Descartes i el seny

Descartes comença així el seu Discurs del mètode:

“El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.”

Després, traient-li de damunt tota la pressumpta ironia i malícia, ho arregla així:

“En la qualcosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals —que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó— és per naturalesa igual en tots els homes”.

Però quedem-nos només amb la primera part i explotem la malícia que hauria pogut haver-hi ( si es que no n’hi ha). És curiós, que, tot i voler-ne sempre més de qualsevol cosa que considerem bona, tots ens conformem amb el bon sentit —diguem-li seny o trellat— que tenim. I tant s’acontenta l’home de seny com el destrellatat, que es troba ben pagat del seu poc coneixement —com anomenem alguns valencians al seny. Sentir que se’n té prou no és en absolut — i com veieu—cap símptoma de tenir-ne, ans al contrari. La vanitat és (també) cosa de nicis. I, com deia Schopenhauer, aquesta és especialment sensible respecte de les nostres capacitats intel·lectuals. Així que, tots contents, però tot tan malament com estava. No és, doncs, cap panacea aquest conformisme feliç.

Ara fem un experiment. Substituïu “bon sentit” per “diners”. A que ja no estaríem tan contents? La nostra fam de diners, com la nostra vanitat, no té uns límits clarament definibles.

A mi, i amb tot, no en vindria malament un poc (o molt) de les dues coses: de seny i de diners, vull dir, que de vanitat —poca o molta— ja en tinc prou. I ho dic sense ironia, així que no hi feu llenya.