Idees i paraules (contraportada)

Divendress passat vaig recollir del Servei de Publicacions el text de la contraportada de Idees i paraules, és aquest:

Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se’ns vol classificar sempre com a membres d’un grup? Per què se’ns neguen drets culturals bàsics? Questions com aquestes i d’altres més íntimes, o més abstractes, com per què ens fa por pensar o per què ja no som capaços de posar noms a les coses noves i ens limitem a emprar descripcions (telèfon mòbil) o sigles i prou (USB, GPS), constitueixen per a l’autor esperons per posar-se a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la reflexió, pensaments compartits, intents de mostrar el caràcter de la nostra època, dels temps que ens toca viure. Des de la pròpia experiència, des de la vivència quotidiana, aquestes “càpsules de pensament” aborden situacions i personatges que el lector pot reconèixer fàcilment. Fet i fet, un intent de mostrar des d’una òptica personal allò que tots intuïm, un assaig que vol il·luminar aspectes no sempre suficientment considerats i, per això, i malgrat tot, ben sovint sorprenents.

No sé... a mi em fa ganes de llegir-lo...

Benvinguda a Newcomb (I)

[Aquest relat està basat en la coneguda com “Paradoxa de Newcomb”, creada pel físic William Newcomb i popularitzada pel filòsof Robert Nozick]

En arribar a Newcomb, Maria fou conduïda immediatament a Presència de Supercientífic. Era una sala gran i asèptica. El marbre cobria tant el terra com les parets, blanc en un cas, gris clar en l’altre. La il·luminació zenital ho inundava tot amb una llum blanca, freda i crua que proporcionava tanta realitat a tot plegat que ho feia, paradoxalment, irreal. Supercientífic seia darrere d’una taula de tauler blanc impol·lut que sostenien quatre potes metàl·liques ben brillants. Només una làmpada de sobretaula, de les anomenades “flexos”, i uns fulls moblaven aquella superfície nívia. Supercientífic no manifestava cap edat definida, anava perfectament afaitat i duia els cabells curts, una mica grisos, sobretot a les temples; vestia un vestit jaqueta gris que gairebé es confonia amb el gris del marbre de les parets i una camisa d’un blau ben pàl·lid, no duia corbata.

Uns metres davant la taula hi havia dues caixes cúbiques d’uns cinquanta centímetres de costat, eren opaques i tant podien ser metàl·liques com d’algun tipus de material sintètic. A la part davantera de cadascuna s’endevinava una porteta. L’única diferència entre les dues era el seu color: una era grisa i l’altra blanca. Aquestes caixes havien cridat des de bon començament l’atenció de Maria. Ara les tornava a mirar mentre es preguntava què feien allí i que hi contindrien. Supercientífic, que la mirava mirar, va esbossar un somriure abans de parlar.

—Et preguntes què hi ha dins les caixes, veritat? —va mirar Maria amb el somrís encara als llavis i va afegir:— De tu dependrà.

Tot seguit i abans que Maria poguera tan sols reparar en el misteri d’aquelles paraules, va fer el que semblava un panegíric immodest de la seua capacitat de predicció. Coneixia tan bé la ment humana, els seus processos i mecanismes que, només observant una persona, podia predir d’una manera quasi perfecta com es comportaria. Les caixes eren per a que ella mateixa ho poguera comprovar. Havia fet aquest experiment incomptables voltes i si alguna vegada havia fracassat ell ni ho recordava. Allò cert és que el nombre d’èxits era aclaparador.
Maria romania muda, expectant.

—No t’ho creus? Tu mateixa tindràs de seguida l’ocasió de comprovar-ho. Això és el que et propose. Pots triar una caixa o les dues. La grisa conté mil euros i la blanca pot contenir-ne o bé un milió d’euros o bé cap, de tu dependrà. Si jo predic que agafaràs les dues caixes, aleshores no tindrà cap d’euro dins. Si predic que triaràs agafar només el contingut d’aquesta blanca, aleshores hi haurà un milió d’euros dins.

[I, abans de continuar el relat, quina opció triaríeu vosaltres?]

Retrat de família nº 6

Per a compensar, us propose tot seguit un nou retrat de família. Aquest té dues solucions: una, diguem-ne, normal i una altra malintencionada. Ja direu. Qui parla, ara sí, és Llúcia Guaita, i diu:

Si aquesta dona tinguera un fill,
jo seria la seua tia.
Casada ni sóc ni estic
i aquesta dona ni és germana meua ni mia.

Qui és la dona del retrat?

Solució al retrat de família nº5

I ara, anem ja per feina!
Ara veig per què ningú no va resoldre aquest Retrat de família. Vaig cometre, per les presses, un error que tractaré d'esmenar en l'explicació; perdoneu-me si no ho faig d'una manera completament reeixida.
És clar que qui parla no pot ser Ben Mirat, perquè Ben Mirat no té germans. Ha de ser, per tant, Llúcia Guaita. I ara ve el problema. L'única manera que el problema té solució (segons que jo veig i si m'equivoque em corregireu ràpidament, n'estic segur), és que aquest germà del meu germà siga qui parla, és a dir, la pròpia Llúcia. Així que hauria d'haver dit "germana" i no germà, amb la qual cosa tot era ben fàcil. Cal considerar, doncs, germà, en un sentit genèric, com la relació de parentiu, sense gènere, que vol dir "fill (o filla) dels matixos progenitors, o amb almenys un progenitor comú". Així les coses quadren. Si el cosí del meu germà només té dos cosins i un és el meu germà, l'altre sóc jo, és dir, qui parla, en aquest cas: Llúcia Guaita.
Torne a demanr perdó.

On he estat?

Si he estat tant de temps abasent ha sigut, a banda d’allò de la Universitat d’Estiu de Gandia, que tots coneixeu a que ho vaig anunciar (encara hi és l’anunci) ací al blog, perquè vaig haver d’impartir un “Seminario de maestría” a un país que us convide a endevinar. Després donaré pistes. Abans, però, vull dir-vos que l’experiència de Gandia va ser ben plaent i que em va donar ocasió de conéixer personalment Emili Morant i Marta Insa, o Marta Insa i Emili Morant (que tanto monta, monta tanto i segons l’ordre alfabètic es seguisca pel nom o pel cognom). Si ja els seus escrits em semblaven admirables, coneixer’n la font no sols no em va decebre (cosa que de vegades passa), sinó que em va fer palesa la causa de le qualitat dels textos.
Sí, aquest estiu vaig haver de viatjar per tal d’impartir aquell seminari. Vaig viatjar a l’hivern i sobretot vaig fer possible una obsessió que darrerament m’acompanya: viatjar en el temps, fer vius els fets recordats, vaig tornar, en molts aspectes, als anys 70. Ja que hi era allí, ben aprop d’un altre país (una ciutat, en realitat), vaig aprofitar per visitar-lo també. I ara va una pista important: l’avinguda principal de la capital de cadascun d’aquests països té per nom una data de juliol, al país en el qual vaig impartir el seminari, la data és just el doble de la de l’altre país, però aquesta segona avinguda és set vegades més ampla que la primera. Una altra cosa: al país on vaig romandre la major part del temps vaig veure balenes. On he estat?

Back again

Aprofite l’avinentesa d’una petició d’Urbà Lozano sobre títols de llibres (per cert, felicitats per la pròxima aparició de Plagis!) per tornar al blog. Ja us contaré més endavant i poc a poc què he fet durant aquest llarg periode de silenci.
Jo, amb els títols dels meus llibres, no l’encerte mai: El joc de pensar el vaig titular Converses amb Marta, i Pren-te la vida amb filosofia tenia com a títol Diccionari filosòfic particular. Com que ja tinc experiència en el fet que les editorials sempre manen, no disutisc i accepte sense remugar la primera proposta que em fan, Així Vista parcial que veurà la llum aquest trimestre (posiblement a novembre) es dirà finalment Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana. La portada és bonica, però ara (por razones técnicas ajenas a mi voluntad) no la puc escanejar.
En fi, ja he tornat. Sé que us dec encara moltes coses, entre elles, la solució al Retrat de famíla nº 5, però... Tot és començar, o recomençar.
M'alegre d'estar una altra vegada entre vosaltres.