A la revista Analysis, una revista que és caracteritza per publicar articles de filosofia breus que tracten qüestions específiques i que generen debat (filosòfic, és clar), van aparèixer, ara fa un any, una sèrie d’articles sobre un tema que m’interessa. Ja veus quines coses m’interessen!
Per tal de posar-vos en context, us diré que jo em considere un compatibilista pel que fa a la llibertat i la responsabilitat moral. El compatibilisme és la posició que manté que el determinisme és compatible amb la llibertat i la responsabilitat moral. El determinisme és la posició que diu que si tinguérem una descripció completa de l’univers en un determinat moment i coneixérem totes les lleis de la natura, podríem predir l’estat de l’univers en qualsevol moment posterior.
Ja sé que defensar el determinisme té mala premsa. A mi tots els meus estudiants m’ho recriminen i volen salvar-me. El problema és que jo no crec el que vull o el que em convé, sino allò que considere veritat (com tots, pense jo, no?).
Bé deixem ara això i anem al debat d’Analysis. La qüestió és aquesta, Segons Saul Smilansky, el compatibilisme, atés que manté que el fet que les nostres accions estiguen determinades no fa que no se’ns puga alabar o culpar per elles —ja que continuen sent lliures—,comportaria la següent paradoxa. Si tinguérem una capacitat de predicció perfecta, seria permissible (i potser fins i tot obligatori) castigar els criminals de bestreta, precastigar-los.
Això, és una paradoxa perquè sembla de sentit comú que no es pot castigar l’innocent, i qui no ha comés un crim (encara) ho és. Sembla de sentit comú que deguem respecte a les persones i que hem donar-los l’oportunitat de canviar d’idea. El problema, diu Smilansky, és que segons el determinisme, no pot haver-hi tal canvi, i, si tenim aquella capacitat de predicció, sabem que aquest no existirà.
Bé, que en penseu? Crec que és un bon tema de debat. Jo tinc la meua opinió, però us convide a dir la vostra. Goseu?
Entrades
8 comentaris:
Uff, el determinisme filosòfic en aquest sentit intuitivament se'm fa incompatible amb la llibertat i responsabilitat individuals, però no dubte que hi ha elaboracions conceptuals que permeten una tal convivència. Provisionalment, i fins que puga "furgar" més en aquestes qüestions tal i com es plantegen avui dia, continue vivint i pensant d'acord amb una distinció (més o menys kantiana, però no per això menys vulnerable) entre un món natural regit per les lleis (estadístiques, això sí, però deterministes) de la física i un àmbit inabastable per a la teoria on són possibles la responsabilitat moral, l'existència de Déu i l'Espanya Eterna. Sóc conscient que una tal distinció no resistiria, a hores d'ara, un examen crític (analític, si ho prefereixes): però justament aquesta sospita de naufragi em fa postergar indefinidament un tal examen...
Bromes a banda, la situació de precàstig que descrius és justament el rovell de l'ou d'una pel·lícula d'Steven Spielberg, "Minority Report", de la qual no recorde massa detalls però que em va agradar molt - no sé si sóc home de dilemes morals, però ho sóc dels efectes especials... Vos la recomane a tots, a vore si il·lumina el debat. Si et toca donar "Education for the citizenship" a la Facultat de Filosofia (tot arribarà), pots posar-la en versió original als alumnes...
Jo crec que té raó l’Emili. De tota manera, aprofitant l’amistat de Tobies abusaré una mica del seu blog desbarrant i escrivint uns quants disbarats a rajaploma, o a rajateclat.
A veure. És obvi que l’atribució de responsabilitat moral es basa en el pressupòsit de la llibertat de tria en les nostres accions (i, a sensu contrario, la impossibilitat d’atribuir responsabilitats morals es deriva de la impossibilitat de triar). És obvi, també, que si prenem el realisme metafísic en un sentit fort (i diu el tòpic que això és el que fa la ciència) s’arribarà, en un moment X de desenvolupament científic, a preveure totes les trajectòries i comportaments possibles de totes les partícules possibles de l’univers. Una cosa com el saber diví, vaja (i ja veieu com se’ns cola la religió quan volem posar-nos als seus antípodes absoluts i radicals: los extremeños se tocan). Per tant, si creiem en la ciència com qui creu en Déu (i no és una metàfora, sinó una mera equiparació lògica, una equació argumental), haurem de creure també que en algun moment X del coneixement humà arribarem a preveure perfectament tots els comportaments de totes les persones existents. ¡Cuán largo me lo fiáis! Però quan imaginem aquest cas, que ja és imaginar, resulta que ens ve horror pànic [per cert, pànic hauria de ser adjectiu!] perquè això senzillament contradiu i desmunta la lògica del nostre sistema de creences morals. I què fem aleshores? Per defugir d’aquesta conseqüència imprevista ens inventem això del compatibilisme, que no és sinó una eixida de bombero. Ja fa massa temps que sabem que la dissociació entre el coneixement i la moral emmena al nihilisme o a la fe (a qualsevol fe, religiosa o laica) sense discussió. Vaja, vés per on em passa pel cap que tot allò de la dialèctica de la il•lustració no devia ser una flipància més dels filòsofs germànics i germanòfils, sempre addictes a la intoxicació transcendental. El cas és que si mirem, encara que siga des de la porta, l’interior de la filosofia del dret, resulta que dicotomies com culpabilitat/innocència i càstig/llibertat (de qui fa alguna cosa) parteixen de la idea que tothom pot triar entre fer el mal o no fer-lo, una tria que depèn de la voluntat sobirana, que depèn de... de ningú? De Déu? O és que la sobirania de la voluntat no és sinó l’aplicació humana, al ser humà, del que abans era un atribut diví? Siga com siga, si ens prenem seriosament això de la predictibilitat o previsibilitat de tot, t-o-t, també hauríem de preveure accions d’una mena i de l’altra, i fins i tot les nostres futures reaccions davant unes accions i altres. De manera que el determinisme fort, que més que una teoria és un malson, no necessita plantejar-se si castigar abans o després, perquè ja preveu que podrà castigar després (tot el que és previsible és ja conegut de manera definitiva, i per tant no cal fer-hi més voltes: com que sabrem, actuarem en conseqüència, i cap crim no quedarà impune).
Bé, talle ja. En qualsevol cas, Tobies sap que aquest no és un tema, sinó EL tema, i que alhora és un carreró sense eixida. Crec que Erasme i Luter no estarien d’acord amb mi. O sí, vés a saber. En un atac de lucidesa. Tot plegat, una bogeria. Prou!
Més o menys com he dit, la simple sospita que EL tema és un laberint sense sortida lògica és tota una invitació a passar de llarg. Tal i com explica Guillem, crec que la formulació rotunda del determinisme fa miquetes qualsevol de les nostres conviccions morals - fins i tot les que gaudeixen d'un ja inesperat i fràgil consens. Però això no fa que algunes formulacions més "lleugeres" de determinisme no meresquen la nostra atenció i no tinguen conseqüències quotidianes sobre el nostre discurs moral.
Estic pensant, per exemple, en la progressiva "psicologització" o "medicalització" del que durant segles ha estat tractat en termes de pecat (religió) o d'equivocació moral (filosofia). L'aparença "crítica" de tants i tants raonaments que exposen els perquès, les causes, els motius de l'acció (de la mala acció, sovint) com si de fenòmens mèdics es tractés podria també deixar sense sentit dicotomies com les de bé i mal, responsabilitat o disculpa. Potser Sant Agustí exagerava quan feia durar dècades la seua culpabilitat per haver furtat no sé quines pomes de xiquet. Però hem arribat a un extrem contrari, en què cap "pedagogia" pot acceptar que algú de menys de 20 anys puga ser senzillament "roïn" o actuar "malament", sinó que té "dèficits emocionals", "distorsió de valors", "transtorns afectius", etc. (Per als majors de 20 anys hi ha discursos paral·lels, ja no en la pedagogia sinó en els mitjans). Aquest progressiu determinisme de butxaca pot fer miquetes qualsevol discurs públic sobre moral per la via de l'erosió completa de l'antic imperi (excessiu, certament) del pecat i la culpa.
Veig que la cosa dóna de sí. Ja no m'atrevesc a dir la meua, perquè per tal de dir-la, ara me n'adone, hauria de fer una introducció massa llarga. Fa molts anys que Carlos Moya i jo (i altres) mantinguem cursos de doctorat i seminaris sobre la qüestó del lliure albir i us puc dir que les posicions i els ramals de les posicions són moltes, que la qüestió no es gens fàcil i que pensar o mantenir una posició amb claredat i coherència es fa molt i molt difícil.
De tota manera us voldria dir un parell de coses. Una és aquesta. Em fa l'efecte que considereu que el temor a que una cosa fóra vertadera (a les conseqüències que possiblement se'n derivarien) ja és prou per rebutjar-la, o per no voler ni considerar-la. Però, torne a dir, la veritat no té res a veure amb la conveniència. No pot ser un bon argument que si això fóra vertader, aleshores tal i tal altra conseqüències desagradables se'n seguirien. No us acuse (ni tampoc dic que els dos penseu igual), simplement m'agradaria que pensàreu si això no té alguna cosa a veure amb el que dieu.
L'altra cosa que volia dir-vos és que l'últim comentari d'Emili m'ha fet pensar en una de les entrades del meu "Diccionari filosòfic particular" (que oficialment es titula "Pren-te la vida amb filosofia") i que us copie:
RESPONSABILITAT MORAL
El coneixement de la psicologia humana (i de la biologia també) ha portat que moltes coses que abans es consideraven vicis es consideren ara malalties. El jugador compulsiu no és un viciós, és un malalt que necessita ajuda: és un ludòpata. Crec que això és correcte i just i comporta que no el considerem culpable, o no tan culpable com quan el jutjàvem viciós: no es dueño de sus actos, diuen en castellà.
El coneixement de la ment humana porta a una consideració més justa, més humana, i més adequada a la realitat de les addiccions. Com ja he dit, això és correcte; però té una contrapartida. Si no li atribuïm responsabilitat moral (o si li n'atribuïm menys), és perquè no el considerem autònom en aqueixa parcel·la del seu comportament, no considerem que siga l'orígen real i últim dels seus actes. És la compulsió qui el governa i no la seua voluntat.
Considerar-lo un malalt i no un viciós suposa tractar-lo, si voleu, més humanament, però ho suposa també a força de restar-li humanitat: no és en aqueix àmbit un subjecte sencer, un subjecte susceptible de responsabilitat moral. Fins on el coneixement de la ment humana estendrá l'àrea on l'atribució de la responsabilitat moral és inadequada? (Aquesta pregunta no és retòrica).
Fi de la cita
Tobies, que se't veu la cueta! A veure, deixant de banda que la meua intervenció no pretenia reivindicar el wishful thinking, cal dir que despatxant la qüestió de manera expeditiva negligim tota la reflexió del pragmatisme, que tampoc no em sembla una tonteria (encara que no és una filosofia que jo professe, si més no de manera conseqüent). Dit això, em sembla que el "determinisme moderat" que defensa l'Emili és més aviat una metàfora, perquè el determinisme és molt puto: o tot o res. Si quelcom, tot; si no, res. (Que conste que això no és idea meua, sinó dels deterministes coherents, ja que parlàvem de coherència).
D'altra banda, la discussió parteix d'un pressupòsit que a la física contemporània li faria riure. Vull dir, que el determinisme es troba ancorat en un paradigma mental newtonià, o cartesianonewtonià si voleu, cosa que, en fi... Parlar de determinisme sense tenir en compte el principi d'indeterminació de Heisenberg, posem per cas, em sembla una mica penós. I justament la impressió que em fa escoltar les explicacions dels físics posteriors a Einstein és que com més sabem, més enorme és la percepció de l'abisme d'ignorància en què ens movem. Per això experiments mentals com el de "què passaria si ho poguérem preveure tot" em semblen plantejaments prescindibles. Amb perdó, és clar. Tot plegat té molt a veure amb la constant reflexió de Tobies sobre el fet que "no creiem el que volem, sinó el que podem". Que, al seu torn, simplifica el fet que podem creure coses molt diferents segons la manera com reordenem i reinterpretem els indicis, les proves, els contraexemples i els raonaments que ho lliguen tot plegat. La creença no és completament lliure, però tampoc és completament esclava de les proves. Ciència en mà, tant podem optar per un determinisme radical com per una indeterminació inintel·ligible, posem per cas. De manera que el tema serà objecte de discussió mentre hi haurà éssers humans, crec jo. En qualsevol cas, el meu sentit comú newtonià em diu una cosa, les molletes que cauen de la taula dels científics me'n diuen una altra, i la meua convicció moral una de diferent. Així les coses, crec que mai de la vida no tindré una opinió sòlida sobre el tema, perquè si la tinguera no podria evitar la sospita d'estar traint una de les tres facetes...
Al màster hem estat parlant molt aquestas dues setmanes al voltant del determinisme i de la llibertat. N'ha estat prou bé, tot i que fer un recorregut d'aqueste problema al llarg de la historia de la filosofia n'es molt complicat. Jo crec, encara que he de continuar pensant molt, que la meua postura s'apropa més al compatibilisme. M'agradaria molt que al curs del màster aparega aquesta discussió.
El problema, crec, és que estem més d'acord del que sembla. Potser estem d'acord del tot.
El meu compatibilisme, si ho és, ha sigut alguna volta del tipus pragmatista del que parles, Guillem. El problema, com també dieu, és si és prou i si quan furgues en el fonament metafísic, per dir-ho així, no es queda en l'aire. Potser, amb tot, que aquella posició pragmatista és tot el que cal, però també és cert que per a alguns te un regust insatisfactori.
Simplement voldria enumerar, com a punts, algunes coses que em preocupen respecte d'aquest tema:
1)No tinc clar que l'indeterminisme dels físics no siga merament epistèmic i no metafísic.
2) De ser metafísic. No tinc clar que l'indeterminisme microfísic no s'anul·le al nivell macrofísic.
3) No tinc clar que l'indeterminisme siga compatible amb la llibertat i la responsabilitat. Hi arguments poderosos que defensen la seua incompatibilitat.
4) Una cosa que no esmentava respecte (dels exemples) del precàstig és que se sabia que no podríem castigar després.
5) Estic d'acord aamb que "experiments mentals com el de "què passaria si ho poguérem preveure tot"em semblen plantejaments prescindibles". I per moltes raons que crec que arriben a fer l'experiment mental inconsistent.
La veritat és que m'agradaria molt que assistireu al nostre seminari. Ho dic de debó i us convide i encoratge a fer-ho. És cada dos dimarts de 5 a 7; toca dimarts de la setmana que ve.
Respecte al que diu M. J. El problema és que el meu curs es diu "Actualidad de la epistemología" i té un temari determinat. Al curs de Carlos Moya tractareu aquests temes.
Si tinguerem una capacitat de prediccio perfecta, pot ser no existirien un grapat de conceptes.
I un d`ells, seria segurament el de castig.
Publica un comentari a l'entrada