Deia jo en un altre lloc que usem les paraules per imitació. Intuïm el seu sentit copsant on o com emprar-les, però sense copsar el seu significat, si per significat entenem quelcom així com una espècie de definició o concepte (entés també a la manera antiga). Això potser explica un fenòmen que em té, per dir-ho sense estridències, perplex.
Abans però de fer explícit quin és aquest fenòmen, permeteu-me algunes consideracions sobre aquest ús mimètic que fa evolucionar (o deforma) el llenguatge. Alguns ignorants pedants (cosa no impossible ni contradictòria) són molt aficionats a emprar paraules estranyes quan més millor i en qualsevol context, tot fent, ben sovint, de la seua parla una cosa un tant exòtica per no dir estrafolària. (Us convide a que m'envieu exemples que, de segur, tots coneixeu). D'altra banda, quan estem immersos en una altra llengua (o l'altra llengua ens envaeix) és freqüent que, si ens canvien un poc els objectes, no siguem capaços de emprar la paraula de la nostra llengua vernacla per a referir-nos-en i emprem la paraula de la llengua estranya. (Una altra vegada us convide a oferir exemples). El cas de la informàtica n'és un de flagrant respecte de la invasió d'una altra llenga.
Amb tot, del fenòmen que us volia parlar és la nostra tendència a fer verbs a partir de substantius que provenen de verbs. Sona estrany? Els exemples ho aclariran de seguida. Si de 'veure' fem 'visió', després de 'visió' fem 'visionar'. I aquest fenòmen és el que em té perplex. Que no tenim prou amb 'veure' que necessitem 'visionar'? Hi ha qui diu que sí, i que 'visionar' aporta alguna cosa nova, diferent que no té 'veure' (de fet, els diccionaris la recullen, la paraula). Però la tendència es generalitza i ja ningú no ofereix, sinó que tots ofertem, ningú no fon, tots fussionem. I com als pedants ignorants els agraden tant aquestes coses (i no sols a ells, tot i que especialment a ells) la cosa creix i creix fins a extrems certament grotescs. L'altre dia a la televisió algú deia "Siempre que las personas aperturan sus negocios", i fa més temps, al banc, el caixer que m'atenia va reblar el clau: "Ahora no me va la impresora y no se lo puedo impresar". Espectacular!
Quina és la vostra opinió sobre aquesta tendència nostra? Potser algun d'aquests nous verbs siga necessari, no ho sé; però no ens en passem una mica?
P.S.: Molts dels meus alumnes no infereixen, sinó que inferencien; almenys això és el que diuen als exàmens.
Entrades
9 comentaris:
Estic absolutament d'acord amb tu. Estem buscant paraules que ens ajudin - per elles mateixes- a posar un èmfasi que potser pensem que les paraules originals no porten, potser perquè pensem que a còpia d'utilitzar-les els hem gastat el seu significat... no podria ser? O potser pel que dius tu: pedanteria, pura i dura.
I no et fa ràbia, la gent que diu "No t'escolto" per "No et sento"?... home de déu, si no m'escoltes com vols sentir-me! aix, perdona el rollo, per ser la meva primera intervenció al teu blog m'estic passant!
M'ha agradat, aquest post, em sembla que aniré tornant. He arribat al teu blog a partir del d'en Jesús Tibau.
Salutacions cordials des del meu mar
Doncs a mi em sembla més curiosa la facilitat amb la que prenen aquestos nous verbs. No sabria dir perquè, però són atractius. De totes maneres a mi no em sembla mal, formen part de l'evolució de la llengua (si no arribem a allò d'impresar, uf).
I el que si que em molesta un poc és el purisme acadèmic, el d'aquells que estan censurant continuament i apel·lant a una esencia lingüística que mai no ha existit (i no estic referint-me a tu, evidentment, que fas una consideració oberta i filosòfica sobre el tema)
Certament crec que tens raó, i que aquestes paraules no tene raó de ser, però en veure els teus exemples no em venen al cap la idea de diferenciar-se sino de ignorancia solament, veig gent amb poc vocabulari, que necessiten inventar-se paraules per a dir el que necessiten i improvisen el primer que els ix del cap. Amés si els corregeixes sol passar una cosa ben graciosa, al veure la seua ignorància et pregunten que per a que els ho dius si total l'has entés.
Estic d'acord amb tu, Tobies. Crec que el número u de la llista l'ocupa la paraula "reinicilitzar". D'"inici" fem el verb "iniciar". No sé per què, un bon dia apareix el mot "inicialitzar", totalment sobrer perquè significa exactament el mateix que "iniciar". Però, reblant el clau, per prefixació fem el verb derivat "reinicialitzar", semànticament impossible perquè perquè, si no és per primera vegada, no iniciem, sinó que reprenem, continuem o, en tot cas, tornem a iniciar (amb el sentit de encetar un procés des del principi). En fi, un poc complicat, però a alguns els encanten aquestes parauletes. I, com Enric, no sóc un purista. Més aviat pense que alguns altres són d'un esnobisme molest.
A mi de vegades també em crida l'atenció la creació de nous verbs, llàstima no haver-los apuntat. Jo crec que on més passa açò és als mitjans de comunicació, on ser original, és quasi obligatori, encara que claves la pota una vegada darrere d'una altra, total, parlen per a una majoria de gent analfabeta funcional.
Gràcies als cinc pels vostres comentaris. Perdoneu si no us conteste individualment, però és que darrerament estic una mica atrafegat.
Vaja! Gran sorpresa! Recorde aquest discurs pronunciat (quasi al peu de la lletra)a classe l'altre dia i em va agradar prou...
I ara va i ho veig per internet!
Està molt interessant el Blog, ja tens un nou lector.
PD: Espere no "inferenciar" al proper examen...
m'agrada que el meu blog hagi servit per a unir a dues persones
Com tu ja saps, soc assidu lector teu. Mai he fet comentaris, pel que tu ja saps, el meu rudimentari valencià. Tenia en pensament fer-ho alguna vegada, quan estiguera preparat amb valencià una mica més. Ha arribat la primera vegada.
Estic d'acord en tu que naixen noves paraules que son, inclús, malsonants. Però la vida es tota una evolució continuada, i es necessària eixa evolució lingüistica per anar adaptant-mos als nous canvis. I d'eixes paraules estranyes no ens preocupem, que el tem els oblidarà o fara que passen a ser menys malsonants, a força del seu us. I les erroniés, mes prompte cauen en desús.
Com vorás, no sempre estic d'acord amb tu, però, si no, no hi ha debat.
Pepe Ferrando
Publica un comentari a l'entrada