Al final, a qui votarem?

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

Hi ha una famosa fal·làcia que té per nom “Tu quoque”, que vol dir “Tu també”. Consisteix en oposar-se a qui critica el teu comportament, simplement dient-li que ell també és culpable. Deia jo en un altre lloc que els polítics (molts polítics almenys) hi estaven abonats, a aquesta fal·làcia. Si el partit rival els acusa d’alguna cosa, ells es “defensen” dient-los que ells fan igual. En realitat, deia jo, la fal·làcia que pràctiquen els polítics és la de “Tú més”. Que un li diu a l’altre que és això o allò, l’altre li contesta que ell encara ho és més. Quasi ningú no reconeix les seues faltes, ni fa el “propòsit d’esmena”, simplement diu que l’altre té les mateixes faltes si més no. I són pocs els qui assumeixenla crítica i fan res per tal d’evitar-la, per corregir el defecte que els han mostrat.

Darrerament aquesta forma errònia de raonament i de defensa ha pres un caràcter esborronador i perillós al nostre poble. Els partits es travessen —amb el nom de butlletins— pamflets acusadors que van prenent un to més i més agressiu, més desqualificador dels altres i més —i perdoneu— barraoer. Cadascú s’atribueix els mèrits i les conquestes i acusa els altres de tots els despropòsits i males intencions possibles. L’altre replica carregant les tintes i apujant el to. De tal manera que, desprestiginat els altres es desprestigien, potser encara més, ells mateixos.

Jo no sé si són conscients de l’efecte que aconsegueixen.Però em fa la impressió que no, perquè el que fan és, en la meua opinió, absolutament contraproduent. Hi ha maneres de dir les coses, hi ha maneres de tirar-se flors i maneres d’intentar desprestigiar l’enemic, que l’unic que aconsegueixen és —o almenys aconsegueixen això també— quedar en evidència, mostrar un rostre lleig. Quan fan pamflets d’aquesta mena, què pretenen? Supose que guanyar-se l’adhessió inquebrantable d’aquells de qui ja la tenien, inflamar-los, fer-los combregar amb el que ja congregaven, dir amén i que odien els rivals. Produir un fervor malsà. Produir l’adhesió fervorosa pel discutible mitjà de fomentar l’odi a l’adversari. Però, certament, aquests adeptes seran sempre minoria. I què passa amb la resta?, amb la immensa majoria? Doncs que malfiaran de qui malfia, de qui fa malfiar, de qui, per voler humiliar els rivals, humilia la intel·ligència de tots els que no son tan incondicionalment fidels.

Fomenten el maniqueisme, la partició del món entre bons i dolents, i bons i dolents amb independència de què facen i què diguen: “Nosaltres som els únics bons, honestos i desinteressats, la resta, tots són iguals, dolents, interessats i deshonestos”. Si uns i altres es dediquen a voler convencer de la gran maldat dels altres, al final tots ens convencerem de la gran maldat de tots.

Qui parla d’una manera tan matussera dels altres, no pot gaudir de la nostra estimació. Qui això fa, està dient molt poc —i molt mal— de si mateix. I si tots fan igual, a qui votarem? Poc de favor estan fent a la democràcia local. Els d’apeu, els que no som militants a ultrança de ningú, veiem aquestes picabarelles com guerees alienes i mesquines, com quelcom que no ens interessa, ni ens representa. Sentim els polítics lluny de nosaltres i dels nostres interesos, ocupats en destrossar-se i abandonant alhora i per això les tasques veritablement importants i que a nosaltres ens interesssa que facen: millorar el nostre poble, aqconseguir millors infraestructures, més llocs de treball, més qualitat de vida. La resta ens importa ben poc o, com a mínim, ens importa molt menys del que els seus panflets semblen pressuposar.

Compte amb llevar-nos la molta o poca i·lusió que ens puga quedar, perquè si perdem la il·lusió, perdem tots. Aquest és el perill.