Mon pare era rociner

Mon pare era rociner. Tenia rocins. Un cada vegada. Solien ser perxerons ben grans, com solen ser-ho els perxerons. I es llogava ell i l’animal per a fer les tasques del camp. En això consistia el seu ofici: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets. Aparellava l’haca de bon matí i eixia amb el carro a fer la feina que tenia encomanada. Ho he dit bé, aparellava “l’haca”, perquè, tot i que eren cavalls, no sé per què, en deien haques, per molt mascles que foren els animals, i els posaven noms en consonància: Romera, Leona, Careta... De vegades tornava a casa a dinar i d’altres anava a ‘tot lo dia’. Aleshores, ma mare li omplia el saquet de tela amb queviures i ell omplia la botija d’aigua i la bota de vi.

La casa estava condicionada per al pas del carro i l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, per a que el rocí no s’esvarara i les carrilades als costats per que d’altra manera les rodes del carro trencarien els rejols. Calia certa habilitat, amb tot, per tal de maniobrar i eixir i entrar sense fer malbé res. Un dia que mon pare estava malalt, Cabellos (un col·lega, un rociner) el va substituir i, en tornar de la feina, quan va voler començar la maniobra de girar el carro per tal de desenganxar l’haca, va esclafar un panerot de vímet que mare s’etimava molt. Quantes voltes ho comentava ma mare! Cabellos li va trencar el panerot, no era tan bon rociner com mon pare.

Ser un bon rociner era ben important en un temps en el qual es valorava molt i molt la feina ben feta, i mon pare —estiga lleig o no que jo ho diga— ho era. Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rociner podia fer llaurar recte. Si el rociner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor. Perquè, a banda de la part funcional, de l’aspecte útil i instrumental, també es tenia en molta consideració en els animals el vessant d’objecte d’exhibició, d’ostentació. Hom s’exhibia i exhibia el reu rocí als concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, un perxeró blanc, enorme i poderós. La Romera fou famosa en tota la comarca. La Romera va parar un tren; almenys va retardar la seua eixida des de l’estació. Un dia, amb el carro carregat arran de varals, l’haca maldava per pujar la rampa del moll. La imagine amb els músculs tensos, amb el coll recte i el cap avançat. Els passatgers la guaitaven, semblava que feien força ells mateixos per ajudar l’animal. També l’atenció del maquinista estava presa. Mon pare, dalt del moll, estirava els ramals i cridava per animar-la. El temps es va aturar una estona a l’estació. Finalment, l’haca ho aconseguí, i tot, amb un sospir, va totnar a la normalitat. La Romera!, jo no la vaig conéixer, encara no havia nascut.

A mi m’agrada anar amb mon pare en el carro. Alguna volta m’el deixava portar. Jo em situva davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri i agafava els ramals. Ell vigilava, i si me n’anava massa a dreta o esquerra, m’agafava del braç o de la ma i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona. Per aquell temps, teníem un gos que es deia Piqui. Un gos menut i negre, vivaç i àgil. No em pregunteu la raça, que no en tenia (una de concreta). La leona, Piqui i jo jugavem plegats. Piqui posava el cap dins la boca de l’haca i aquesta el pujava dalt del pesebre; després, Piqui li llepava la cara. Quan mon pare va vendre la Leona, jo anava a casa del nou amo per visitar-la. Piqui va tenir una mort desgraciada. Mon pare avançava per la pista de tir i arrossegament i el gos va avoler anar al darrere, lladrant i botant. Com que molestava, el va voler apartar amb el mànec de la tralla, amb tan mala fortuna que li va pegar a algun mal lloc i el gos va caure estés. El disgust de tots, i sobretot el de mon pare, va ser gran.

Quan jo deuria tenir uns deu anys, mon pare es va desfer definitavement del carro i de l’haca, i quan jo no en tenia encara tretze, ens va deixar definitivament. Mon pare era rociner, i va morir massa prompte.