divendres, 5 de desembre de 2008

Pressa i etiquetes


He “revisitat” el meu text “Embalsamadors de pensaments” i els comentaris que aleshores em féreu alguns de vosaltres, i he vist que necessitava de compleció per tal d’evitar algun malentés.

Crec, cada vegada estic més convençut malgrat tot, que la filosofia (com tantes altres activitats intel·lectuals) ha de ser una tasca pausada, lenta, silenciosa i anònima en el seu procés. Crec que allò que deia Wittgenstein que la salutació entre els filòsofs havia de ser “Pren-te el teu temps” és un consell que mai no serà suficientment valorat. El pensament necessita temps, intimitat. És un procés que requereix quietud i la soledat —la reclusió calma— , tot i que aquesta no ha de ser necessàriament individual. Les idess cal pastar-le i repastar-les, sempre amb el convenciment que mai no estaran acabades de pastar del tot. (Per això el menysteniment socràtic a l’escriptura, que atrapa i fixa el pensament impossibilitatnt el seu procés de revisió i reconstrucció constant. “Pensament escrit, pensament mort”, sembla que creia). El diàleg íntim és un igredient necessari que ha d’aportar contrast i possibilitats. Per tal de fer això de la manera més profitosa possible, cal fugir dels constrenyiments, dels prejudicis i concepcions prèvies que posen vies inevitables, vies que guien de manera fixa en una sola direcció.

La reflexió, com a procés i en els seus primers estadis és incompatible amb l’àgora. La reflexió, en tots els seus moments és incompatible amb la pressa amb la voràgine del món (industrialitzat, informatitzat i medàtic). “la pressa és mala consellera” diuen, i el món té pressa, com més va més.

I és un símptoma d’això, crec jo, l’ànsia d’etiquetar, d’encasellar de catal·logar. Tot i que aquests recursos poden ser útils per a la síntesi i per a fer mapes del terreny que hom xafa, solen aprofitar ben sovint (jo diria “aprofiten més bé”), per al arxivament, per a l’abandó dins del calaix del pensament; per no tornar-ho a pensar. Pensar ha de ser repensar, i el problema és que sovint les etiquetes serveixen per no tornar a pensar la cosa i per fer veure als altres (sovint de manera injusta) que això ja ha estat pensat; pensat i superat. Quantes voltes, en filosofia ens trobem amb aquells que menystenen les nostres cabòries amb un “Això ja està superat!”, exclamació o exabrupte que, si no t’afermes bé en els teus dubtes, resulta tan i tan descoratjador. Cada “superació”, em fa l’efecte, és un pas més cap al dogmatisme.

Les etiquetes són com les vies de les quals parlava, però solen ser també vies mortes, en desús, que ja no porten enlloc. I no porten perquè hom, batejant-les i catalogant-les, les ha mortes. De vegades pense que la gent som més amants dels mots que no de les idees i que, de vegades també, el nom mata la idea i la substitueix, que justament li posem un nom per matar la idea. És veritat que sembla que anomenar és concretar, cosificar i, en conseqüencia, fer a la cosa (la idea, el pensament) capaç de ser tractada, usada, sistematitzada. En facilita l’ús, i concentra el esforços. I en una societat que té pressa, això és una bona cosa, perquè estalvia el temps de haver de pensar-ho tot cada volta. Ah!, però cal repensar de tant en tant i ací rau l’error.

Que el nom i la pressa no ens amaguen la idea, això és la reivindicació que vull fer.

I tot això ho dic jo, que escric i que sóc impacient de mena! Encara com que no m’agraden massa les etiquetes, crec!

5 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Tobies, copie ací l'enllaç a la nota de què parles, que m'ha costat de trobar (no recordava el mes). Un cop allà he vist que a més de la teua nota hi havia un comentari meu (un pèl massa quilomètric, com tinc vici de fer, però que encara puc subscriure en la seua major part) i una discussió posterior bastant apassionada...

http://vistaparcial.blogspot.com/2008/05/embalsmadors-de-pensaments.html

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Emili, per l'enllaç. La veritat és que fa una estona m'he adonat que no l'havia fet. Tu m'has facilitat la cosa. Sóc un cas. Gràcies i perdó per no haver-lo fet jo mateix abans.
Què fareu? Vindreu a la presentació?

Enric Senabre ha dit...

Sí Tobies, tens tota la raó, pel que fa al temps i a les etiquetes, i als noms. Aquest és un tema que he intentat treballar amb la publicitat, que normalment ven, a més de telèfons o cotxes, "família", o "amistat", o "amor", amb tota la càrrega estereotipada que la paraula, acompanyada d'imatges repetitives, aporta. Però com pensar amb la velocitat a la que transcorren les imatges en el món actual? Jo no ho tinc gens clar, però la realitat és que no tenim temps! Massa estímuls sobre els que reflexionar! Potser crear l'hàbit de fer-ho, o fomentar els espais de reflexió o l'eixida individual, clar, prendre't temps.
Interessantíssim aquest post

Emili Morant ha dit...

Tobies, no podrem anar a la presentació al teu poble perquè ens ha eixit un compromís (desembre es plena sol, de compromisos de Nadal i coses així), una llàstima perquè ho havíem pensat. Ja trobarem l'excusa per a veure'ns.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Enric pel comentari. Dius: "Però com pensar amb la velocitat a la que transcorren les imatges en el món actual? Jo no ho tinc gens clar".
Crec que jo tampoc, però caldrà intentar-ho d'alguna manera.

Emili, una llàstima. N'hauré de fer alguna altra. Sí, ja trobarem alguna excusa.