diumenge, 12 de juliol de 2009

L'oblit de Descartes



Deia Descartes que havia tingut dues fonts de coneixement i aprenentatge, primer els llibres, dresprés els viatges. Llegir és com viatjar, poder conèixer i parlar amb gent d’altres segles. I diu: “És gairebé el mateix conversar amb persones d’altres segles que viatjar. És bo saber alguna cosa dels costums de diversos pobles per tal de jutjar els nostres anb més seny, i no pensem que tot allò que és contrari als nostres modes és ridícul i contrari a la raó, com acostumen de fer aquells que no han vist res”. Paraules assenyades, sens dubte. Trobe un oblit, però. Un oblit que vull reivindicar com una font de coneixement gens desdenyable: la feina, els oficis. Descartes que, segons la manera de pensar dels pobles valencians, no en va fer un brot en sa vida, és a dir, que no va doblegar mai el llom, se la va perdre. Ja sabeu, a més a més, que el filòsof de La Haye s’allitava per tal de meditar, de filosofar. Descartes s’ho va perdre, i es nota, perquè, sinó, altres coses hauria dit.

Si llegir és com viatjar i viatjar et permet conèixer altres costums, altres maneres d’entendre les coses i, com a conseqüència, relativitzar les pròpies, treballar, conéixer diferents oficis i les persones que els practiquen no se’n queda molt lluny. Jo, des dels dotze anys fins que vaig trobar una ocupació fixa als vint-i-sis, vaig treballar tots els estius, totes les vacances escolars i acadèmiques i molts caps de setmana. I parle d’estius de mes de tres mesos. Això m’ha proporcionat un ensnyament “útil per a la vida”, que volia el filòsof francés, ben important. Cada ofici és com un món. Sí, direu, com cadascú i com cada família, vaja una cosa! Potser, però crec que es pot dir amb més raons dels oficis. Si voleu, per no quedar enganxat en el tòpic, diré, doncs, que cada ofici és com un país: amb la seua llengua pròpia, els seus costums les seues obsessions, els seus problemes i la seua població idiosincràtica. De la mateixa manera que podem dir —amb raó o sense ella— que els alemanys són de tal manera i els anglessos de tal altra; la població de cada ofici té la seau personalitat; un aire de família compartit.

Els mecànics, els bons, són poc parladors, abstrets, circumspectes, una mica maniàtics i tossuts. Els representants de comerç, els comercials o com hom vulga que es diguen ara, són un tant fatxendes, simpàtics, parladors –com, si no— i tenen sempre una vessant oculta, generalment una afició a la qual dediquen bona cosa de temps. I ja que he dit això del canvi de nom dels representants, una advertència: desconfieu de totes aquelles coses que necessiten, de tant en tant, canviar de nom, és un mal símptoma. Els pintors de parets es consideren una mica artistes, alguns són artistes frustrats, i, de vegades, se n’orgulleixen de la seua feina, del resulatat, com els artistes de les seues creacions. Els agrada experimentar i estar a l’última. En els obrers de vila, hi ha una bona barrteja, són com un país multicultural i seria difícil definir-los. Els llauradors, si són bons, són meticulosos, sobris i curosos.

Sí, crec que els oficis són com països amb la seua pobalció pròpia. De tots es pot aprendre. Jo me n’orgullesc d’haver treballat en tants oficis “manuals”, això m’ha fet apreciar moltes coses, m’ha donat psicologia, coneixença de les maneres de ser diferents de les persones; i, sobretot m’ha ensenyat a valorar el treball i l’esforç dels altres i a mirar-los a tots amb respecte. Cap feina és tan bona ni tan dolenta com els ho sembla als altres. He viatjat a través de diferents oficis i crec que aquest viatje, com qualsevol altre, m’ha enriquit i el recomane.

2 comentaris:

kirikú ha dit...

Jo també vaig treballar durant els meus estius de joveneta (no tants anys com tu) i també estic contenta d'haver viscut eixes experiències, també pense que em van enriquir i que em van donar psicologia i "mundologia", que diuen.

M'agrada molt com ho has explicat.

Salutacions!

Vista Parcial ha dit...

Veritat que sí? Jo note, entre els meus companys qui ha treballat de jove, d'aquesta manera, i qui no.