Retrat de família nº 6

Per a compensar, us propose tot seguit un nou retrat de família. Aquest té dues solucions: una, diguem-ne, normal i una altra malintencionada. Ja direu. Qui parla, ara sí, és Llúcia Guaita, i diu:

Si aquesta dona tinguera un fill,
jo seria la seua tia.
Casada ni sóc ni estic
i aquesta dona ni és germana meua ni mia.

Qui és la dona del retrat?

Solució al retrat de família nº5

I ara, anem ja per feina!
Ara veig per què ningú no va resoldre aquest Retrat de família. Vaig cometre, per les presses, un error que tractaré d'esmenar en l'explicació; perdoneu-me si no ho faig d'una manera completament reeixida.
És clar que qui parla no pot ser Ben Mirat, perquè Ben Mirat no té germans. Ha de ser, per tant, Llúcia Guaita. I ara ve el problema. L'única manera que el problema té solució (segons que jo veig i si m'equivoque em corregireu ràpidament, n'estic segur), és que aquest germà del meu germà siga qui parla, és a dir, la pròpia Llúcia. Així que hauria d'haver dit "germana" i no germà, amb la qual cosa tot era ben fàcil. Cal considerar, doncs, germà, en un sentit genèric, com la relació de parentiu, sense gènere, que vol dir "fill (o filla) dels matixos progenitors, o amb almenys un progenitor comú". Així les coses quadren. Si el cosí del meu germà només té dos cosins i un és el meu germà, l'altre sóc jo, és dir, qui parla, en aquest cas: Llúcia Guaita.
Torne a demanr perdó.

On he estat?

Si he estat tant de temps abasent ha sigut, a banda d’allò de la Universitat d’Estiu de Gandia, que tots coneixeu a que ho vaig anunciar (encara hi és l’anunci) ací al blog, perquè vaig haver d’impartir un “Seminario de maestría” a un país que us convide a endevinar. Després donaré pistes. Abans, però, vull dir-vos que l’experiència de Gandia va ser ben plaent i que em va donar ocasió de conéixer personalment Emili Morant i Marta Insa, o Marta Insa i Emili Morant (que tanto monta, monta tanto i segons l’ordre alfabètic es seguisca pel nom o pel cognom). Si ja els seus escrits em semblaven admirables, coneixer’n la font no sols no em va decebre (cosa que de vegades passa), sinó que em va fer palesa la causa de le qualitat dels textos.
Sí, aquest estiu vaig haver de viatjar per tal d’impartir aquell seminari. Vaig viatjar a l’hivern i sobretot vaig fer possible una obsessió que darrerament m’acompanya: viatjar en el temps, fer vius els fets recordats, vaig tornar, en molts aspectes, als anys 70. Ja que hi era allí, ben aprop d’un altre país (una ciutat, en realitat), vaig aprofitar per visitar-lo també. I ara va una pista important: l’avinguda principal de la capital de cadascun d’aquests països té per nom una data de juliol, al país en el qual vaig impartir el seminari, la data és just el doble de la de l’altre país, però aquesta segona avinguda és set vegades més ampla que la primera. Una altra cosa: al país on vaig romandre la major part del temps vaig veure balenes. On he estat?

Back again

Aprofite l’avinentesa d’una petició d’Urbà Lozano sobre títols de llibres (per cert, felicitats per la pròxima aparició de Plagis!) per tornar al blog. Ja us contaré més endavant i poc a poc què he fet durant aquest llarg periode de silenci.
Jo, amb els títols dels meus llibres, no l’encerte mai: El joc de pensar el vaig titular Converses amb Marta, i Pren-te la vida amb filosofia tenia com a títol Diccionari filosòfic particular. Com que ja tinc experiència en el fet que les editorials sempre manen, no disutisc i accepte sense remugar la primera proposta que em fan, Així Vista parcial que veurà la llum aquest trimestre (posiblement a novembre) es dirà finalment Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana. La portada és bonica, però ara (por razones técnicas ajenas a mi voluntad) no la puc escanejar.
En fi, ja he tornat. Sé que us dec encara moltes coses, entre elles, la solució al Retrat de famíla nº 5, però... Tot és començar, o recomençar.
M'alegre d'estar una altra vegada entre vosaltres.

Solució al problema lògic nº 14

Després d’intervencions tan brillants com les de Marta (modesta i humil, però encertada), Adolfo (la resposta del qual simplement podria copiar) i Emili (amb referències a la conjectura de Goldbach i el teorema de Gödel, inclosos), quasi que em fa vergonya donar la solució, que ja heu donat vosaltres.
Ho faré, però, tractant-lo com la pardoxa del barber i no com allò del míssil omnidestructor i l’edifici indestructible, que també li és, òbviament, aplicable. Anem-hi.
El mestre Ben Pensat no li diu a Anselm que no trobarà aquell mestre que resol tots els problemes que no resol ningú, perquè estiga gelòs; li ho diu perquè sap que aital mestre és una quimera, no pot existir. Per què no? Doncs, no pot exitir per això: Imaginem un problema que fins el moment no ha resolt ningú i plategem-li-lo. Que fa?, el resol? Si no el resol, òbviament no es el mestre que resol tots els problemes que no resol ningú. Imaginem, llavors, que sí que el resol. Aleshores, tampoc no és el mestre que resol tots els problemes que no resol ningú, perquè aquest problema ha estat resolt per algú: ell.

En conclusió. Si no els resol, no és el mestre que resol tots els problemes que no resol ningú. I si els resol tampoc no ho és, perquè els problemes que ell resol ja no són problemes que no resol ningú.
Si Constantí, que té un mal de cap crònic, cercara aquell que cura tots els que no es curen ells mateixos, el trobaria?

Retrat de família (5)

Avui, o Llúcia Guaita o Ben Mirat, no sabem qui, ens presenta un retrat que pot ser obert (és a dir, pot —i si pot, també pot no— admetre més d'una resposta vàlida). La presentació diu així:

El germà del meu germà
té un cosí que és cosí meu.
Aquest cosí meu
només té dos cosins.
Un d’ells és el meu germà,
L’altre qui ací veieu.

Problema lògic (14): El mestre infal·libe

Anselm va arribar amb cara d’emoció difícilment continguda. Tan bon punt va poder, o es va atrevir, va dir:
—Mestre, no us enfadeu amb mi, però he decidit començar una nova etapa en el meu ensenyament. Demà mateix emprendré la recerca d’un mestre del qual he sentit meravelles.
Els altres deixebles i el mateix Ben Pensat se’l miraven encuriosits.
—I quines meravelles t’han contat?—preguntà Ben Pensat—. On es troba aquest mestre? Com es diu?
—Ni sé com és diu, ni sé on habita —respongué Anselm—. De fet, crec que no habita enlloc. Diuen que viatja continuament per pobles i ciutats impartint les seues ensenyances. Diuen que darrerament el veieren per Cirebal. He pensat començar el meu viatge per allí.
—Sí que ha de fer meravelles —tercià Baruch—, quan decideixes abandonar açò i emprendre un viatge incert a la seua cerca!
—Digues-nos, alguna cosa més, per tal que ens fem una idea —demanà Constantí.
—En realitat, no puc dir molt. Bé, no puc dir molt, perquè no puc posar cap cas concret, però m’han dit que és infal·lible i que és capaç de resoldre els problemes que no pot resoldre ningú.
—Sí que és impresionant això, sí —feu, Ben Pensat sense poder evitar un cert sarcasme—. No cal que el busques, crec que no el trobaràs.
—Caram!, mestre, no sabia que foreu gelós.... —va prorrompre, estranyat, Anselm.


Per què va dir això Ben Pensat! Realment estava gelós? No podia trobar Anselm aquell savi si el buscava de debò?

Facil, eh?. Filòsofs i matemàtics i tots aquells que han estat contaminats per la lògica formal, absteniu-vos fins dijous, per favor.