dilluns, 3 de novembre de 2008

La mala fama dels polítics



[Article per al "Miragall", el BIM del meu poble]


Es queixen els polítics de la seua reputació. Es queixen del fet que la seua imatge entre la ciutadania no siga, amb molta diferència, la millor de les possibles. Mentre que ells es consideren uns servidors de la societat, aquesta, desagraïda, en té un concepte bastant menys positiu. L’ofici de polític és un ofici devaluat i si fa no fa amb mala premsa. Als polítics això els sap greu i se’n queixen. El problema és que queixar-se és més fàcil que canviar, que valorar els motius de la queixa i intentar, en la mesura que aquests estiguen fjustificats, eliminar-los, els motius, no el fet que aquests es diguen.

Crec que era Nietzsche qui deia que l’home tenia, com un dels seus motors fonamentals d’actuació, la voluntat de poder (Nietzsche que era un misogin reconegut parlava només de l’home, no de la dona). La voluntat de poder no hauria de ser, per si mateixa, una cosa detestable, ni tampoc, potser, negativa. No ho hauria de ser si aquesta ànsia de poder (ànsia, més que voluntat, que és el que realment hi ha) servira per lluitar per aconseguir-lo amb la finalitat encomiable de servir al poble, de poder portar a terme aquelles idees que hom té i amb les quals pretén millorar les condicions de vida dels seus conciutadans.

Però sembla, desgraciadament que una cosa i l’altra estan renyides i que l’ànsia de poder és, no un mitjà, sinó un fi per si mateixa. I no sols no és un mitjà per poder aconseguir el fi de servir al poble, sinó que és incompatible amb aquesta finalitat, que l’anul·la i la substitueix. Sembla que els partits polítics s’han convertit en màquines de consecució del poder a qualsevol preu, que només estan disposts a fer i deixar fer si el poder l’ostenten ells. Del contrari, el bé públic no és cap objectiu. (I ja no diré res de si realment ho és quan manen). Ans al contrari, són mecanismes perfectament coordinats per tal d’impedir que qui governa puga fer el seu servei. Cal impedir que qui governa faça res per tal que no es puga mantenir en el govern, en el poder; barrar-li el pas, posar-li pals a les rodes, per tal que s’estavelle i fracasse. Que mentrestant el benestar comú se’n ressent? Millor! Més fàcil tindran ells l’accés al poder quan arribe l’hora de tornar a triar.

La política esdevé així una partida d’escacs, de lluita entre membres de partits diferents, fins i tot al preu de sacrificar la ciutadania. És la lògica de l’astúcia, de la malfiança i del bloqueig. Si qui està ara manant s’apunta algun punt, és un punt que els altres han perdut i que no podran apuntar-se quan els arribe l’hora. La cooperació pel bé de tots és un mite absolut, una quimera, una farsa. Si no ho puc fer jo, no he de consentir que ho faça ningú i faré el possible perquè no ho puga fer. I així ens van les coses, amb retards, amb obstacles, amb travetes constants dels uns als altres.

I damunt es queixen! Massa bona fama tenen encara molts d’ells. Que volen tenir bona premsa? Que se la guanyen! Que se la guanyen, he dit, no que se la paguen (i enys amb els diners dels contribuents).

Cap comentari: