dilluns, 20 de juliol de 2009

Interessadament volubles

Hi ha un tipus de persones que tem, que tem molt. Que em fan por, vaja. Són aquelles que, per un interés purament personal, egoista, canvien de comportament —i canvien bastant sovint i segons què vulguen aconseguir— i que, després, varien de manera de pensar en conseqüència i per justificar, racionalitzar, la seua nova manera de procedir. I ho fan de dues maneres alhora que són contradictòries. Exposen justificacions excelses i al mateix temps reconeixen, cínicament, que els principis són un destorb. Jo no els entenc. Vull dir, els entenc massa.

És com si hagueren aplicat, sense saber-ho, “l’art d’evitar la inconseqüència” que propugna Joan Fuster, i que diu: “En compte d’adoptar uns principis i subjectar-hi la conducta, és preferible deduir els principis partint de la mateixa conducta. Aleshores tot serà més clar i més honest. Potser, en aquest cas, els principis deduïts no seran gaire egregis, però també això és un avantatge”.

La proposta de Fuster no està malament si es tracta de persones estables. El problema en aquesta gent, és que fan això amb mala consciència, perquè ho fan a conveniència, de manera deshonesta, per tant, i volen, de més a més que els seus principis siguen egregis. Això els porta a una irritabilitat continua, a una pertinaç suspicàcia, perquè se saben jutjats i jutjats negativament.

Són persones encantadores quan no et travesses en el seu camí, quan no veuen competència en tu. Però, ai de tu si suposes, pel que siga, un obstacle en la seua marxa! Si et veuen per baix és mostraran com a col·laboradors magnànims, això sí, una mica (o prou) paternalistes. Són progres, els més progres, són tot el que calga ser i estiga de moda i ho són en la més alta proporció. Faran que les veges com les persones més despreses i solidàries del món. Això sí, sempre i quan els mostres admiració i agraïment. Perquè és d’això, de l’admiració del que es nodreixen. La necessiten perquè és el seu aliment, l’aliment de la seua vanitat i és la vanitat la que els impulsa i els guia. Es mostren com col·legues, com iguals, mentre els altres mostren submissió.

Si tens la desgràcia d’interposar-te en els seus plans, però, —o simplement ja no et mostres admiratiu— veuràs la seua cara agra i temible. La seua magnificència es tornarà en iracúndia. No poden suportar ni la més mínima ombra de comparació, per si de cas ixen mal lliurats. Arrosseguen el drama etern i combustidor de no ser mai valorats (per qui ells voldrien ser-ho) ni la meitat d’allò que es pensen que valen, i això, i aquesta és la seua desgràcia més gran, per molt que siguen valorats. Es passen la vida patint, sempre estan famolencs d’estimació, pobrets!

El perill més gran d’aquestes persones és que fan que, quan les coneixes —és a dir, al començament, quan comences a conèixer-les, quan encara no les coneixes de debò— t’hi afecciones, perquè generen dependència de la pitjor, la psicològica, i que després —perquè el moment arriba tard o d’hora— la trompada siga molt més gran. Van sembrant el seu camí d’amistats asimètriques mortes.

2 comentaris:

Pilar Garcia ha dit...

Disculpa si el meu comentari no ho és, realment, al teu post, però el cas és que he picat en el google per saber una mica més de tu i m'he trobat amb el teu blog i... aquesta serà la meua manera de comunicar-me amb tu. El cas és que estic acabant el teu llibre Idees i paraules i em ve de gust dir-te alguna cosa.

L'essencial és l'afinitat que sent amb les teues reflexions. Supose que deu ser per qüestió d'edat (jo també soc nascuda a finals dels 50) i per vivències compartides. Segurament això no tindria per què considerar-lo un mèrit del teu llibre (de què serveix que algú t'explique idees semblants a les teues?), però la veritat és que em reconforta pensar que alguns dels meus neguits sobre la societat en què vivim, sobre la gent que m'envolta, sobre la condició humana són dits i explicats per algú, ben dits i ben explicats.
En fi, gràcies per això.

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Pilar. Més d'una vegada he dit que una de les coses que busca el llibre és que qui el llija diga: "Això també ho he pensat jo!" o "Això també m'ha passat a mi!". Veig que en algun cas ho he aconseguit i em sent pagat.
Gràcies per la visita; espere que no siga l'última. Una salutació ben cordial.