La vida com Estacadeta

De menut, alguna vegada vaig jugar a un joc que es deia l’Estacadeta. Es traçava un rectangle a la terra humda amb una navalla i un dels dos jugadors la llançava per estacar-la-hi dins. Després, el dividia en dos tot seguint la línia del tall fet al terra. En triava una part i seguia llançant la navalla i agregant parts del rectangle al seu territori fins que fallava, es a dir, fins que no aconseguia estacar la navalla. Guanyava aquell qui deixava a l’altre sense espai suficient en el rectangle per encabir el peu. Doncs bé, pense ara que hi algunes persones —espere que siguen poques— que fan de la seua vida un joc de l’Estacadeta invers. Naixen amb un món clarament delimitat en dues meitats: els bons i els dolents o els seus i els enemics i a poc a poc van eixamplant el territori dels enemics fins quedar-se sense espai suficient per encabir el peu.

Són, per regla general, persones de mentalitat simplísima i de poca reflexió. Gent de consigna i recepta. Tenen conviccions fermíssimes, unes en cada moment de la seua vida, que poden ser ben diferent amb els transcurs dels anys. Però en cada moment són resoluts i implacables, sense badalls. Solen tenir un(s) líder(s), un(s) director(s), algú en que confien i a qui li confien —defereixen— el pensament. Només ell els farà canviar d’opinió si ja la tenien. Tot el que diu el líder o els líders és just i justificable (més aviat, està justificat a priori), tot el que ells fan i diuen és correcte, per definició. Aquestes persones de qui parle pensen que pensen però es limiten a sobreposar les màximes inqüestionables sobre els fets per tal de veure si casen; si ho fan, bo i sant, si no, dolent, temible i menystenible. Com que no pensen, són malpensats; malfien del que no entenen i, per no complicar-se, ho condemnen. Si de cas, alguna vegada s’han d’enfrontar amb alguna situació no prevista i per a la qual no tenen el pre-judici, esperaran a saber que diuen els seus, els que pensen per ells. Els escolten amb atenció badoca. Tenen només dues actituds davant dels altres: admiració i odi barrejat de temor. En realitat odien, menyspreen i condemnen perquè tenen por i tenen por perquè no entenen, i com que són moltes les coses que no entenen per temor, són moltes les coses que temen i condemenen.

Són estrictes perquè són simples, perquè viuen en un món completament bipolar. I com que són estrets i rigorosos i tenen les receptes com un tot inamomible, s’enduen continuament decepcions: gent que admiraven trenca alguna de les seues casetes, no és ortodoxe en algun dels quadrets de la xarxa de màximes i consignes que llancen al món i amb les que l’apamen. Els trenca les casetes, els defrauda i no tenen cap altre remei que posar-lo a l’altra banda del rectangle: al terreny dels condemnats, que creix com més va, més. Estan fatalment destinats a passar la vida jugant a l’Estacadeta i a perdre. Però ells no ho saben ni ho sabran mai. Ells són els pocs que no traeixen els principis, són els insubornables, els salvadors. Si són condescendents amb algú és amb ells mateixos. Al final es queden fora del rectangle i el miren bocabadats, sense entendre res. Mai sabran que des del començament no entenien res, que sempre han estat sols i han perdut la vida llançant la navalla del seu despreci i perdent territoris que els hagueren pogut interessar.