El crit de la tia Doloretes

Quan la tia Doloretes va cridar, erem a la segona era, asseguts a l’ombra d’un garrofer. Havia eixit a fer una volta amb el tio Fernando i Fernando, el seu net, que aleshores devia tenir uns quatre o cinc anys. Jo solia passar un parell de setmanes d’estiu a la casa que el tio Fernando i la tia Doloretes llogaven a Carrícola, un llogaret que aleshores tenia vuitanta-sis habitants. Quan portavem a pasturar el ramat, Sari, Juanito i jo els contàvem: el tio Batiste i la tia Paca, dos... i coninuàvem comptant casa per casa. Aquell estiu, hi havia anat amb més motiu que mai: mon pare feia ja gaire bé dos mesos que era a l’hospital. Ma mare hi anava cada dia i no es podia fer càrrec de mi. Els meus germans treballaven i tampoc no podien tenir-ne tota la cura que calia.

Mon pare era a l’hospital La Fe, l’havien acabat d’operar d’un càncer de gola i l’operació havia sigut un èxit; ni tan sols havia calgut tallar-li les cordes vocals. Tan bé havia anat tot, que la tia Doloretes em va dir que calia que anara a l’ermiteta del calvari a donar-li les gràcies a Déu; al “Nostre Senyor” va dir ella. Jo, que tot i que tenia dotze anys, no creia massa en l’eficàcia dels precs, vaig obedir, com havia obeït uns dies abans quan em va dir que anara a demanar perquè l’operació eixira bé.

De la segona era estant, havíem sentit el crit de la tia. Supose que s’hauria acostat fins el pont per tal que la poguérem sentir. Alguna cosa urgent ens reclamava.

—El gos deu haver caçat un conill—va dir el tip Fernando—. Anem!

Baixava acomboiat per veure com era el conill que havia caçat el gos. Però no, el gos no havia caçat cap conill. La cara de la tia no s’adia a aquella possibilitat. Ella i el tio es miraren i hi va haver un gest que no vaig entendre però que em va esglaiar.

—Ton pare està molt malaltet i te n’has d’anar a casa.

Vaig esclatar el primer plor.

—Però, tia, no m’havien dit que tot havia eixit molt bé?

La pregunta era sobrera i sobreres eren també les explicacions. De tant en tant se’m feia alguna insinuació que havia de preparar-me per si de cas les coses anaven a pitjor. La tia Lola i el tio Alejandro, que també estiuejaven allí, em portarien a casa en el seu cotxe.

El viatge va ser horrible. Els majors tenien l’obligació d’anar preparant-me poc a poc per a allò que ells sabien i jo ignorava. Cada insinuació d’allò que em resultava inacceptable, era un nou esclafit de plor, de ràbia i de por. Finalment quan ja entràvem dins del poble, la tia Lola ho va dir:

—Potser ton pare ha mort.

—No diga això, tia, no diga això! —vaig dir irat i entre gemecs; sabent que allò que no volia acceptar era veritat. Sabia que era veritat, però volia creure, esperava, com un miracle, que en arribar a casa, fóra desmentit.

En entrar, ma mare, de negre, em va abraçar. Em va sorprendre la seua serenor. Ara sé que anava sedada. Ens acostarem al taüt. Mon pare jeia immòbil.

—Alce’s, pare! Alce’s! —cridava fora de si.

Aleshores em vaig enutjar amb Déu, perquè malgrat les meus pregàries i els meus resos d’agraïment, havia deixat que mon pare morira. Déu havia m’havia traït, jo agraïnt-li que salvara mon pare i ell peremetent que morira. De sobte em va assaltar un dubte mosntruós i un sentiment horrible de culpabilitat: havia mort finalment mon pare, perquè el meu agraïment a Déu no s’havia fet amb convicció? Havia perdut la persona que més volia, em sentia buit i sense futur, perquè ja no volia el meu futur sense mon pare i, damunt, la culpa m’aclaparava. Durant anys vaig ser un xiquet que enyorava “el pare” —mon pare i la figura del pare— i que arrossegava un gran sentiment de culpa que els dubtes —"la falta de fe"— no evitaven.