dijous, 2 de juliol de 2009

Cartes vs. correus-e


Hem fet reformes a casa (consell: no feu reformes a casa si no és estricatament necessari, i, si les feu, procureu no viure-hi mentre duren). Hem fet reformes a casa, ja sabeu: obrers, llanterners, fusters, electricistes i pintors. Li vàrem encomanar al fuster que ens fera una llibreria que ara cobreix tres de les quatre parets de l’estudi fins dos metres quaranta centímetres d’alçària (a l’altra hi ha un gran finestral des d’on veig els arbres de la plaça i ataülle l’església entre les branques i les fulles); fa goig i estic més pagat que un gos amb un os. Davant d’una novetat tal, tan espectacular, he decidit, per fi, posar-hi una mica d’ordre i he començat a arxivar amb cert criteri els papers. Mirar documents ja antics i llegir cartes rebudes m’ha produït el consegüent i lògic sentiment d’enyorança i també m’ha fet reflexionar.

Us ho conte. He trobat cartes o notes de directors de revistes filosòfiques que, majoritàriament, rebutjaven articles que els havia enviat i també alguna, escasses, que els acceptaven. Però allò digne de considerar és que es tracta de cartes, alguna fins i tot escrita a màquina i no a ordinador. Cartes dins de sobres i amb el corresponent segell. Cartes dins de sobres de diversos colors i mides, escrites en papers de diferents textures, amb capçaleres, i signatures manuscrites. M’he adonat, amb el sentiment, que d’una altra manera ja era conscient, de la diferència i de la pèrdua. Es tractava d’un procés pautat, establert, amb —diguem-ne— la seua litúrgia, la seua ceremònia. Un procés que requeria el seu temps i que, per això, tenia la seua importància (gairebé diria solemnitat) i li donava la seua importància al fet, a la cosa. Hom rebia la notificació i la llegia i meditava, la guardava. Eren fites, moments d’interés, allò que s’havia esperat, arribava i un hi apreciava el temps i la dedicació que algú havia esmerçat. Hi havia substància, hi havia fórmules i procediments.

De quina diferència i de quina pèrdua parle doncs? Parle de com de minvades són ara en la forma aquestes mateixes comunicacions via correu electrònic. Que ningú no m’acuse, però, en fals. Sóc des de fa molts anys un fervent defensor de la informàtica i d’Internet; tinc ordinador des de l’any vuitanta-quatre del segle passat (des de la prehistòria, doncs). Reconec els avantatges innegables de les comunicacions electròniques, però tot això no pot llevar que tinga consciència de les seues mancances. El correu electrònic és eficaç, és ràpid; però és amorf i insubstancial. No te la forma i la cerimònia, no té la materialitat, l’empremta humana. I, en perdre aquests elements, no té la parsimònia i no obté l’atenció, que genera l’epístola de paper: com que no mostra de la mateixa manera que aquesta última la dedicació de l’autor, no aconsegueix tampoc la consideració del lector en el mateix grau. Tot és ràpid, l’escriptura (i la seua sintaxi), l’enviament, la recepció i la lectura. Més, quan el tràfec de missaiges amunt i avall entre uns i altres creix cada volta més i desmesuradament. Són abundosos i (potser per això mateix) efímers. Els missatges electrònics no acaben d’atrapar la nostra atenció i el nostre temps (i emocions) d’una manera tan completa com les seues germanes grans les cartes. Tot és molt més ràpid, més banal, més superficial, té la insubstancialitat d’allò virtual. Sí, hem guanyat molt, però alguna cosa s’ha perdut i no sols el tacte.

Continuarà (potser)...

4 comentaris:

cistella de llum ha dit...

La síndrome de les obres marca per a tota una vida, que jo també ho he patit. I ara, quan la meua dona diu allò de "podríem reformar", m'entra un no sé què.
Fa temps que no obrem, doncs, però cada any intente (no vol dir que ho aconseguisca) ordrenar l'estudi, les carpetes, les safates en paper i el que em passa és que em quede penjat d'algun paper perdut que em duu a altres temps, de vegades són cartes antigues, del segle passat. Actualment les úniques cartes (amb sobre però ja sense segell) són les dels bancs i les factures. Només el meu amic Tomàs envia, de tard en tard, una carta "come il faut".

Parlem d'una altra cosa ha dit...

A/A En Tobies Grimaltos i Mascarós.

N/R
Presó Federal d'Alcatraz.
San Francisco.
Califòrnia
EUA.

Benvolgut senyor:

M'alegraré que en ser aquesta al vostre poder vos trobeu bé. Nosaltres, bé g.a.D.

Senyor Grimaltos, d'alló que dieu que "hi havia substància, hi havia fórmules i procediments" tot referint-vos a l'antiga correspondència epistolar, vos dic que segons Yukio Mishima "sense etiqueta no tenim moral."

Déu vos guard per molts anys.

S.s.s.q.e.s.m.

Luca Torelli.
Sicari.

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Mira que encarregar a un fuster les prestatgeries! Entre el meu cunyat i jo feren les meues. Compraren els taulers a Leroy Merlin i vinga escatar i envernissar, i en uns "tirafondos" ens van eixir de categoria. Tinc un estudi (en condomini amb la dona) que pareix una sucursal de Paris-Valencia. Quant tenia setze anys em passava les hores organitzant i reorganitzant el centenar escàs de llibres que tenia al menjador de casa: per tamany, per color, per ordre alfabètic, meticulosament desordenats... Encara continue igual: olorant els llibres, comprant-los compulsivament, acumulant-los, ordenant-los.
LLegint alguns.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Francesc i Jesús pels vostres comentaris. Sí, les reformes poden desballestar a qualsevol, ho fan normalment.
Jo també m'havia fet jo soletles prestatgeries. Però, ni punt de comparació...