dilluns, 3 de desembre de 2007

Ayna, el laberint vertical


Allò normal quan es va a un poble de muntanya és haver d’arribar per una carretera que puja i puja i serpenteja mentre va pujant. El que no és habitual és haver de baixar. Vas tan tranquil, recorrent la gran planícia manxega de camps de blat extensísims per una carretera recta i avorrida, quan, de sobte, apareixen senyals de prohibit circular a més de trenta quilòmetres per hora, la carretera s’estreteix, tant que perd la ratlla central, passa entre dues roques immenses de parets ben verticals, i comença a descendir de manera vertiginosa (per a mi, al menys, que tinc vertigen) amb revoltes impossibles. El pitjor de tot és que veus allà baix el poble al que dirigeixes i just enfront una muntanya aguda i alta, com un ullal, i il·luminada, per focus (acabava de fer-se de nit) com un monument enorme. És una sensació que et costa de pair.

Ayna està penjada de la muntanya, d’una paret roquissa, dalt d’una vall escarida, que es poc més que un canó sobre el riu Mundo. És un conjunt de cases que s’arraïmen al llarg d’un carrer estret i llarg. Com que no caben, les cases creixen amunt, arrapant-se a les parets de roca, naixen, no se sap com, de llocs on no hi ha espai i pujen amunt en diversos pissos per aconseguir l’espai que el sol no dóna. A partir d’aquell carrer llarg que és com l’axò d’una neurona, o com un raquis, naixen, amunt i avall (sobretot amunt),com dendrites, carrers recargolats i no més amples que el corredor de qualsevol de les nostres vivendes, que es retorcen i es bifurquen fins que s’esgoten contra el mur impenetrable de la roca vertical. Les cases semblen estar unes sobre altres i el que en un carrer és una planta baixa és el segon pis de la vivenda des del carrer on naix.

El paratge és impressionant i la verdor i l’abundància de l’aigua contrasten força amb el paissatge sec i pla que envolta aquell indret especial: la Suïssa manxega diu el seu reclam turístic. Jo més aviat l’anomenaria “el laberint vertical”. Tot ben estrany i sorprenent per als qui venim de terres més manses. Un laberint vertical que és curiós i amable a la vista del visitant i que fa palesa la duresa de les condicions de vida dels seus habitants, com a mínim en temps no massa llunyans. Els llocs bells d’aquesta mena no sempre són llocs on hom voldria viure.

No n’havia sentit parlar mai i ha estat un descobriment. Gràcies que no ho sabem tot ni ho coneguem tot, ni tan sols d’oïda, i encara són possibles aquestes sorpreses.