pretenguera una altra cosa! Parlen, a més a més, d’una veritat única, en lletra majúscula, una espècie de condensació de tot, i no de les veritats menudes i quotidianes, humils i imprescindibles, les quals semblen menystenir.

Jo respecte l’escèptic, perquè és algú que es preocupa per la veritat; tant, que diu que molt possiblement no la coneguem ni la podem conèixer. L’escèptic és algú molt exigent, algú que no vol mitges tintes ni meres aproximacions. Assumeix l’existència de veritats, i dubta molt que les pogam aconseguir. Ens posa en un destret i ens motiva i ens empenta a perfectir els nostres mètodes i mitjans de pensament i indagació. Torne a dir, aquest té tot el meu respecte.

Però els que s’entesten a dir que la veritat no existeix, em semblen, no solament errats, sinó perillosos. Són dogmàtics de l’antidogmatisme i víctimes fàcils de la manipulació. Com oposar-se a res, si res no és veritat? Una cosa, però, vull preguntar:si res no és veritat, tot és fals? O res no és vertader ni és fals? I què vol dir això? O ara estic escrivint en ordinador o no ho estic. Si no és veritat allò primer, ho haurà de ser allò segon. Però que no ho siga ni una cosa ni l’altra, no ho puc entendre. Si una afirmació és falsa, la seua negació serà vertadera i a l’inrevés. La veritat (la diferència entre el sí i el no) és condició de possibilitat del llenguatge, de la parla, de la comunicació.

Si et dic alguna cosa, deu ser perquè vull que t’ho cregues, que cregues que és veritat. Tindria sentit parlar sense esperar mai que l’oient creguera allò que diguem, que pensara que és veritat? Què pretén, doncs, qui em diu que no hi ha veritats? Vol que el crega o no? Si no vol que el crega, perquè m’ho diu? Ho creu ell mateix? Si ho creu, aleshores pensa que és veritat. Però si pensa que és veritat que no hi ha veritats, haurà de pensar que és fals. I jo que faig, els done la raó? Si els la done, els la lleve i si no els la done els la lleve també.

Ni sé per què afirmen o neguen, ni sé per què discuteixen. I sobretot, no sé per què volen que sigues sincer amb ells. Mentisc, sí que ho sé, però per a ser coherents amb la seua posició els hauria de ser igual. Volen la sinceritat, perquè sense saber la veritat, hom no pot actuar ni fer plans amb èxit. Perquè si volen agafar el tren volen saber a quina hora ix (a quina hora és veritat que ix) i que els digues aquesta i no qualsevol altra. Per molt que les mesures de temps (les hores, els minuts...) siguen convencionals, volen saber si el tren ix a les 4 (si es veritat que ix a les 4) o a les 4,30. Com tots! La convenció no lleva la veritat.

Refrany: Qui diu que no hi ha veritat, no mereix credibilitat

7 comentaris:

VK ha dit...

Tio, la crisi del València ens té submergits en un mar de dubtes, una mena de fal·làcia existencial; però en serio, no calen anàlisis tan críptics.

Es de veres que els aficionats no ens ho acabem de creure i observant de ben a prop el seu joc pensem que tot és un malson, però ja vindran temps millors.

Que vols que et diga, et vaig prometre que escriuria en la pròxima entrada, però collons!, fica'ns ho una mica més fàcil.

Va, en la propera prova a parlar de l'oratge, fés-ho per nosaltres.

Vista Parcial ha dit...

El cas és, Vk, que em vaig recordar de tu. Vaig dir: això falta que faça, ja em diuen que ho faig prou complicat! Em deixaran per impossible. però en fi, és el que em va eixir. D'acord de tant en tant parlaré de l'oratge o... Però només de tant enj tant, eh!
Gràcies per complir la teua promesa. Veig que ets home de parula.

Emili Morant ha dit...

Tobies: com a home de "ciència" i d'"oficina", no puc sinó estar d'acord amb tu amb la queixa general que exposes contra els excessos a què la postmodernor ha acabat acostumant-nos (des d'una posició molt més profana, d'aficionat, clar). Vull pensar que hi ha un temps per a cada cosa, i que tot el que ens calia aprendre d'aquesta mena de bromes filosòfiques en francès que tan de moda han estat durant dècades ho deuriem haver après ja - i llençar al fem o a la foguera de Hume tot el que és sobrer i gangrenós. En Derrida, Baudrillard, o Rorty hi ha idees que es poden aprofitar, estic segur, i jo mateix en trobe de tant en tant alguna que em sorprèn i se m'apareix lúcida i clara: el dubte és quantes d'aquestes idees no són sinó un eco de Nietzsche augmentat fins la caricatura, i a quin preu les hem de pagar, rebuscant entre pàgines i pàgines deliberadament incomprensibles.

Per edat, puc dir que la visió postmoderna del món (si és que una expressió com aquesta no és en sí una contradicció en els termes) se m'ha transmés com a "dominant" de la mateixa forma que el marxisme (o el nacionalcatolicisme) se li degué transmetre als qui pertanyen a la generació anterior. Però tot passa, i per a tot hi ha remei.

Vista Parcial ha dit...

Completament d'acord. El problema són les beateries adoradores de mites i doctrines que no es poden parar a analitzar allò que diuen que pensen; que confonen conceptes i ho posen tot en "muntó". Que, p.e., quan neguen l'existència de la veritat (i en realitat estan fent una altra cosa) es creuen els únics poseïdors de la veritat i que la resta són ignorants, enganyats o dogmàtics. En qualsevol cas, pobra gent que no ha entés l'autèntica profunditat de les coses.
Bé, no vull enrotllar-me.
Moltes gràcies pel comentari.

Adolfo ha dit...

Hi ha un llibre que tracta precissament aquest tema des d'un punt de vista molt graciós: el de gent que vol que no hi ha veritat i s'en fica a parlar de temes que sel's escapen amb pretensió de veritat, com ara gent de l'escola francesa postmoderna, seguidors de Lacan i altres.

Alan Sokal, "Las imposturas Intelectuales"

:)

AtaxiA ha dit...

Parece claro que negar la verdad es perder el norte de una manera importante.

Además,todo el que afirma que la verdad no existe se contradice, pues supongo que una persona que así piense debería saber que haciendo esa propuesta está postulando que ni la propuesta misma es verdad.

¿Qué valor tiene entonces?

Un saludo.

Vista Parcial ha dit...

Pues, eso.