[Aquest relat està basat en la coneguda com “Paradoxa de Newcomb”, creada pel físic William Newcomb i popularitzada pel filòsof Robert Nozick]
En arribar a Newcomb, Maria fou conduïda immediatament a Presència de Supercientífic. Era una sala gran i asèptica. El marbre cobria tant el terra com les parets, blanc en un cas, gris clar en l’altre. La il·luminació zenital ho inundava tot amb una llum blanca, freda i crua que proporcionava tanta realitat a tot plegat que ho feia, paradoxalment, irreal. Supercientífic seia darrere d’una taula de tauler blanc impol·lut que sostenien quatre potes metàl·liques ben brillants. Només una làmpada de sobretaula, de les anomenades “flexos”, i uns fulls moblaven aquella superfície nívia. Supercientífic no manifestava cap edat definida, anava perfectament afaitat i duia els cabells curts, una mica grisos, sobretot a les temples; vestia un vestit jaqueta gris que gairebé es confonia amb el gris del marbre de les parets i una camisa d’un blau ben pàl·lid, no duia corbata.
Uns metres davant la taula hi havia dues caixes cúbiques d’uns cinquanta centímetres de costat, eren opaques i tant podien ser metàl·liques com d’algun tipus de material sintètic. A la part davantera de cadascuna s’endevinava una porteta. L’única diferència entre les dues era el seu color: una era grisa i l’altra blanca. Aquestes caixes havien cridat des de bon començament l’atenció de Maria. Ara les tornava a mirar mentre es preguntava què feien allí i que hi contindrien. Supercientífic, que la mirava mirar, va esbossar un somriure abans de parlar.
—Et preguntes què hi ha dins les caixes, veritat? —va mirar Maria amb el somrís encara als llavis i va afegir:— De tu dependrà.
Tot seguit i abans que Maria poguera tan sols reparar en el misteri d’aquelles paraules, va fer el que semblava un panegíric immodest de la seua capacitat de predicció. Coneixia tan bé la ment humana, els seus processos i mecanismes que, només observant una persona, podia predir d’una manera quasi perfecta com es comportaria. Les caixes eren per a que ella mateixa ho poguera comprovar. Havia fet aquest experiment incomptables voltes i si alguna vegada havia fracassat ell ni ho recordava. Allò cert és que el nombre d’èxits era aclaparador.
Maria romania muda, expectant.
—No t’ho creus? Tu mateixa tindràs de seguida l’ocasió de comprovar-ho. Això és el que et propose. Pots triar una caixa o les dues. La grisa conté mil euros i la blanca pot contenir-ne o bé un milió d’euros o bé cap, de tu dependrà. Si jo predic que agafaràs les dues caixes, aleshores no tindrà cap d’euro dins. Si predic que triaràs agafar només el contingut d’aquesta blanca, aleshores hi haurà un milió d’euros dins.
[I, abans de continuar el relat, quina opció triaríeu vosaltres?]
Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró
Fa 5 hores
2 comentaris:
La veritat és que la formulació (qualsevol formulació) de la paradoxa és desconcertant. (Clar, per això són paradoxes...)
Un dubte (avise, faig trampa): quan diu "si jo predic tal o qual", no sé si queda clar si una tal predicció ja està feta, està fent-la en eixe moment o està pensant-se si fer-la o no... És a dir, no sé si el significat és "si jo ara predic" (present/futur immediat) o "si jo he predit" (passat, abans que Maria entrara a la sala). No sé si és un dubte rellevant - o si és fàcil de solucionar en l'enunciat del problema sense crear ambigüitats pitjors...
Gràcies per dir-ho. La qüestió crec que s'aclarirà amb la continuació del relat. Però, en qualsevol cas, la resposta és: si jo predic... ara d'ací un moment i abans no hages de triar..
Publica un comentari a l'entrada