Retrat de família (4)

Avui és Llúcia Guaita, una parenta de Ben Mirat, qui ens fa la presentació del persontage del retrat. Diu Llúcia Guaita:



Aquesta dona no és ma tia
ni tampoc la meua padrina.
Però el pare d’aquesta dona
és l’avi de la meua cosina.


Qui és la dona del retrat?

Solució al retrat de família nº 3

Recordeu que Ben Mirat no té germans ni germanes i procedim a poc a poc.

Anomenem X el personatge del retrat i anem veient quina relació serva, al final, amb B.M. .

Diu: “Son pare tenia un pare”: Per tant, el pare d’X, tenia un pare, l’avi d’X.

“El qual tenia un fill”. És a dir, l’avi d’X tenia un fill. Aquest podia ser, per tant, o bé el pare d’X o un oncle d’X.

“Un fill que tenia una mare”. És a dir, la mare del pare d’X o de l’oncle d’X. En qualsevol cas, l’àvia d’X. Llevat que la mare de l’oncle d'X fóra la segona esposa de l’avi d'X i fora mare de l’oncle d’X, però no del pare d’X.

“Que era l’avia del meu fill”. Així la mare del pare d’X o de l’oncle d’X és l’àvia del fill de B.M. I recordeu: B. M. és fill únic. Com que B.M. és fill únic, l’avia del seu fill és la mare del pare d’X, és a dir, la mare de B. M. I X és el seu fill.

Tenia raó Al Capone, enhorabona!; i Marta quasi que també: ha recordat que els germans dels pares de B.M no eren casats, però no ha recordat que B.M. és fill únic.

Retrat de família (3)

Avui, Ben Mirat ens presenta el personatge del retrat així:

Son pare tenia un pare
el qual tenia un fill,
un fill que tenia una mare
que era avia del meu fill.


Qui és?

Solució al problema lògic nº 13

Molt bé, Adolfo i Marta, ho heu encertat*.
El problema està inspirat en la paradoxa de les maragdes veraves de Nelson Goodman. “Balpensat”, com el “verau” de Goodman (grue en anglés), és un predicat disjuntiu i per tant aplicable a qualsevol que satisfaga algun dels dos disjunts. Com que Ben Pensat diu sempre la veritat, és algú que diu la veritat dilluns, dimecres i divendres i, per tant, és algú que: “ens diu la veritat si li preguntem dilluns, dimarts o dimecres o bé ens diu falsedats si li preguntem dimarts, dijous o dissabtes". Això és, Ben pensat és un balpensat. També Mal Pensat és un balpensat, en aquest cas per la raó inversa, com menteix sempre, menteix també dimarts, dijous i dissabte i, en conseqüència satisfà el segon disjunt.
Goodman ens mostrava la inconveniència (paradoxal) dels predicats disjuntius mitjançant la seua paradoxa de les maragdes veraves, que és més o menys així:

Definiu el predicat verau d’aquesta manera. Una cosa és verava si (i només si):

1) és observada abans de 2030** i és verda
o bé
2) és observada a partir de 2030 i és blava.

Com que les maragdes que coneguem han estat observades abans de 2030 i són verdes, aleshores satisfan un dels disjunts de la definició de “verau” i per tant haurem de concloure que són “veraves”. Però, òbviament, no volem acceptar que a partir de 2030 hagen de canviar de color (o que les que observem a partir d’aleshores siguen totes blaves).
Goodman volia mostrar amb això que no tot predicat és projectable, susceptible de ser emprat en un argument inductiu; de ser emprat per la ciència.

I ja em perdonareu per la lliçó d’avui.




*Una cosa, fins i tot Mig Pensat seia un balpensat.
** “2000” en la versió original. Per raons òbvies, he hagut de canviar aquesta data.

Problema lògic (13): Balpensats

—Heu senti mai parlar dels “balpensats”? —feu Clara juganera.
—“Balpensats”? Què dius? —va respondre, perplex, Baruch.
—Sí, sí, balpensats —emfatitzà Clara, fent com si mostrara sorpresa per la ignorància de Baruch—. No n’has sentit parlar mai?
—Jo tampoc he sentit mai parlar de... Com has dit que es diu? —acceptà Anselm.
—Balpensats! —digué Clara, com qui ja està farta de repetir una obvietat.
—Jo tampoc sé què és això. Mai no he sentit aquesta paraula —acabà reconeguent Constantí.
Clara, no va poder aguantar-se més i va esclafir a riure. Els altres no sabien si riure també o enutjar-se amb Clara. Presentint el perill que passarà això segon, Clara es va engolir finalment la rialla, i va dir:
—M’ho acabe d’inventar. Però existeixen els balpensats, ja ho crec que sí; almenys algun.
—Em sembla que com no t’expliques una miqueta més... — es queixà Anselm.
—D’acord. “Balbensat” és un nom que jo m’acabe d’inventar i que definisc així, pareu atenció:

Un balpenat (o una balpensada) és una persona que:
1) ens diu la veritat si li preguntem dilluns, dimarts o dimecres
o bé
2) ens diu falsedats si li preguntem dimarts, dijous o dissabtes.

—No entenc rés —va dir Constantí, amb cara de perplexitat total.
—I si li preguntem diumenge? —va voler saber Baruch.
—Diumenges deixem-lo descansar —es va llevar la pregunta de damunt Clara.
—No sé ni per on començar —va pensar en veu alta Anselm.
—No és tan difícil. Però us ho faré més fàcil encara. És Ben Pensat un balpensat*? Ho és Mal Pensat? No pot ser-ho cap dels dos?

I vosaltres què dieu?

* Recordeu: Ben Pensat sempre diu la veritat i Mal Pensat meneteix sempre.

Retrat de família (2)

Avui, Ben Mirat ens presenta un altra retrat de família d'aquesta manera:

El germans i les germanes dels meus pares
casar-se no han volgut,
però aquesta dona és germana de ma tia
i tia meua mai no ha sigut.

Qui és?

Solució al retrat de família nº 1

Una cosa que no heu tingut en compte ningú dels que heu contestat és que qui parla, qui fa la presentació del personatge del retrat és Ben Mirat. Ho dic pels embolics que es feu amb si és el sogre o el marit o qui siga. El punt de referència és doncs, Ben Mirat i això aclareix el sexe de la persona presentada.
D’aquesta manera, les solucions són:

A: El pare de Ben Mirat.

El fill de l’home del retrat és el pare del fill de qui parla. Com que ell (Ben Mirat) és el pare del seu fill, l’home del retrat és son pare. Això de ser fill únic era per que rimara i per despistar.

B: El fill de Ben Mirat.

El pare de l’home del retrat és el pare del fill de Ben Mirat. Per tant, l'home del retrat és el fill de Ben Mirat.

Ho torne a dir, són fàcils, però fan pensar una estoneta. En el proper retrat de família tindré en compte l’observació d’Aristófanes i serà d’una dona. Ja vaig dir que aquests dos eren clàssics i el responsable és el seu inventor (o inventora). Fins el proper, doncs.